Teatre i dansa a Barcelona: les obres que no et pots perdre

L'obra ens col·loca en una casa d'una vall pirinenca, enmig d'una tempesta de neu, mentre el patriarca de la família s'està morint. Hi tenim els fills, l'Ernest (Pau Roca) i la Sandra (Nausicaa Bonnín), més el marit d'aquesta, en Miki (Marc Rodríguez). Al cap de poc, arriba la Sol (Anna Sahun), metge del CAP de Sort, que va a visitar el moribund. Evidentment, el pare morirà i començaran a passar coses estranyes

La posada en escena de 'Massa brillant' és espectacular. Un personatge sol, en Guillem (Daniel Mallorquín), a sobre d'una tarima molt alta. L'envolten els amics que l'acompanyen a una festa de drags a la Sala Apolo: el seu nòvio Albert (Santi Cuquejo), en Víctor (Jordi Martí) i el drag Gorka (Carlos González), que porta un vestit espaterrant. Ja es veu de bon principi que en Guillem no vol ser-hi, a la festa. Ocuparà l'escenari sol durant bona part de la funció, amb els amics al seu voltant, però lluny, als balcons de la Sala Petita.

A 'Karaoke Elusia', la primera obra d'Oriol Puig, ens explicava un cas d'assetjament escolar acabat de manera tràgica. Ens parlava de sentir-se diferent i patir-ne les conseqüències. Aquí, a 'Massa brillant', l'autor travessa un camí paral·lel, però en una sola nit i en un ambient radicalment diferent. En Guillem, com el Sam del muntatge anterior, també es troba fora de lloc: fa tot el que li diuen que faci, però el seu cos s'hi rebel·la. El mocador que li han fet posar li pica, sent vertigen en acostar-se a l'escenari, no li cauen bé els amics de l'Albert...

“Importa tant la mentida?”, es pregunta a les acaballes de 'Cacophony' en Tolu (Chelís Quinzá), quan ja una piconadora ha passat per sobre de la seva amiga Abi (Clara de Ramon). Ella ha corregut de l'anonimat a la glòria mediàtica en qüestió de dies. I tan ràpidament com va enlairar-se, s'estimba. Per què? Perquè no va dir del tot la veritat.

'Cacophony' és una obra terriblement contemporània, que Molly Taylor va escriure el 2018 per a una companyia gairebé adolescent, l'Almeida Young Company, que a Barcelona ha estrenat Anna Serrano amb una tropa també jove i virtuosa. A Londres eren setze actors i actrius. Aquí, set. Això no obstant, se'n surten prou bé canviant de rols i dotant d'un dinamisme fulgurant la peça, que avança amb un ritme veloç, tant com l'impacte de les notícies, els èxits i els fracassos, en el món virtual.

La intimitat és un terreny pedregós i obrir-te de bat a bat per exposar anhels, frustracions, esperances i remordiments mai no és fàcil, més en un teatre, on, per molta trampa que hi posis, tot s'acaba veient. En els últims anys, hem vist experiments brillants al respecte, com el 'By heart' de Tiago Rodrigues on, a partir d'un sonet de Shakespeare, repassava la història de la seva àvia. O el 'Seuls' de Wajdi Mouawad, on explicava la mort del seu pare. No és el cas de l''Olympia' que Carlota Subirós ha estrenat al Lliure.

D'entrada, els grans espectacles anteriors estaven protagonitzats pels mateixos autors, dramaturgs i directors que pujaven ells mateixos a escena per narrar-nos una història, cosa que atorgava un punt de veritat a la proposta. I Subirós ha decidit utilitzar sis actrius polivalents i de primer nivell (Lurdes Barba, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Alba Pujol i Kathy Sey) per fer d'intermediàries, en un muntatge que recorda molt el que va dirigir de 'La plaça del Diamant'. A més, la proposta de la directora té un caire massa abstracte. Has de ser molt 'insider' per captar tot el que diuen les intèrprets. Alhora, hi ha massa llocs comuns.

