Les millors platges de la Costa Brava per visitar a l'estiu

Situada en un entorn idíl·lic de roques i pins, la cala d’Illa Roja és una de les platges més originals i desertes de la Costa Brava: es caracteritza per les seves aigües transparents, perquè està presidida per una prominent illeta rocosa d’un color vermellós que li dona el nom i perquè és una platja nudista de prestigi internacional, freqüentada per turistes estrangers. Aquest lloc tranquil, sense aglomeracions, amb sorra de gra gruixut i color daurat té un pendent d’entrada al mar bastant pronunciat. El penya-segat que la divideix en dos, té uns 150 metres d’extensió, i canvia tant segons les marees que pot fer que l’illa rocosa quedi unida a terra o bé surant molt a prop de la platja. 

La platja de Castell va començar a ser coneguda durant la primera meitat dels 90 quan les mobilitzacions dels veïns i veïnes de Palamós van fer possible mantenir-la lliure d’urbanitzacions. Des de llavors s’ha convertit en una de les últimes platges extenses verges de la Costa Brava. Amb forma de mitja lluna envoltada de boscos i camps de cultiu, i amb la desembocadura d’una riera just al mig, aquesta platja roman tal com la van veure els nostres avis. El sorral té una longitud de 375 metres per uns quaranta d’amplada i, el fet d’encarar-se directament cap al sud li proporciona una bona protecció contra els vents dominants a la zona. La platja és ideal per als infants, ja que el pendent d’entrada al mar és poc pronunciat i el fons marí és de sorra.

Situada entre les viles de l’Escala i Sant Martí d’Empúries, la platja del Portitxol és un bell sorral envoltat per un bosc de pins que arriba pràcticament fins a la riba de mar. Aquesta platja de la Costa Brava d’aigües tranquil·les i fina sorra daurada té una longitud de 230 metres i està protegida a banda i banda per formacions rocoses: pel sud, la punta dels Coves, entapissada de pins i amb grans roques de formes curioses que se submergeixen en el mar; i pel nord, els penya-segats coneguts com a Muscleres Petites, que la separen de la platja veïna de Les Muscleres o del Convent. Aquestes formacions protegeixen la Platja del Portitxol alhora que generen una zona d’aigües reposades i poc profundes, una espècie de gran piscina ideal per remullar-se sense capbussar-se o perquè hi juguin els infants.

De les platges de la Costa Brava, una de les més animades i concorregudes es troba en mig del centre urbà, just al costat del port: la Platja Gran de Palamós. Aquesta platja està formada principalment per sorra fina i té una longitud d'uns 575 metres. De fet, la seva ubicació i grandària la fa la platja principal del municipi i normalment hi ha bastanta gent. La badia de Palamós està protegida de les ones pel gran espigó de llevant del port i, per això, és idònia per als esports nàutics i les experiències en vela. Si us hi fixeu és molt fàcil trobar-hi petites veles blanques i això és senyal que s'està celebrant una regata.

La platja de Santa Cristina és cosina germana de Treumal: a aquestes dues platges de la Costa Brava les separa un passadís natural format per unes roques anomenades Punta des Canó. Està situada al terme municipal de Lloret de Mar entre els penya-segats del Jardí Botànic Pinya de Rosa i la pineda que envolta el camí que porta a l'Ermita de Santa Cristina. El fet d'estar entre dos turons l'arrecera dels vents i onades, i així l'aigua sovint està calmada. Aquesta platja de sorra fina s'estén 450 metres de llarg i en general s'hi respira un ambient tranquil i familiar, ideal per anar-hi amb infants. El pintor Joaquim Sorolla va immortalitzar la llum, els verds i els blaus de Santa Cristina en un dels seus quadres més rabiosament mediterranis.

Aquesta meravellosa badia als afores de Sant Feliu de Guíxols és la platja de la infància de molts de nosaltres. Assaltada pel totxo en els darrers 30 anys, hi queda encara molta bellesa: les casetes de primera línia, l’elegant recinte de S’Agaró Vell, el sumptuós Hostal de la Gavina donant l’entrada a un dels trams més espectaculars del Camí de Ronda. El resultat és una còmoda platja urbana amb un esmorteït, molt controlat, toc silvestre, sobretot a la rocalla i les cales situades a l’extrem sud. Als vespres, encara s’hi troba l’encant de la Costa Brava més elegant, amb les famílies estrangeres passejant curosament vestides per al sopar. Cal destacar-ne dues coses: primera, és la platja de Sant Pol, no de S’Agaró. S’Agaró és el paratge que s’estén terra endins cap a la Vall d’Aro i és, sobretot, un nom comercial. Segona, la seva estratègica situació als afores del municipi, però en un entorn civilitzat converteixen Sant Pol en la platja ideal per a banyar-s’hi de nit, sobretot al racó a l’abric del mur a l’extrem sud.

