Anti-Karaoke
És la creadora i presentadora de l’Anti-Karaoke, un sarau salvatge que des del 2006 fa les delícies de friquis i desvergonyits amb rock a les venes. Cada dijous podreu veure-la al Sidecar.
La Rachel Arieff és d’aquelles persones que no poden fer res que no sigui sòrdid. És així. L’Anti-Karaoke és el que va passar quan es va proposar organitzar un karaoke de rock and roll, i 'Flamenguiri perdía' –cada diumenge d’octubre al Gipsy Lou– és el que passa quan una americana perd la por del 'cante jondo'. “Feia almenys vint anys que cap música em fascinava de la manera que ho va fer 'Potro de rabia y miel'”, l’últim disc de Camarón, explica. S’ho va agafar amb serietat i es va apuntar, fi¡ns i tot, al Taller de Músics, per aprendre les meravelles del gènere. Però la Rachel té dos handicaps. No pot deixar de ser de Milwaukee, i no pot evitar fer comèdia.
'Flamenguiri perdía' és, doncs, un repertori de temes que van de les 'buleguiris' a les 'aleguiris' o 'tarantiris' –tot sempre molt guiri– en format cabaret. “Sempre necessito una mica de caos per tal que l’espectacle sigui viu: un got que es trenqui, algú que m’insulti”, confessa.
Tota la inspiració l’ha trobada al Raval. En especial en el que ella defineix com la classe obrera masculina del barri: llauner, butaner, ferroveller o ferroveller sota cost, més solemne i amb menys recursos. Amb tots aquests temes gravarà un disc, 'Portero de rabia y miel', dedicat a Fouad, el porter del Gipsy Lou, o “el millor porter que he vist en la vida. Hauria de ser qualsevol persona en posició d’autoritat: té diplomàcia”.
A la Rachel els homenatges li surten així, i amb el flamenc ha topat amb dinamita còmica. “No hi ha res que faciliti més la comèdia que tot el que es consideri sagrat. El flamenc és reverència i a la comèdia tot és irreverència”. I tota ella és comèdia. Sigui com sigui, reflexiona: “El flamenc ha patit molt i ha sobreviscut a drogues, pobresa i sobredosi de reverberació en les gravacions. No crec que li costi sobreviure a una guiri més”.
