Onada de renovació a la Barceloneta. Dues de les nissagues d’arròs i mar més clàssiques de la península de Ciutat Vella posen el comptador a zero, amb una proposta gastronòmica tan personal com ancorada en el respecte a la tradició.
HERRERA ‘ON THE BEACH’
El Nou Ramonet, obert el 2003, és el fill de Can Ramonet; hi pesa una tradició de taverna i restaurant de 300 anys. El mestre del Manairó, Jordi Herrera, que a partir d’ara assessora el Nou –que es va obrir, com qui diu, per ubicar la gent que no cabia a la casa mare–, diu que és un repte freudià: “Ens hem psicoanalitzat una miqueta i hem arribat a la conclusió que cal matar el pare”. Bé, no cal ser tremendistes: vol “que el fill desenvolupi la seva personalitat respectant el que li hem ensenyat” (el xef de la família, el Marc Francès, havia sigut alumne d’Herrera al CETT).
Res de canvis bruscos: “Això és un restaurant tradicional i la manera d’evolucionar serà tradicional”, vaticina Herrera, que aposta per donar la volta a allò de tota la vida més que pels xuts de nitrogen (tot i que d’aperitiu et posa unes brutals sardinetes fumades a cop de bufador i romaní).
Per més endavant es guarda molts rocs a la faixa (com, per exemple, un arròs escabetxat amb tripa i sardines que fa salivar) i “la intenció de fer suau allò fort i viceversa”. Uns musclos al vapor amb allioli de poma, tota una troballa, en són un magnífic exemple. De fet, pronostica que al Nou Ramonet arribaran els aires de radicalitat marina del Manairó, aquells que agermanen la imaginació carnívora de subsistència de la Catalunya interior amb el mar: tripa de rap, galeres fumades. I tindran un forn Josper “on es rostiran peixos enormes, com qui fa tot un porc a la brasa”.
JASP DE LA PAELLA
I uns carrers més avall, a Can Ros, s’ha jubilat la cap de cuina, després de 44 anys de servei. “Era el moment idoni per afrontar la renovació”, explica la Marta Cid, cinquena generació d’una nissaga que va obrir una taverna el 1908, i ha parit també la Mar Salada. Jove i experimentat, Jordi Kevin Ballester –que va estar tres anys al Gresca i ha sigut també alumne d’Herrera– en té la responsabilitat.
Curiosament, Ballester va aprendre a fer paelles a la muntanya: “Fa vint anys, al Duran del Pertús, al barri dels Límits”. I en els límits es mou la seva cuina: a la cuina, la marca d’un arròs de capipota i llagostins (12 hores de sofregit amb nyores, costa aguantar les ganes de sucar-hi pa) promet molt. No és una carta llarga: “No me’n fio gaire, quan veus cent plats”, diu. A part de les tapes Barceloneta style, tenen tres arrossos (l’esmentat de capipota, el negre amb sípia i carxofes i la paella marinera) que pujaran a cinc, flanquejats per plats divertits, com un durum d’ànec confitat amb chutney de mango i d’altres que posaran catxondos els fans de la taverna (servidor: tripes de bacallà amb cargols!). I un menú de migdia que, a bon preu, posa peix fresc a taula. Mar i muntanya, budells de peix, sang nova a la Barceloneta