La plaça Reial és una de les places més concorregudes i vitals de la ciutat, per la seva ubicació i, de retruc, per la seva història. Per explicar-la ens hem de remuntar al primer terç del segle XIX, quan encara no era ni plaça ni reial sinó el convent de Santa Madrona, dels caputxins, que es va salvar de la crema de convents del 1835. Aquest convent es va fer servir més tard com a escola i l’església com a teatre. El desmantellament d'aquests edificis al cap d'uns anys va permetre l'inici d'urbanització de la plaça Reial que coneixem actualment, projectada per l’arquitecte Francesc Molina.
Disseny de la plaça
El projecte va consistir a crear una plaça rectangular porticada, una versió de les places majors espanyoles, connectada per carrers i passatges, amb edificis de façanes isabelines, balcons alternats amb pilastres i balustrades: havia de fer goig. Al centre hi havien d'instal·lar una estàtua eqüestre de Ferran VII (monarca de l'època per qui la plaça rep aquest nom), però van optar per instal·lar-hi la font de ferro de la prestigiosa casa Durenne de París, amb les seves Tres Gràcies, Aglaia, Eufròsine i Talia, deesses de l’encant, la creativitat i la fertilitat. Van omplir la plaça de palmeres i van completar-la amb els dos fanals de Gaudí coronats pel casc de Mercuri amb dos dracs que s’hi abracen.
La plaça Reial, com tants altres espais públics de la ciutat, mai ha estat un nucli burgès, o almenys no només. La plaça Reial ha estat i és un espai imprevisible, “un resum de tot Barcelona”. Aquest espai actualment és ple d’il·lustres barcelonins, de malfactors, de nouvinguts, de mariners americans de la sisena flota, d’artistes de carrer i, en definitiva, de la gent que hi viu, hi treballa, la visita i la sent seva.