Retrospectiva de Sophie Calle a La Virreina: 5 raons per descobrir l'artista

Com una diva clàssica, o com les grans estrelles del rock que viuen de girar i reinterpretar els seus himnes arreu del planeta, així se sent Sophie Calle, l'artista francesa coneguda pels seus experiments i rituals conceptuals. L'artista presenta a La Virreina un recull dels seus treballs, projectes a mig camí de la fotografia, l'acció i l'assaig marcats pel to autobiogràfic i sobretot enfoncats al descobriment de l'altre. Aquí teniu cinc motius per no perdre-us la retrospectiva 'Modus Vivendi'.

Etiquetar Calle de fotògrafa és quedar-se curt. Va alçar el premi Hasselblad de fotografia, però també ha fet pel·lícules ('No Sex Last Night'), vídeos, accions performàtiques i textos que sovint acompanyen els seus projectes, influïts per les obres de Duane Michals que havia vist a la col·lecció del seu pare. "No sóc gaire bona fotògrafa, no és el que més m'interessa d'un projecte –reconeix–. Hi ha projectes on pesa molt i en d'altres on m'interessa més la idea".

Sophie Calle ha treballat el tema de la mirada sobre l'altre i sobre ella mateixa. En la meitat dels projectes, els altres porten la veu cantant, ja siguin les dones que interpreten el mail de comiat d'una ex parella ('Take Care of Yourself'), ciutadans d'Istanbul que s'han deixat gravar la mirada després de veure el mar per primera vegada ('Voir la mer'), o uns cecs que expliquen quina és la seva idea de bellesa ('Les Aveugles' torna a Barcelona amb motiu d'aquesta retrospectiva). En la resta de projectes, Calle es converteix en protagonista. No ha usat la seva biografia en va: "Si han sortit velles històries meves és perquè vaig trobar la manera de tractar-les", aclareix.

Calle va començar a jugar amb l'art de forma gairebé casual, per fer feliç el seu pare. El primer dels experiments (i el bitllet d'entrada al món de l'art) va tenir lloc als anys 80, quan va convidar una munió d'estranys a dormir al seu llit durant vuit hores; una de les participants era la parella d'un crític d'art, qui va convèncer a Calle presentar 'Les dormeurs' a la Biennal de Joves Artistes de París. A més de seguir seguir desconeguts amb esperit 'voyeur' i detectivesc per París i Venècia (la famosa 'Suite vénitienne'), Calle ha celebrat rituals, com les festes d'aniversari (The Birthday Ceremony) que durant catorze anys li van recordar l'afecte dels seus amics. Els treballs de Calle són com viatges a territoris íntims, deserts, on la memòria, la solitud i sobretot l'absència tenen un relleu especial. "Un home que se'n va, una mare que mor, un cec que no hi veu... en tots els treballs hi ha el fil de l'absència, que no és buscat sinó que és el tipus d'idea que m'atrau", explica l'artista. El concepte es repeteix a 'Last seen' i 'What do you see?', projectes fets a partir del robatori de quadres de Degas, Rembrandt, Manet i Vermeer al Museu Gardner de Boston. El record de les obres sotstretes, i els retrats d'esquenes dels treballadors del museu emmarcats dins dels bastidors de les pintures en són el resultat.
El menjador de La Virreina ha estat ocupat amb tot d'objectes que fan referència a les 'Autobiographies' de l'artista, aproximacions més o menys reals a la seva biografia. La corbata? D'aquella vegada que va conèixer un individu al que va enviar roba durant molt anys per Nadal. La màquina d'escriure parla de la carta d'amor que voldria haver rebut, i de la qual mai va ser destinatària. La referència al torero, a la llar de foc, és el record a l'heroi caigut que va morir amb el cor obert. Un joc més per seguir esbrinant qui és Sophie Calle.