El que hi ha a la cartellera de Barcelona i que no et pots perdre de cap de les maneres
Hi ha una cosa que m’inquieta sobre l’èxit de David Guapo, i és que no l’entenc. M’explico. Sé que m’enamora l’absurd dels Monty Phytons, la combinació llenguatge-cos de Faemino y Cansado, la intel·ligència i l’enfocament d’Ilustres Ignorantes o el marcianisme d’Ignatius, per posar uns exemples. I sobretot que tots em fan riure, esclar. Amb David Guapo no sé què és. Em provoca una reacció semblant a la que sento quan sóc al carrer, a un bar o entre un grup de desconeguts i algú, inexplicablement, em resulta graciós.
Qui millor que ell mateix, que ha estat amb l’espectacle '#quenonosfrunjanlafiesta' al Capitol durant tres temporades, per donar-me una resposta?, vaig pensar. Potser si m’explica què hi ha darrere dels seus espectacles, en què pensa mentre els prepara i què vol aconseguir, podré entendre com es cuina l’èxit d’aquest còmic barceloní que no fa més que prorrogar funcions. “No m’he aturat mai a gestar un espectacle”, deixa anar. Respon ràpid, amb naturalitat. “He estat més temps dalt de l’escenari que assajant, potser és això el que fa que funcioni”, acaba. Ho tenim: la naturalitat.
Fa cosa de dos anys David Guapo em parlava sobre #quenonosfrunjanlafiesta, l’espectacle que feia poc que havia estrenat al Capitol. Jo encara no l’havia vist i li plantejava la pregunta de rigor: “De què va?”. “De riure”, em deia. “Parlo de coses quotidianes, un tema em porta a un altre, i així vaig fent”. Suposo que per a ell era tan difícil donar-me una resposta a la pregunta que li feia com ho era per a mi escriure un article sobre algú que fa un espectacle on parla de coses quotidianes, sense cap més concreció. Però la qüestió és que l’espectacle era justament això. Ni més, ni menys. També ho serà el que estrena ara, un cop més, a la sala petita del Capitol. #quenonosfrunjanlafiesta2 és el nou contenidor on David Guapo bolca la seva quotidianitat feta comèdia. També amb música, amb improvisació, i amb la mateixa presència d’algú que ha caigut a l’escenari per casualitat. Que ja que hi és, l’aprofita, i que resulta que fa riure i molt. En aquests casos, el boca-orella –l’única estratègia de comunicació infal·lible– fa la resta.
