Teatre i dansa a Barcelona: les obres que no et pots perdre

El desenvolupament de la 'Trilogia del lament' ha estat una de les experiències teatrals més engrescadores de l'última dècada i mitja en aquest país, especialment perquè hem vist com un autor, actor i director, Jordi Oriol, anava desplegant tot el seu potencial escènic i textual. Va utilitzar les trames shakespearianes ('Hamlet', 'La tempesta' i 'Macbeth') com a coartada per exhibir-se. A cada nova proposta, anava una mica més enllà. Com hem d'assumir, doncs, 'Reiterat rei tarat', obra creada a partir del 'Rei Lear'?

D'entrada, és una peça a part, una mena d'addenda a la 'Trilogia', en la mateixa línia de les anteriors, però Oriol no es dirigeix i no és el protagonista. Compta, respectivament, amb Nao Albet i Lua Amat. Ella, vestida com a Cordèlia, la filla petita de Lear, l'estimada i obligada a exiliar-se a França, assumeix el repte de transmetre la història. Oriol apareix en escena com a monarca a mitja funció, a les acaballes de l'obra original, ja boig i desposseït dels honors reials. Sempre a mercè de Cordèlia, cosa que també allunya 'Reiterat rei tarat' de la 'Trilogia': ell no marca el pas, sinó ella.

No sabríem ben bé com explicar de què va aquest espectacle. D'entrada, apareix en escena a poc a poc vestit amb frac circense. Va molt maquillat i imposta la veu. A la seva esquerra, una única màquina de vending. El primer que fa és demanar perdó als pares. I, acte seguit, s'excusa davant de tots els professionals de qui manllevarà l'art i l'ofici. Ell sap fer tot el que ells fan sense haver-ho estudiat. És així. Més tard, s'interessarà per l'únic artefacte que hi ha a l'escenari i voldrà un dònut. I, ai las, que l'envàs s'encalla i no baixa.

A partir d'aquí, tot és exhibició. Riurem i, al final, no voldrem que Pla marxi. Voldrem que l'espectacle no s'acabi, perquè ens agradaria descobrir que és el que no sap fer o no ja no pot fer, esgotat. Perquè el públic també és insadollable, sempre vol més, vol en excés, i ell no deixa de ser un ésser humà que es planta en un teatre per demostrar el seu art. I, encara que els seus límits són escassos, en té.

Així com estan les coses, que un Parlament aprovés una llei que contemplés els dofins com a “animals de companyia” no ens semblaria ni estrany. Coses més estrafolàries hem vist. La qüestió, que no llegiríem enlloc, seria saber quines motivacions hi ha darrere una decisió tan estrafolària. D'aquesta o de qualsevol. I això és el que es proposa la companyia Dúo Fàcil a 'Observin aquests fills de puta', una sàtira política amb molta imaginació que arrenca amb una reunió entre el president del govern i el president del Reial Madrid, protagonista real d'aquesta història.

A la reunió, Florentino Pérez li demana al cap de govern conservador que ho faci, que tiri endavant una nova llei posi els dofins al costat de gats, gossos i canaris. El polític se'l mira sorprès. Passa, però, que, realment, el president del club blanc té més poder a Espanya que qualsevol polític. Els Dúo Fàcil ens ho demostren amb mala bava i imaginació a través d'un reguitzell d'escenes en les quals barregen diferents gèneres humorístics amb el teatre documental.

Expectació màxima. El guionista de pel·lícules com 'Amo tu cama rica' (1992), 'Los peores años de nuestra vida' (1994) o 'Laniña de tus ojos' (1998), el director de 'La buena vida' (1996) i 'Soldats de Salamina' (2003), presentades ambdues al festival de Canes, i de 'Vivir es fácil con los ojos cerrados' (2013), guanyadora de sis premis Goya, i la recent 'Saben aquell' (2023), l'avesat articulista de premsa i escriptor amb sis novel·les a les estanteries, arriba al teatre, ha volgut provar el fragor de l'escenari.

