Adelf Morales i Eva Melé, del Topik, s’espavilen: “Hem d’anar avançant”. Un restaurant autocomplaent es desgasta fins a diluir-se. Perdre la tensió és com portar fluixes les gomes de la roba interior. L’Adelf s’atreveix amb plats que no formen part del repertori japomediterrani que el distingeix, com aquella llamprea a la bordelesa que va tenir en temporada i amb la qual voldrà repetir quan la tornin a pescar. La llamprea és un animal difícil, se li ha d’aplicar finor de cirurgià per evitar l’amargor d’alguna víscera (i, ai, sí, va quedar un rastre de fel en un tros). “Per mi va ser un repte. Vaig voler allunyar-me de llebres i becades i buscar una cosa poc comuna”. Marinada amb sang i amb l’afegit de soja, xocolata, canyella i anís estrellat: un bon mos d’un ingredient inhabitual a Barcelona. Vaig gaudir d’aquella ocre i densa intensitat. Un plat fosc per a un plaer fosc.
El Topik viu un èxit assentat (a l’octubre, set anys ja al carrer de València). L’Adelf i l’Eva són pares recents. I en lloc d’embriagar-se amb dolçors, volen anar més enllà i busquen aconseguir-ho amb plats per a gurmets atrevits. Per fi la triperia (s’ha explicat aquí diverses vegades) compta amb xefs que la fan brillar en lloc de dissimular-la. L’ostra amb curri i tendó de vedella (hauria d’estar una mica més tendre). El bestial pedrer a la brasa amb salsa ponzu, pèsols i popets. El melós de vedella amb ventresca de tonyina i salicòrnia és un altre gustàs: al cap d’uns dies en vaig tastar a Ca l’Esteve la (notable) versió de Xesco Bueno. Em va sorprendre la rapidesa amb què s’ha desplaçat aquest mar i muntanya. El pedrer i el melós estaven sostinguts per fons. Tres vegades vaig haver de demanar a l’Eva que em portessin cullera! No sense la meva cullera. Em vaig posar a la boca salses que parlaven.
Em va interessar menys la carxofa amb ceps, foie gras i salsa d’armanyac: de sobte, la pesantor. Hi ha una reivindicació de la cosa decimonònica, encara que no tinc clar que els fans sobrevinguts aplaudeixin des de la franquesa. Aquestes modes interessades. Amb el mostatxo i la nova barberia ha tornat el Chateaubriand i l’excusa dels preus excessius.
Els calamarsets crus de Cambrils (“mantega”, els va definir l’Adelf) amb ponzu i sake van fer tornar ment i estómac a l’estat lleuger. Perquè s’havia d’estar preparat per al final amb repicó: la llamprea i la torrada de pa de La Llibreria amb gelat de canyella. Van ajudar a abaixar consistències les copes de Black 2013 i de Finca Cucó 2015. Negres com el cor de la llamprea.
Bistronòmic resistent de la brillant i llunyana era de la bistronomia, el Topik aborda el complex gustatiu amb presentacions senzilles. Eva, no oblidis la cullera: perquè aquesta és una cuina que avança cap al fons.