L’estudi d’Hidrogenesse al Poblenou té alguna cosa de cementiri d’elefants tecnològic, sintetitzadors hivernant als prestatges. “En cada disc els fem servir alguna vegada, per ecologia i per treure’ls la pols”, diu de la col·lecció de teclats Genís Segarra, teclista telecinètic dels criogenitzats Astrud –desapareguts mentre no es demostri el contrari– i meitat, amb l’artista Carlos Ballesteros, d’Hidrogenesse. També són els artífexs d’Austrohúngaro, el segell discogràfic amb què editen discos que els agraden, els seus i, ara mateix, els de Chico y Chica i Espanto, duos de pop electrònic amb culte fidel, com ells.
A Hidrogenesse els agraden les coses velles, i Roma, el seu quart àlbum, va néixer com un homenatge al que és antic: les ruïnes, les restes arqueològiques, els edificis vetusts, la gent gran. “Intentes donar la raó a les coses que t’agraden”, diu el Genís. Per a ells donar la raó –o encara millor, tenir-la– és el súmmum: “Tendrán que darnos la razón en el siglo XIX”, canta el Carlos en la seva oda a l’Ottocento, segons ells, l’últim cop en què es va poder creure en l’adveniment d’un futur utòpic. “Vam fer un disc per donar la raó als animals –Animalitos (2007), el dels himnes Disfraz de tigre i Caballos y ponis–, i ara en fem un per donar-la als vells. Com sempre, es tracta de portar la contra. Anem sumant anys i tenim aquesta rancúnia vers la idea que tot ha de ser jove. M’agrada que els grups siguin de gent gran –com el duo Sparks, format pels quasi septuagenaris germans Mael– i els edificis antics. Pot ser una qüestió de gust o d’ideologia”. “Sólo se necesita que dos idiotas en sintonía nos pongamos de acuerdo en la misma tontería para convertirla en nuestra ideología”, canta el Carlos a Dos tontos muy tontos, la cançó sobre les parelles eternes, com ells, inspirada en Sparks que obre Roma.
A Hidrogenesse també els agrada insistir. La segona cançó de l’àlbum es diu A los viejos. Som a principis d’agost, i quan el Genís l’obre a l’ordinador de l’estudi –on tenen de veïns John Talabot, Extraperlo i Delorean–, es queda horroritzat. “Que lenta!”, es queixa. “És que a Roma les vam accelerar totes”, contesta el Carlos sota la mirada d’un Volker Spengler transvestit al cartell d’Un año con trece lunas, de Fassbinder, al costat d’una foto en blanc i negre de Lidia Damunt, alumni d’Austrohúngaro. Acaben de tornar de la Ciutat Eterna, on han acabat de donar forma a les cançons del disc que porta el seu nom: els van convidar una setmana a la Real Academia de España de la capital Italiana i van aprofitar per fer-hi un recital de veu i piano amb els temes del nou disc. Els assajos havien de servir-los per polirne l’esquelet, les melodies i les lletres, per deixar-les llestes per a l’estudi.
Amb Hidrogenesse tot encaixa, i quan no ho fa, ho fan encaixar sense que es vegi el calçador. Va ser en un anterior viatge a Roma que van decidir que el disc arqueològic havia de dir-se així. "És molt Torre de Babel, aquesta confusió d'estils, èpoques, i orígens –diu el Genís–. Sembla que estiguis en molts segles diferents caminant pel mateix carrer, crea una sensació de caos que no acabes d'entendre". Volien que el disc fos així, caòtic, fragmentat. Que a les cançons hi hagués "molts detallets", elements diferents que entressin i sortissin i se superposessin, que escoltar-les fos "com desenterrar tresors arqueològics". Era el 2010 i algunes de les cançons de l'àlbum ja rondaven des de feia temps en directe. La superposició d'estrats de la ciutat els serveix a Aquí y ahora, el tema que el tanca, de metàfora d'un calaix de sastre pop on se simultaniegen els mites del duo, entre ells Terenci Moix i Elizabeth Taylor, protagonistes de dues cançons. Al centre de l'àlbum hi ha Moix, amb música solemne i lletra irreverent, que adapta un fragment de Terenci del Nil: la van compondre per a la instal·lació d'inspiració egípcia que van muntar el 2011 a la Fundació Miró en el marc de l'exposició Genius loci. La Cleòpatra de Taylor va ser la inspiració primigènia per dedicar un disc al món antic, i l'actriu exerceix d'antiguitat incombustible ("He enterrado mascotas y maridos... y creo que voy a enterrar a mi propio mito"). El tema és anterior a la seva mort el 2011.
Amb Hidrogenesse tot encaixa, i que l'àlbum en què reivindiquen el que és vell i antic el formin cançons velles (però noves) i antigues (però inèdites), sembla obeir a un pla. Però no estava previst enterrar Liz Taylor abans que sortís l'àlbum. La culpa la va tenir Alan Turing. La proposta d'un centre artístic els va induir a fer cançons inspirades en la biografia del matemàtic que va descodificar els missatges en clau dels nazis, considerat el pare de la informàtica. L'encàrrec es va acabar canceŀlant, però Hidrogenesse es van enamorar del personatge i li van dedicar un àlbum sencer, Un dígito binario dudoso, i perquè estigués llest pel 2012, l'any del centenari de Turing, van haver de deixar Roma al calaix. Per acabar-ho d'adobar, la repercussió d'aquell àlbum va ser tan gran, que els ha tingut fent concerts fins fa no res. "Es va convertir en el nostre millor disc, ni nosaltres ens ho crèiem", diu el Genís. "Fins aleshores molts ens tenien com el projecte paraŀlel d'Astrud", rebla el Carlos. Encarregarse de produir Rock'n Roll (2012), d'Espanto, i Rea (2014), l'últim disc de Single -un altre duo afí al seu univers-, encara els va entretenir més.