'El dia de la marmota' té un únic problema: li costa arrencar. Comença ben bé com la personalitat del protagonista, el meteoròleg Phil Connors (Roc Bernadí), ensopida, mandrosa, altiva. Un cop es desplega el mecanisme de la repetició, quan veus en Phil navegant en aquest 2 de febrer etern, rabejant-s'hi, estimbant-s'hi, fins i tot gaudint-ne, i la resta de secundaris entren en joc, el musical agafa volada. Si acaba funcionant és gràcies a una direcció mil·limetrada, d'Enric Cambray, i al talent d'uns intèrprets que no només canten, sinó que saben fer créixer els seus personatges.

Encara que el focus caigui sovint sobre els dos amants del musical, Blanca (Alèxia Pascual) i Saïd (Jordi Garreta), 'Mar i cel' és un espectacle molt coral, on cal un bon repartiment i on tothom té alguna cosa a dir durant les prop de tres hores de funció. La parella és central, però sense un bon Idriss (Berta Luna), un bon Ferran (Eloi Gómez), una bona Teresa (Clara Renom), una bona Maria (Candela Díaz), un bon Hassèn (Albert Gràcia) i un bon Joanot (Abel García) és impossible que l'espectacle s'enlairi.

I no sé si és perquè recordava força el muntatge de 2014 que en l'últim 'Mar i cel' he trobat que lluïen més els secundaris que els personatges principals. No és que tinguem una Blanca i un Saïd inferiors als anteriors en general, però sí que crec que Roger Berruezo i Ana San Martín, pel que fa a la veu i la interpretació, ens portaven a un altre lloc. I és que la magnífica partitura d'Albert Guinovart és intricada.

Les portes donen molt de joc, al teatre. Fins al punt que hi ha una subespècie de comèdia que basa tot el seu mecanisme en això, en portes que s'obren i es tanquen, amb la sorpresa de qui hi ha darrere. A 'Turisme rural', Jordi Galceran esprem el gènere amb un afegit paranormal que fa que la seva peça tingui més capes, a banda de confrontar dos urbanites que van al camp a contemplar un paisatge sense preocupar-se de res més i una família local que odia profundament els de ciutat.

Però no hi ha comèdia sense còmics. I en calen de molt bons perquè aquí no es tracta només de fer-nos petar de riure, sinó també de crear una certa angoixa, un cert misteri, perquè tot d'una que la Laura (Mireia Portas) i el Roger (Ivan Labanda) arriben al turisme rural per passar un cap de setmana romàntic per 'encarregar' un nen, ja comencen a passar coses estranyes. La mestressa, l'Anna (Anna Güell), apareix per la porta fumejant del menjador desbaratada, com si fos una bruixa de pa sucat amb oli, per donar pas al Pere (Lluís Villanueva), equipat amb una serra elèctrica estil 'La matança de Texas'.

Aguantar sol una hora i mitja de monòleg desesperat no és una tasca fàcil, i més quan tens 24 anys i interpretes un noi de 16 que és a punt de perdre el seu pare. Quan has fet teatre abans, però potser no prou. Quan ets en un temple de la interpretació com el Lliure de Gràcia (on es va estrenar abans d'anar al Poliorama) i centenars de mirades poden recordar altres cossos fent el que fas, tot començant per Pol López i aquell 'Ivan i els gossos' memorable de 2012. Però 'Tot el que passarà a partir d'ara' sembla un vestit a mida, un text que Nil Cardoner s'emprova i lluu amb tot el seu esplendor. 

Joan Yago, esperonat per la directora Glòria Balañà, ha escrit una obra que és alhora punyent, sensible, trista, una mena d'història d'aventures en què l'Èric ha d'aconseguir arribar a l'hospital on el seu pare viu les últimes hores. La mare, quan passen pocs minuts de les deu de la nit, li truca per dir-li que si se'n vol acomiadar ja pot córrer. Està estirat al sofà, amb el mòbil a la panxa, sol. I tota la seva vida li passa per davant, especialment aquests deu anys en què el pare ha estat malalt i no hi ha hagut res més que la malaltia del pare. Ell ha d'arribar a l'hospital, però té 16 anys, amics i coneguts arreu, festes pendents i una mica de mala sort.