Com milions d’altres persones, vaig llegir amb devoció Gabriel García Márquez, de qui em vaig anar desvinculant a mesura que les costures de les novel·les saltaven, deixant a la vista trucs i intestins. Malgrat les decepcions, hi ha una inclinació antiga i íntima producte de les lectures adolescents i de la formació de la primera memòria literària, així que quan em van parlar del restaurant Macondo vaig prestar una atenció més enllà del que és gastro. No recordo si a les novel·les de García Márquez (no hi tinc confiança per anomenar-lo Gabo) es menjava poc o molt. He buscat llibres que he llegit i plats que he oblidat: mazamorra de blat de moro, arròs de camarones i costella de bou al carbó.
El primer que dic a Stefano Beruschi –l’únic soci no colombià– és que no he estat mai al país de la seva dona, Carolina Casas, i dels seus socis, Francisco Cardona i Karen Vinasco. Cap problema. El subtítol de Macondo és d’amplis horitzons: menjar del Carib, que assessora Patricia Gutiérrez de Piñeres, xef amb càtering a Cartagena de Indias.
Em preocupa que al capdavant de la cuina hi hagi hagut ja cinc professionals, aquest any, la cinquena una dona, Catarina de Souza. Sense poder jutjar la feina dels predecessors, la cuinera portuguesa compleix folgadament: bons plats i resolts a la perfecció. La regularitat d’una casa s’aconsegueix, entre altres coses, amb l’estabilitat dels treballadors.
La relació dels quatre socis amb l’hostaleria és escassa: per no dir inexistent. El somni –‘el somni’, ho sento sovint– de quatre emprenedors. L’Stefano recomana començar amb una llimonada de coco: hi ha servei de còctels. Què seria avui d’un restaurant sense coctelers?
Patacón (plàtan fregit) amb carn desfilada: començament contundent, i bo. Trio de cebiches: reig amb mango i alvocat (bé), tonyina amb tamarinde (bé-bé) i gambes marinades amb suc de llima, tabasco i tomàquet d’arbre (bé-bé-bé). El que segueix és discutible, no perquè no s’ajusti a la tradició (cosa que ignoro), sinó perquè no s’ajusta al sentit comú: gambes submergides en coco i amb formatge gratinat. Ai, pobra gamba. Ai, pobreta gamba. El preparat requereix proteïna contundent.
Continuo amb l’entraña al forn i a la graella amb una salsa amb cervesa, tomàquet, ceba i farigola: García Márquez, ho vas explicar, això, a El otoño del patriarca? Les postres són de nivell: tiramisú de maracujà. Per fi un tiramisú que val la pena a la ciutat dels milers de tiramisús tristos.
Macondo –encara no s’ha explicat– és el poble de Cien años de soledad. Acabo amb un cafè: el colombià es va referir moltes vegades a la fosca beguda. Encara que els seus personatges el prenien d’olla. El prefereixo contundent, curt, espès.
Discover Time Out original video