Se suposa que per això, al Centre Dramàtic Nacional li van reservar a David Trueba el mític escenari del María Guerrero [aquesta crítica és de l'estrena madrilenya de 'Los guapos', a l'abril del 2024], el primer teatre d'Espanya. Això és debutar en gran. Però també és exposar-se a cosa bèstia. Perquè la teva perícia com a guionista i director de cinema no és garantia de domini de l'art teatral; sent cosins germans, cinema i teatre són llenguatges molt diferents. Aquesta carència es nota, com no podia ser d'altra manera (li va passar el mateix a Manuel Martín Cuenca fa un parell d'anys amb 'Un hombre de paso'). Tot el bastiment és feble, però se sosté, en part, per aquest estil tan característic de l'autor que imprimeix humanitat i melancolia a històries amb rerefons social mirades com des de fora de camp.

A Pol López, la Puigserver li va bé. A 'Crim i càstig' va fer un Raskólnikov de primera, un home perdut pels seus actes. I ara, a 'El misantrop', encarna un Alceste que no es troba gaire lluny del protagonista de Dostoievski, un personatge que confia poc en la humanitat, tossut, idealista, a qui se li ha acabat el seu temps. Al seu costat té una Mireia Aixalà (Célimène), l'esposa, que sap jugar les seves cartes i un Norbert Martínez (Philinte), l'amic, que sap el que es fa. El problema és que la proposta de David Selvas no acaba de funcionar.

A 'El misantrop', Molière va voler retratar la hipocresia de la noblesa del seu segle, el XVIII, a través d'un personatge que no sabem si plànyer o si fa gràcia. Selvas situa l'acció en una discogràfica on l'Alceste n'és el fundador i ideòleg i la seva dona, Célimène, la seva ajudant i impulsora d'un festival. La resta de personatges, d'una manera o altra, treballen per a Alceste, és a dir, estan en el negoci de la música. Com a l'obra original, l'acció transcorre durant un dia, però el que hi passa, al Lliure, hi té poc a veure.

Peter Pan necessita la pols màgica de la fada Campaneta per volar. Ramon porta 39 anys a coll d'una immarcescible adolescència. Fins que la realitat d'una malaltia degenerativa sense cura sacseja la família i esgota de cop tota la màgia. I Ramon topa de cara contra el dur terra de la responsabilitat de l'adult. Ramon és un magnífic Francesc Ferrer que assumeix en solitari l'orfebreria dramàtica que és el text tragicòmic escrit per Mar Monegal. Sense saber com l'espectador passa de la lleugeresa d'una 'stand-up comedy' a un honest realisme dramàtic que manté un bon equilibri entre la dimensió emocional i la lliçó de vida que, malgrat tots els duels, imposa la dictadura del quotidià.

Les obres extraordinàries s'assemblen. Les que no ho són, cadascuna fluixeja a la seva manera... L''Anna Karénina' que ha dirigit Carme Portaceli ho té tot per acostar-se al sublim: un repartiment de primera, un espai sonor (Jordi Collet) brillant, un disseny de vídeo (Joan Rodón) especial, i un text de partida que, encara avui, un segle i mig després que Lev Tolstoi el publiqués, arriba fins als racons més recòndits de la nostra ànima. Què falla? Doncs, moltes coses. I un exemple diàfan el tenim al final de la primera part del muntatge, quan Vronski (Borja Espinosa), l'amant d'Anna Karénina, se suïcida i falla: el públic riu. Com és possible?

Sembla que Portaceli hagi dirigit la peça amb dues marxes diferents, perquè les actrius estan superbes, en especial l'Anna Karénina (Ariadna Gil) i la Kitty (Míriam Moukhles) i els actors, en línies generals, no acaben de trobar el seu lloc. A més, la directora ha decidit col·locar una mena de consciència viva a l'escenari (Andie Dushime) que fa alhora de narradora i de marcador, tot subratllant les frases i els conceptes que els personatges expressen, per si el públic es perd, a banda d'interactuar amb ells.

Encara que el focus caigui sovint sobre els dos amants del musical, Blanca (Alèxia Pascual) i Saïd (Jordi Garreta), 'Mar i cel' és un espectacle molt coral, on cal un bon repartiment i on tothom té alguna cosa a dir durant les prop de tres hores de funció. La parella és central, però sense un bon Idriss (Berta Luna), un bon Ferran (Eloi Gómez), una bona Teresa (Clara Renom), una bona Maria (Candela Díaz), un bon Hassèn (Albert Gràcia) i un bon Joanot (Abel García) és impossible que l'espectacle s'enlairi.

