La teva programació s'acosta més a la de Calixto Bieito que a Julio Manrique.
Potser per edat, per generació. Crec que el Romea no ha canviat gaire. Jo reivindico l'autoria. Quan dirigeixes un teatre com aquest i no ets artista, l'autoria s'ha de notar encara més, perquè el teu espectacle és la temporada. Potser el Calixto ho feia també així. A part, el Julio té un grup de gent molt determinat, força cohesionat, que són els que han fet els últims tres anys del Romea. I això marca molt. Jo no tinc cap família artística.
¿Et mories de ganes de dirigir un teatre com el Romea?
Dirigir teatres és la meva feina. És el que sé fer. Sé fer això i cuinar. Vaig tenir molta experiència a l'Odéon de París, amb el Lluís Pasqual i el Georges Lavaudant. Onze anys on vaig aprendre a fer això, com es pot donar ritme a una programació, com es fa una temporada, per què poses aquest espectacle al mig i no aquell altre, per què treballes amb aquest artista i no amb aquell altre... Vaig venir aquí a dirigir el Grec. I vaig ser quatre anys a l'Institut Ramon Llull, on també vaig fer temporades. Després Daniel Martínez em demana de venir a Focus per muntar el Barcelona Internacional Teatre (BIT). Vam començar coixos, perquè no teníem un lloc. Vam fer dos produccions, que van girar. Més tard em va oferir La Villarroel, i vaig dir que sí. I després el Romea, que també he dit que sí. El Romea és un lloc que físicament m'agrada. De diners no en parlo. Quan accepto un projecte, ja no parlo mai més de diners. I Focus em deixa fer les coses que m'agraden.
¿Has pensat també en produir espectacles fets per exportar?
El Romea és el teatre privat més públic del món... La programació està pensada perquè agradi aquí, perquè vingui la gent d'aquí. Si ho fem bé i ve gent, la temporada que ve ho podrem fer millor, gràcies al públic. I a la subvenció de la Generalitat i de l'estat... Respecte al tema internacional, tinc molt clara una cosa: la gent es pensa que internacionalitzar una cosa passa per portar moltes coses de fora. Això és fals. Internacionalitzar és dur coses a fora. Quan has passat el primer estadi, que és que allò que fas sigui vist per gent de fora, llavors et pots dedicar a exportar, cosa que és caríssima, fàcil i no té massa risc. En el moment en què estem vivint, no estem precisament a primera divisió. Tinc molt clar que almenys una producció a l'any tingui un recorregut fora de l'estat espanyol... Per fer això no només has de tenir l'estructura adient, sinó que has de tenir els continguts adients. No basta només amb l'agenda, i la meva deu ser de les millors del món... Ara mateix, el que volem és entrar en un projecte europeu, com el Cities on Stage.
Debutes amb Lou Reed. Per què?
Quan li van transplantar el fetge, cap a l'abril del 2013, el vaig trucar a l'hospital. Ja marxava i em va dir que estava collonut, que tot havia anat bé. Al final, em diu: "Quan vinc a Barcelona?". I jo li dic: "No sé, quan vulguis, i si ens hem d'inventar alguna cosa, ja ens inventarem alguna cosa". Llavors, uns mesos més tard Daniel Martínez comença a parlar-me del Romea. Jo pretenia fer venir el Lou Reed per inaugurar el Romea. I es mor. Estava en estat de xoc, fins que Jordi González em recomana obrir la temporada amb un espectacle sobre Lou Reed. Començo a donar-li voltes, converso amb la Nathalie Poza, una boja del Lou Reed, i s'hi enganxa l'Andrés Lima. Laurie Anderson no volia biopics ni res de semblant i Lima proposa que fossin diferents escriptors els que escrivissin sobre Lou Reed. Ell proposa Juan Cavestany. I jo Juan Villoro, que és un fanàtic del rock. I necessitàvem algú d'una generació anterior: Pau Miró.
El disc 'Berlín' és el motor de l'obra.
Tots tres escriuen sobre 'Berlín' i Lima ha fet la seva maionesa, tot respectant les escenes. L'espectacles és una història d'amor, entre un home i una dona, Jim i Caroline, que passa per moments terribles. Com totes les històries d'amor és dura. Són visions provocades des d'altres llocs, l'alcohol, les drogues, la bogeria mateixa. És el reflex d'un món poètic, d'un món vital, que ve de la Factory, que ve de Delmore Schwartz, del Village, de Patti Smith. I 'Berlín', el disc, és la cúspide tot això. La maduresa. L'espectacle segueix cronològicament el disc. Hi ha cançons de Lou Reed i textos de Villoro, Miró i Cavestany.
Com vas conèixer Lou Reed?
El vaig conèixer a París, quan jo era a l'Odéon, perquè havíem fet una coproducció amb el Thalia d'Hamburg, 'Time rocker', en què ell va fer-ne la música. Es va estrenar a Alemanya i a París s'havia d'adaptar una mica, així que va venir ell amb els músics. El vaig haver d'anar a buscar a l'aeroport, perquè no teníem ningú que pogués fer-ho. Ell es va pensar que jo era el xofer del teatre: quan va pujar al cotxe es va asseure al darrere i vam anar fins a l'hotel sense dir ni una paraula. Quan marxava cap a l'habitació a l'hotel, li dic adéu i li comento qui l'anirà a buscar l'endemà. Llavors ell em demana: "Vostè fa alguna cosa per sopar, ara?". Jo li vaig que no. Vam anar a sopar i des d'aquell dia no ens vam separar fins que es va morir. Estem parlant de 1996. L'any següent el vaig tornar a portar a París, on va fer el seu primer recital de poesia pròpia. Vam tenir lio perquè no vam anunciar que era un recital de poesia. Al Grec, el 2001, va fer el primer concert amb la Laurie junts.
D'aquí a tres anys, com t'agradaria que et recordessin?
M'agradaria que la gent s'interessés per la temporada del Romea. No sols per un espectacle. Que la gent digui: ah, sí, la temporada de Lou Reed i de la 'Fedra'. No sóc director d'escena i la meva defensa és això. Posar junts una sèrie de gent. No faré companyia. Vull que passin molts artistes, pel Romea, que tingui l'escenari per ells. La meva feina és fer possibles les coses.
Al final, dirigiràs el teatre més modern de Barcelona.
Tant de bo... S'ha de dir que no moltes vegades. Més que sí. I és el més difícil d'aquesta feina.