Ni ABBA ni Saint Etienne
Per això s’espanten quan obren el calaix, i tornen a Roma, el disc, venint de Roma, la ciutat: perquè han passat dos anys. Es proposen acabar el disc en un mes, però quan ens tornem a trobar a mitjan setembre, admeten que era un propòsit “molt ingenu”. A la pantalla de l’ordinador, els dibuixos que fan les pistes de les cançons delaten la irregularitat de les estructures. “Ja podem esforçar-nos a fer la cançó pop perfecta, que no som ABBA, ni tan sols Saint Etienne –se subestima el Genís–. Intentes fer una cançó per ballar i pateixes perquè mai no aconsegueixes aquell ideal que buscaves. Surten altres coses que potser són més gracioses i que són les que ens donen carisma. Però no és el que tu perseguies”. Evitant aquesta frustració, a Roma han defugit les convencions de la cançó inspirant-se “en la llibertat del rap, de posar ritmes, sorolls, samples”, diu el Carlos, qui va fer entrar Kanye West a can Austrohúngaro. “No fa servir fórmules ni se li pot posar etiquetes, i això ens feia molta enveja, així que vam intentar fer el mateix amb les nostres cançonetes –explica el Genís–. El hiphop és un gènere més nou, encara són pioners de la música i això es nota. Amb el pop ja som clàssics”. “Som com el cinema mut”, etziba el Carlos. “Els qui són així i ens agraden molt són Los Ganglios. No tenen la pressió d’autoexigir-se que el que fan sembli una cançó”, diuen. Tenen previst encarregar un videoclip al delirant trio suecoextremeny, amb els quals comparteixen la vocació de divertir. “No és només fer un acudit, és donar una volta a les coses, utilitzar la ironia, el sarcasme, jugar amb el llenguatge o les idees –diu el Genís–. Quan fem una cosa volem que sigui entretinguda. No sempre volem fer riure, però sí fer gràcia”. “Generar sorpresa ens dóna plaer”, afegeix el Carlos. Per això amb aquest disc es van proposar “que cada cançó fos una fantasia”.
Sintentitzador modular
El que no volen Hidrogenesse és sonar com un grup: ho volien amb l’Animalitos, que tenia baix i bateria, però això és història antiga. “Allò maco de la música electrònica és que no soni com un grup”, diu el Genís. A l’hora d’abraçar les possibilitats que ofereix l’electrònica, és militant. Fins al punt que té arraconats els sintes del cementiri d’elefants perquè ja sap “quins sons fan”. Roma l’han fet amb el sintetitzador modular, creant sons nous combinant cables i osciŀladors, en comptes d’apeŀlar als sons predeterminats pel fabricant. Això els fa feliços.Quan creen un so, el bategen amb onomatopeies que l’evoquen: cric, tic, bum, txec, clap. A les cançons, competeix amb la veu del Carlos la de l’RB1-Robotto, un mòdul que emula la parla però que va causar una gran decepció al Genís: esperava la joguina amb candeletes i en la nostra primera trobada a l’agost l’imita amb crueltat, tot i que al final el Robotto canta en tres cançons del disc. Les altres veus convidades són Jérémie Orsel, del grup parisenc Dorian Pimpernel, i Joel Gibb, de The Hidden Cameras.
Gibb va improvisar la coŀlaboració a That international rumour estintolat al sofà de l’estudi del duo. És una de les cançons jeroglífic de l’àlbum: les que no acaben d’entendre’s –com 'Escolta la tempesta' o '¿De qué se trata?'–, i que s’oposen a les que expliquen històries i a les coŀleccions d’aforismes. Escolta la tempesta i El hombre de barro –la mòmia segons Hidrogenesse, on recreen amb sintetitzador el ritme de Joanna, del Percussions de Gainsbourg– són ben rebudes pel públic del Music Hall, en el concert que fan amb Espanto a l’octubre, amb la sala plena de fans devots. També hi ha Albert Serra: una declaració seva els va inspirar 'El artista' –publicada el 2013 com a single i que al final ha quedat fora de l’àlbum–, i el cineasta està encantat amb “la seva cançó”.
És novembre i plou el dia que Hidrogenesse juguen amb la perspectiva per a la portada de l’àlbum. Treuen els caps per les finestres de la falsa arquitectura que ha fet el Carlos en mida DIN A3, inspirat en uns gravats de Piranesi, davant l’objectiu de la seva amiga, la fotògrafa Alicia Aguilera. Les cançons de Roma ja són rumb a la República Txeca, on es fabricarà l’edició en vinil. Serà el primer cop que un disc seu es publica en aquest format: Austrohúngaro ja n’ha editat d’Espanto i de Lidia Damunt, però el grup dels amos sempre paga les retallades al segell. Amb aquest, els feia iŀlusió. Després de tant de temps, era de justícia.
