Elsa & Fred
Un altre lloc ideal per reconciliar-se amb el concepte de platets al Born, a Rec Comtal, 11. No és el millor lloc per a una cita romàntica, però té esperit de fonda acollidora i una cuina a l’altura de les circumstàncies.
Per travessar el carrer de Montcada, cal anar de perfil i deixar el bolígraf a l'entrada. I quan el Museu de les Cultures del Món entri en acció, potser caldrà habilitar una tirolina per als locals. Ara bé, el tram final de l'artèria bòrnia té dues poderoses raons per fer colzing per obrir el mar Roig turístic. Una, novetat, és l'obertura de la Bodega la Puntual (Montcada, 22). La segona raó en certa manera també és novetat: perquè encara que en Dani Rueda va obrir el seu local fa quatre anys, potser per al barceloní una barra al Born que es digui Tapeo causa desconfiança instintiva. Mal fet. A primer cop d'ull, la gesta més superficial de Rueda -va ser cap de cuina al Tapaç24- és donar menjar molt bé i ràpid al Born per uns 20 euros.
Ara que és tendència menjar bé al bar, Rueda rebutja l'etiqueta gastrobar: "He passat les vacances a Andalusia i allà els bars de tapes són bars de tapes. Allà això del gastrobar no funcionaria, i aquí potser ha funcionat massa". Com diu ell, "la sal i l'alegria es troba a la barra, el tamboret alt i un servei ràpid". Al Tapeo n'hi ha. Al cantó estratègic de la barra, Rueda branda la paella, ho controla tot i gràcies a una posada en escena treballadíssima, els plats surten amb un interval de cinc o sis minuts.
Tapes psicoestètiques
A la carta del Tapeo hi trobem l'explotadíssima pentalogia barcelonina de russa-braves-croquetes-bunyols-bomba ("cal fer-les, encara que n'estiguis fart") però sobretot dos apartats, Clàssics del Tapeo i Tradició Catalana, que, expandits i amb taula parada, donarien per muntar un restaurant collonut de cuina catalana.
Rueda, que va aprendre a cuinar a La Dama, ha posat en pràctica "les classes de psicoestètica aplicada a la cuina que impartia Josep Bullich", explica: el bitxo sencer, disseccionat i farcit, te'l menges de cap a peus.
Un formidable i deliciós exemple són els calamars a la catalana (a la foto), farcits amb el sofregit, que són el plat més car del restaurant, 12 euros (res de l'altre món en un barri on, si mires les cartes, et trobes barbaritats com un cubà que ven ropa vieja a... 15 euros!). "Si t'hi fixes -rememora Rueda-, "tot allò dels restaurants de fusió al Born ja s'ha acabat. L'èxit d'aquest negoci és que, per taula, una parella es pugui gastar entre els dos 30 euros i una altra 80, però tirant la casa per la finestra". Un porro confitat i a la planxa, amb olivada, espectacular i sencer, també demostra que l'ideal psicoestètic es pot aplicar a les verdures.
Val la pena reservar la sala del fons a la dreta, amagada, on es pot seure amb calma. És on es gaudeix millor de l'ofici de Rueda, tradició catalana amb petits tocs d'innovació, que mai no amaguen la recepta mare, amb plats com uns canelons de botifarra rostida i bolets o pollastre de corral amb soja i gingebre. Un altre motiu per acostar-s'hi és el pessic de nostàlgia plaent quan t'adones que estàs menjant on hi havia la Pizza Nostra, enyorat pioner de la pizza al tall, on tot barceloní que tingui més de trenta anys haurà sopat algun cop.
M'assec a la barra a quarts d'una i ja hi ha quatre asiàtics matiners. "Estem lluitant per treballar amb gent d'aquí, i els qui cuinen per a gent d'aquí es maten per atreure el turista", reflexiona Rueda. I jo penso que el japonès que tingui contacte per primer cop amb la tapa en aquesta barra, ja es pot clavar un cop a la dentadura amb una pedra del mont Fuji. Perquè si ho fa a la Rambla, potser pensarà que és la cuina d'una galàxia diferent.
