Un bon dia de fa un parell d'anys, Claudio Tolcachir va trobar-se per casualitat amb la dona que el va criar. "Vam parlar una estona, i em van sorprendre totes les coses que recordava de quan era un nen que havien fugit de la meva memòria", indica. Per a la seva mainadera, eren records especials, tendres, afectuosos. Per a ell, mers episodis del seu creixement, gens memorables. Han continuat veient-se des d'aleshores, mentre el dramaturg construïa 'Emilia', la que és potser la seva obra més complexa des d'aquell fabulós 'La omisión de la familia Coleman', que fa set anys ens va descobrir que aquell actor que havíem vist a 'Un hombre que se ahoga', de Daniel Veronese, era un dramaturg poderós, d'històries mínimes i conflictes personals, un Txékhov en potència amb tota la poètica del teatre argentí contemporani. És a dir, interpretacions directes, naturalistes, dins un context gens realista.
Tolcachir ens diu que ha volgut retre homenatge a la seva mainadera i, de retruc, a totes les persones invisibles que contribueixen a la nostra formació. I ho fa a través del retrobament -¿real, fictici?- entre Emilia i Walter, que apareix acompanyat de la seva esposa, Caro, i el seu fill, Leo. Realment, no sabrem fins al final si la situació és en present o en passat, si els personatges estan vius o morts.
La primera frase que pronuncia Emilia ens ofereix el to de la peça: "Hay un momento en la vida en que los muertos están más presentes que los vivos. Y eso es bonito". Després es refereix a Caro i parla de Walter, el nen que va criar. I ja ens té clavats a la cadira, estabornits. Emilia recordarà que va ser amb ella que Walter va pedalar per primera vegada, va donar el primer petó... I Walter, davant la mirada del seu fill, restarà estupefacte mentre Caro evita els ulls d'una dona que sap més del seu marit que qualsevol persona en el món. Tolcachir ens diu que "mentre per a ell es tracta d'un món molt llunyà, per Emilia tot són coses que van passar tot just ahir". D'aquí que el joc entre present i passat de la peça sigui tan intens.
El món d''Emilia' és un univers ibsenià, d''El petit Eiolf', d''Espectres', però portat al terreny de la comèdia. Tolcachir reconeix l'ascendent de l'escriptor noruec i ens deixa clar que ha abandonat les situacions surrealistes, absurdes, de les seves obres anteriors i que, tot i no haver-se decantat pel drama, estem més aviat davant d'una tragicomèdia, una peça delicada que cal escoltar. No es tracta d'una història familiar típica, a les quals ens ha acostumat el teatre argentí contemporani, bé a través d'obres originals, bé mitjançant les adaptacions de Txékhov. Tolcachir ens diu que els seus personatges "floten en un núvol".
Format com a actor i com a director, el dramaturg ha ordit aquí la seva primera obra com a escriptor solitari. Fins ara, començava a assajar amb un guió molt esquemàtic i anava aixecant la peça a partir de la feina amb la companyia. Per fer 'Emilia', per primera vegada, es va tancar a casa i va ordir l'obra sol. Necessitava, diu, la solitud de la literatura, del record. Perquè 'Emilia' és segurament la seva obra més personal. Sabia que més tard podria embolcallar-la amb l'atmosfera teatral adequada, acabar de donar-li el to en escena. A Buenos Aires ha estat un èxit. I a Madrid, amb una companyia diferent, espanyola, que és la que ve al Teatre Lliure, també.
