Els guanyadors dels premis de la Crítica 2017

En la confrontació entre Relling i Gregor de l’últim acte rau l’essència de l’obra i és sens dubte un, no l’únic, dels moments àlgids d’aquesta funció molt ben interpretada i que ens descobreix les enormes possibilitats de la jove Elena Tarrats que interpreta la filla de 14 anys amb una autoritat i sinceritat impressionant. Esclar que per arribar fins a l’excel·lent desllorigador, Julio Manrique necessita 90 minuts que es fan llargs malgrat el bon ritme general de la funció. La notabilíssima posada en escena, amb un intens duel emocional entre el turmentat Gregor de Pablo Derqui i l'ingenu Hialmar d’Ivan Benet, pateix d’alguna qüestionable decisió com la de mantenir el pianista al bell mig de l’escenari gairebé tota la funció. Distreu i no té justificació.

Obra sense concessions, fosca, cínica, i amb les emocions a flor de pell, que requereix d'un repartiment sòlid que s'enfronti a les excel·lents cançons i als seus complexos quadres psicològics. Nina resol el repte amb un excel·lent, al capdavant d'un repartiment que està a l'altura d'un musical que es mereix el prestigi assolit des de la seva estrena fa gairebé deu anys.

Sílvia Munt dirigeix una obra enverinada, que podria haver-se decantat perillosament cap al melodrama de sobretaula, però que manté a ratlla en tot moment, quan toca riure o quan toca plorar. Opta per una posada en escena minimalista, amb tres cadires, una butaca, un telèfon i un fanal, i una gran imaginació visual, una manera de dir-nos que escoltem les dones. I aquí és on cal aplaudir Marco, ja que té el paper més difícil. Segura ens ha de fer riure i ho fa. Genebat ens ha de caure malament i ho aconsegueix. Però Marco es mou entre dues aigües, és qui pateix la comèdia i el drama, en els gestos de Di hem de copsar què els passa de debò a Rose i a Viv. Ella diu el que hi ha, és qui descodifica la peça per a l'espectador. I se'n surt amb una solvència que esborrona.

Podria parlar de l''acting' extraordinari i gairebé nul de Xicu Masó, de l'eficàcia de la minsa posada en escena de Miquel Górriz, que en teatre sovint menys és més, de la mil·limètrica dramatúrgia d'Anna Maria Ricart, de la nuesa de tot plegat, però aquí, respecte a 'El metge de Lampedusa', no seria res més que retòrica, ja que seria impossible donar cabuda a l'emoció, a com Masó fa d'ell mateix per ser un altre (el metge Pietro Bartolo), per esdevenir un simple missatger que ens explica la vida senzilla d'un home (no un heroi) que fa la seva feina a primera línia i que intenta rescatar de l'oblit totes les persones que han passat per les seves mans des que Lampedusa és el destí final d'homes i dones que fugen de la misèria, la guerra i la destrucció.

Certament que 'Els nens desagraïts' parla de la família i que en aquest sentit està emparentada amb obres anteriors, com 'La pols', però la qüestió familiar està empaquetada en una història amb atmosferes dels contes terrorífics de Stephen King, tot i que no hi hagi res de sobrenatural, i que per moments agafi la maliciosa textura de 'La llavor del diable' de Polanski. Molt bona direcció amb un exquisit dibuix dels personatges i en particular de la mare fundadora, una mena de monja amb unes maneres que retrotrauen les dels col·legis religiosos del anys 60 en aquest país i que interpreta inquietantment Teresa Vallicrosa. Cal anar a conèixer aquests nens desagraïts, tot i una certa deriva argumental al tram final de l’obra que es clou amb un exorcisme amb vocació cinematogràfica.

Martin McDonagh és un autor que no coneix la pietat. Els seus personatges són persones anònimes terribles, amb la simplicitat que no està renyida amb la picardia i un peculiar sentit comú. Un univers humà també molt estimat pels Coen i Mackendrick. Violència i candidesa, malvolença i generositat. A 'La calavera de Connemara' el protagonista –víctima resilent de la maledicència– és un pobre home, enterramorts ocasional. Personatge d'un spin-off d'un dramatis personae de Shakespeare. A La Villarroel aquest home és un extraordinari Pol López. Conquesta amb unes armes interpretatives als antípodes d'aquest pura sang anomenat Oriol Pla (millor actor secundari), el seu partenaire en aquesta funció.

Aquí dalt es veuen quatre estrelles. Pot semblar excessiu per al primer treball d'una nova companyia (José y sus hermanas), amb els seus membres acabats de sortir de l'Institut del Teatre. És cert que el muntatge -dirigit per Sílvia Ferrando- mostra titubejos en el ritme, algun gest dramàtic que requereix de més substància i un ressò massa fort d'altres projectes de l'avantguarda de la dramatúrgia catalana. Però per sobre hi ha -i això cal aplaudir-ho amb força- un admirable discurs sobre la pervivència en el nostre sistema de democràtic d'un marc mental i lingüístic inoculat durant 40 anys de franquisme. Un virus que provoca amnèsia i dona per bo el que en altres democràcies és inacceptable. I a sobre es plasma en un espectacle que passa com una alenada: irònic, delirant, àgil, agitador, subversiu, divertit, compromès, amb tesi, humor i emoció a parts iguals. Un fantàstic debut.

En els últims tres anys, 327 dones han mort víctimes de la violència de gènere a l'estat. Dues cada setmana. Aquesta, no és una dada més, sinó un fet repugnant. I cap aquí és cap a on es dirigeix el xocant, divertit (sí, encara que sembli mentida), segon espectacle d'Agnès Mateus com a creadora escènica. Cap a una xifra final que explica tot el que ens ha mostrat durant una hora i escaig frenètica en què ella sola desmunta i se'n riu de tots els tòpics al voltant de la dona. Un riure que és mordaç, combinat amb cops de puny a la mandíbula.