Per molt que sempre hi anem a fer un diumenge d’entrepà i diari esportiu, no podem deixar d'emocionar-nos una mica per tot el que significa aquesta platja de la Costa Brava. Hi van desembarcar fenicis, grecs i romans i hi van aixecar les seves ciutats; més tard el romànic hi deixà també petja en forma del poblat medieval de Sant Martí d’Empúries, i el segle XXI ens hi procura coses més pragmàtiques però necessàries, com quioscos i hotels 'belle epoque' amb hort propi. De centenars de metres de llargada, és una opció fantàstica per al descans després de visitar el jaciment de ruïnes gregues i romanes i menjar un arròs a l’Escala.

Aquesta cala de la Costa Brava, miraculosament preservada, ha tingut moltes vides. Ha estat port segur a redós de la tramuntana i el llevant, i també el somni –o el malson, pels qui hi estaven en contra- d’especuladors que volien convertir-la en port esportiu. En pocs indrets de la costa és tan visible la petja de la història com en aquesta petita platja de còdols d’uns 80 metres de llargada, encaixada als peus d’una de les torres de guaita del recinte medieval de la Vila Vella de Tossa de Mar, a la falda d’un penya-segat que es desploma uns 50 metres. A l’estiu val la pena anar-hi d’hora i marxar-ne al migdia, quan el sol enfilat al punt més alt del sud hi pega de valent. Com que per arribar-hi cal travessar el recinte emmurallat i davallar un bon reguitzell d’escales, les famílies sovint ni s’hi plantegen anar-hi i els matins d’agost esdevé un dels llocs favorits de la cadellada adolescent local i visitant. Les barquetes de pescadors, que hi acaben de donar el toc ideal, no són atrezzo encara que ho semblin, sinó propietat d’alguns vells llops de mar que encara surten de matinada a tirar l’art.

La Cala del Senyor Ramon és la platja nudista per excel·lència del Baix Empordà. Una generosa franja de sorra gruixuda s’aboca a un mar totalment obert a llevant i dos parèntesis de rocalla la tanquen al nord i al sud, com per preservar-ne l'intimidat dels banyistes. De fet, la Cala del Senyor Ramon només és accessible des de mar i des d’un camí que salva un desnivell de centenars de metres a través d’una finca privada i acaba en una esplanada a tocar de la platja on us cobraran 6 euros per aparcar-hi. Podeu deixar el cotxe de franc amunt de tot, però la tornada, després d’un matí al sol, és garantia de lipotímia. Connectada al món només per la tortuosa carretera de Tossa a Sant Feliu de Guíxols, és la típica platja ideal per endur-s’hi l’entrepà i la nevera i gaudir-hi tot el dia banyant-s’hi, fent snorkel i jugant a detectar badocs amb binoculars amagats al bosc proper.

Després de l’infern en què pot convertir-se la platja gran de Platja d’Aro a ple estiu –d’acord, exagerem una mica: en dos quilòmetres de platja de més de 50 metres d’amplada, algun racó habitable hi trobareu fins i tot al pic de l’agost- la troballa de Cala Rovira, tot continuant pel Camí de Ronda un cop passada la roca del Cavall Bernat, se sent físicament com una bufetada de bellesa. Rarament la trobareu buida durant els mesos d'estiu, però és tan bonica, tan inversemblantment blanca, verda i blava, que ni tan sols uns inoportuns apartaments que treuen el cap entre els pins i les nombroses famílies que s’hi acosten ens podran espatllar la primera impressió. Si, malgrat l’aspecte idíl·lic del paisatge, no podeu sofrir els jugadors de pales, la Rovira és també la porta d’entrada d’un seguit de caletes –Sa Cova, El Pi, Els Canyers, Belladona– rocalloses i de vocació llibertina on es pot gaudir, amb tranquil·litat reptiliana, d’una lectura assegut a pèl sobre una roca calenta.