I no sé si és perquè recordava força el muntatge de 2014 que en l'últim 'Mar i cel' he trobat que lluïen més els secundaris que els personatges principals. No és que tinguem una Blanca i un Saïd inferiors als anteriors en general, però sí que crec que Roger Berruezo i Ana San Martín, pel que fa a la veu i la interpretació, ens portaven a un altre lloc. I és que la magnífica partitura d'Albert Guinovart és intricada.

La Calòrica no té sostre. A cada nou espectacle pugen un esglaó. Apunten molt amunt. I, com aquells atletes que es posen pedres a la motxilla per córrer més, han decidit aixecar un espectacle d'hora i mitja en francès, amb espurnes de rus, anglès i alemany (amb subtítols en català). Té la seva lògica: parlen del Congrés de Viena del 1814 on, després de la primera derrota de Napoleó, les potències europees es van reunir per repartir-se el continent i aleshores la llengua franca era el francès. L'únic que no en sap, ehem, és l'ambaixador espanyol, a qui, òbviament, despatxen aviat perquè faci un inútil cens dels rius navegables.

Les portes donen molt de joc, al teatre. Fins al punt que hi ha una subespècie de comèdia que basa tot el seu mecanisme en això, en portes que s'obren i es tanquen, amb la sorpresa de qui hi ha darrere. A 'Turisme rural', Jordi Galceran esprem el gènere amb un afegit paranormal que fa que la seva peça tingui més capes, a banda de confrontar dos urbanites que van al camp a contemplar un paisatge sense preocupar-se de res més i una família local que odia profundament els de ciutat.

Però no hi ha comèdia sense còmics. I en calen de molt bons perquè aquí no es tracta només de fer-nos petar de riure, sinó també de crear una certa angoixa, un cert misteri, perquè tot d'una que la Laura (Mireia Portas) i el Roger (Ivan Labanda) arriben al turisme rural per passar un cap de setmana romàntic per 'encarregar' un nen, ja comencen a passar coses estranyes. La mestressa, l'Anna (Anna Güell), apareix per la porta fumejant del menjador desbaratada, com si fos una bruixa de pa sucat amb oli, per donar pas al Pere (Lluís Villanueva), equipat amb una serra elèctrica estil 'La matança de Texas'.

Aguantar sol una hora i mitja de monòleg desesperat no és una tasca fàcil, i més quan tens 24 anys i interpretes un noi de 16 que és a punt de perdre el seu pare. Quan has fet teatre abans, però potser no prou. Quan ets en un temple de la interpretació com el Lliure de Gràcia (on es va estrenar abans d'anar al Poliorama) i centenars de mirades poden recordar altres cossos fent el que fas, tot començant per Pol López i aquell 'Ivan i els gossos' memorable de 2012. Però 'Tot el que passarà a partir d'ara' sembla un vestit a mida, un text que Nil Cardoner s'emprova i lluu amb tot el seu esplendor. 

Joan Yago, esperonat per la directora Glòria Balañà, ha escrit una obra que és alhora punyent, sensible, trista, una mena d'història d'aventures en què l'Èric ha d'aconseguir arribar a l'hospital on el seu pare viu les últimes hores. La mare, quan passen pocs minuts de les deu de la nit, li truca per dir-li que si se'n vol acomiadar ja pot córrer. Està estirat al sofà, amb el mòbil a la panxa, sol. I tota la seva vida li passa per davant, especialment aquests deu anys en què el pare ha estat malalt i no hi ha hagut res més que la malaltia del pare. Ell ha d'arribar a l'hospital, però té 16 anys, amics i coneguts arreu, festes pendents i una mica de mala sort. 

Quan Rousseau (Pep Planas) li acaba de confessar a Voltaire (Josep Maria Flotats) que, efectivament, va abandonar els seus cinc fills, Flotats mira el públic, fa una pausa i s'asseu. Són cinc segons que fan que el que acaba de dir Rousseau no caigui en sac buit, perquè el públic copsi la gravetat del moment. És un dels clímaxs de la funció. Un petit detall, potser minúscul, la pausa, el moviment, que fa volar molt amunt aquesta versió de 'La disputa' de Jean-François Prévand que tenim al Romea.

En altres mans, el retrobament entre Voltaire i Rousseau, entre mestre i deixeble, podria haver estat un pal fenomenal. Però en braços de Flotats esdevé una lliçó magistral de com es pot fer teatre popular a partir de les idees. Perquè aquí es parla de rivalitat, de veritat i de mentida, d'ètica, de moral, de religió, i no hi ha ni un segon en què els espectadors mirin el sostre o badallin.