Premis Time Out Barcelona 2017

Aquest any hem volgut reconèixer Lita Cabellut, que durant massa temps ha estat més reconeguda internacionalment que a casa seva. Perquè tot i estar instal·lada des de fa anys a la Haia, des d’on ha llançat la seva carrera fins a l’estratosfera del mercat de l’art, l’artista continua considerant Barcelona, on va passar els primers anys de la seva vida, la seva ciutat. “L’essència de la llibertat, els carrers, poder moure’m lliure. Sense grans condicions, que és el que m’ha format també per ser artista” rememora de la seva infància al Raval, barri que defineix com “una espècie de poble; una comunitat dels herois de la nit”. Artista poderosa, d’obra enèrgica i abundant, assegura que per ella “és una necessitat vital aixecar-me, pintar, estar en contacte amb l’art i tot el que l’envolta, que és l’ètica, la filosofia i la poesia”. Més de 20.000 persones han passat des de l’octubre per l’Espai Volart per veure la mostra que la Fundació Vila Casas li ha dedicat. Quan se li comenta aquest èxit, Cabellut riu i pregunta: “Alguna cosa bona hem hagut de fer entre tots, no creus?”. Si encara no heu vist Retrospective, aneuhi i entendreu per què no ens podíem estar de donar-li el Premi Time Out.

Hem fotografiat els premiats davant d’obres de la Lita que s’exposen a la retrospectiva de l’Espai Volart!

Quan un escolta intencions saludables des d’un restaurant, tendeix a posar-se en guàrdia. Ara bé, de l’encisador Mala Hierba –antiga Casa Fausto al capdamunt del Carmel, a un salt de barana del parc de la Creueta– només en pots dir coses bones. La seva és una cuina amb arrels (literalment), flors i herbes, aplicades a plats carregats de sabor, delicadesa i subtilitat. El lector sens dubte ha valorat també la pau i el bon rotllo que desprèn el seu enclavament idíl·lic en la decisió per premiar-lo.

Fabio Gambiras i Roser Asensio

La fideuà, la baula més dèbil del restaurant arrossaire, té a Can Ros un representant que mira de tu a tu la millor gramínia grenyal. En Jordi Ballester versiona la fideuà amb trompetes de la mort i amb marisc, entre allò sec i sucós, que més que un mar i muntanya és un poema.

Guillem Faura, Jordi Ballester i Albert Enrich

El que fa especial un bar, més que les canyes que tiren, el menjar que hi serveixen o la música que hi sona, és com de lliure i acollit t’hi sents. Fa més de mig segle que la Leo, granadina de cap a peus resident a Barcelona, regala llibertat i alegria a una clientela que abraça totes les generacions i tipus de públics. El bar Leo, temple dedicat al cantant de flamenc Bambino, és un bar universal i tant de bo que també etern.

Si tancaven el 2016 celebrant el seu concert número 5.000, aquest 2017 l’acomiaden bufant les espelmes del 35 aniversari. Una edat amb què aquesta subterrània sala de concerts generosa amb els grups que comencen i club guitarrer que tot i la seva ubicació al vòrtex guiri de la plaça Reial no dóna l’esquena als barcelonins –sabeu que sempre hi podeu comptar les nits de ‘jo no volia sortir, però...’–, assoleix la maduresa però es resisteix a abandonar la joventut.

Xavier Zaera (Wookie), Juan Ruiz, Roberto Tierz i Fátima Mellado

Si esperàveu que 'Does it ring a bell?' (2017), el seu segon LP, fos un calc de l’ensomniat debut 'Bird eyes' (2014) o del visceral EP 'In the cave' (2016), desenganyeu-vos: la jove cantautora de Vic adverteix que ella no és de les que s’estanca. Només era una adolescent quan es va donar a conèixer amb una maqueta ('First tracks', 2013) que va tenir una repercussió que ja voldrien molts àlbums. I és que el millor és que, com diu ella, això tot just acaba de començar: ens ha de donar tantes alegries, encara...

Una jove 'cantaora' catalana que es va abocar al flamenc no per sang ni per tradició familiar, sinó per pura vocació. Fins a l’any passat era el secret (a crits) més ben guardat de la ciutat, però ha esdevingut la revelació musical del 2017 gràcies a la seva veu i arte, i a aquest debut en què, acompanyada i produïda per Raül Fernández, Refree –també el seu còmplice en directe en l’exitosa gira a duo amb què l’han presentat–, s’ha fet seus cantes amb solera. El present i el futur d’un flamenc que obre els seus braços als neòfits.

Xavier Ballaz i la resta de l’equip de Difusor –també responsables del festival Open Walls Barcelona– van veure ràpidament totes les possibilitats que ofereix la Nau Bostik i han convertit els seus murs en el primer Museu d’Art Urbà de Barcelona! A més d’exhibir les obres de reputats muralistes i grafiters com Sixe Paredes, BToy, Fernando León i Sheone –i d’altres que s’hi afegeixen periòdicament–, també és un espai de reflexió i debat al voltant de l’art urbà.

Marta Ballesta, Xavier Basiana, Ana Manaia i Xavier Ballaz

En comptes de girar-se d’esquena davant el drama dels refugiats i de les persones migrants que perden la vida cercant un futur, van cridar ben fort que Barcelona és una ciutat d’acollida. La campanya Casa Nostra Casa Vostra agrupa entitats que treballen a Catalunya perquè els migrants i els refugiats siguin ciutadans de ple dret i en igualtat de condicions que la resta de la població, formant part de la nostra cultura de pau.

Lara Costafreda