Les millors obres del 2015

Hi ha res de més antiteatral que quatre paios asseguts davant d'una càmera explicant la seva vida? Hi ha res de més fascinant que escoltar quatre històries reals en boca dels seus protagonistes? La segona pregunta anul·la la primera, perquè aquest 'The civil wars' de Milo Rau passarà a la història com un dels grans muntatges del festival Grec. I això que va ser només això: 130 minuts amb quatre actors (Karim Bel Kacem, Sara De Bosschere, Sébastien Foucault i Johan Leysen) parlant dels seus pares, d'ells mateixos, dels seus somnis, dels seus desastres, de les seves pors. Tan senzill. Tan difícil. I una veritat absoluta que, quan parlem de teatre, vol dir la quadratura del cercle. Per començar, Foucault ens explica la història del pare de Jorim, de com va anar a buscar-lo a Síria des de Brussel·les per rescatar-lo de l'Exèrcit Islàmic. I de seguida ens dirigeix cap a la història del seu pare. Bel Kacem, De Bosschere i Leysen faran el mateix. Pares que es van tornar bojos, pares que es van arruïnar, pares maltractadors a qui els fills volien assassinar, pares que van morir massa d'hora. De fons, la història d'Europa dels últims 70 anys i una breu escena de 'L'hort dels cirerers', de Txékhov.

Anar al Lliure i sortir del teatre víctima d'un encanteri. El que hi he vist no és teatre, sinó, ras i curt, màgia. Robert Lepage és un contador d'històries inigualable en el món del teatre contemporani. Exposa, avança, recula, avança, recorda i remata. I amb aquest esquema, com si fos Aristòtil, ens clava a la cadira i ens serveix un espectacle amb un sol personatge, que no és altre que ell mateix. Sabem que va néixer al 887 de l'avenida Murray de Quebec, que tenia tres germans més, que el seu pare era el sex symbol del poble... Sabrem com eren els seus veïns. I que es creia incapaç de memoritzar el poema 'Speak white' de Michèle Lalonde, símbol de la resistència francòfona del seu país. Veurem la història del Quebec des que ell va néixer, a finals dels 50, ençà. Veurem De Gaulle encenent la flama sobiranista, el Front d'Alliberament del Quebec, i Lepage veient-los.

Camille Decourtye i Blaï Mateu han aconseguit l’impossible: superar aquell 'Le sort du dedans' que ha marcat tota una generació d’espectadors. I superar-lo amb el més difícil encara. Amb més intèrprets en escena (vuit) i amb més animals a la pista (dos cavalls, un corb i quatre periquitos). Amb un xou amb música, dansa, pallassos, acrobàcies, equilibri i, sobretot, una poètica de l’espectacle que és tan difícil d’assolir com la veritat escènica.D’entrada, ens hipnotitzen amb allò tan suposadament tronat del circ de les entrades i sortides, de gent perduda que no sap on és. Ho hem vist mil vegades i si se sap fer bé, no hi ha millor inici que aquest per posar l’espectador en situació. Però de seguida coneixem els cavalls Bonito i Shengo, majestuosos. I Decourtye començarà a cantar, amb Mateu tocant una Telecaster dalt d’una plataforma. Veurem com dos equilibristes s’estomaquen. I com la ballarina Lali Ayguadé vola com els ocells. Decourtye tindrà por i plorarà, per executar una sèrie d’acrobàcies d’una gran bellesa, salt mortal inclòs. Fins als números de grup, on ballarins i acròbates es miren a la cara i troben un mateix llenguatge, el cos, que ens farà veure bèsties en lloc de persones.

L'epicentre de la modernitat es troba a 200 quilòmetres de Barcelona. A Vinaròs hi ha una cartoixa laica i epicúria habitada per un únic monjo sense vots. 75 anys d'existència trans-lúcida i moltes dècades professant un misticisme tel·lúric, dionisíac. Si Santa Teresa levitava, Santos prefereix tocar terra –humida, fèrtil, com un arrossar– i deixar que s'elevin cap als cels els seus pupils intèrprets. La santedat se li ha llaurat en vida blasfemant amb espasa flamígera sobre la bellesa. Per als conversos que encara no saben que ho són la Sala Tallers s'ofereix ara com a lloc de pelegrinatge. Allà s'hi celebra l'eucaristia de la finitud de l'home. 'Patetisme il·lustrat' és un impacte sensorial i emocional per capítols, un retaule gloriós sobre la caducitat de la carn i l'eternitat de la ment que somia i desitja. Santos ha enfosquit el seu imaginari per enfrontar-se com una bèstia a les seves obsessions. L'home ferotge festejant de cara a la Dama Blanca vestida de vermell. Un combat a vida i mort que acaba amb una abraçada esgotat, com l'escena final de 'Duel al sol', amb les boques unides per trossos de partitures. Eros i Tànatos filtrats pel fetitxisme artístic de Santos.

Hi ha molt d'Oreste Campese al Don Arturo d''El viaje a ninguna parte' de Fernando Fernan Gómez. La mateixa resignació sàvia i altiva. Tots dos lideren l'orgullosa germanor entre els còmics que sobreviuen a empentes i rodolons en la postguerra espanyola i la companyia itinerant que recorre Itàlia per aquests mateixos anys arrossegant els seus baguls i la seva carpa. Un Don Arturo que apareix com una ombra en el magnífic pròleg de 'L'art de la comèdia' d'Eduardo De Filippo, i torna a aparèixer en el debat aferrissat amb l'alt funcionari que els podria salvar del seu últim anunci de defunció. I no ho fa. És improbable que Lluís Homar –amb el barret col·locat en l'angle preferit de De Filippo– tingui aquesta imatge quan comença a mesurar l'immens escenari de la Sala Gran del TNC i amb aquest primer gest atrapa l'espectador en una brillant reflexió sobre la "utilitat "del teatre. O potser sobre la "necessitat" d'un determinat teatre: el que és fidel a la realitat del seu temps.

El 1999 Spike Jonze va trobar a l'illa Manhattan una porta que conduïa a la ment de John Malkovich. Aquest 2015 Àlex Rigola ha trobat l'accés al brillant cap de Federico García Lorca en un moment de catarsi de la seva vida i obra. És un espai itinerant que pot recordar a un teatre convencional altres vegades visitat i que Max Glaenzel (escenografia) i Carlos Marquerie (il·luminació) condicionen com una placa de petri perquè germini i creixi la poesia escènica d''El público'. Sorra fosca, plàstic platejat i el somni d'un cel d'aranyes de vidre. L'únic element viu que té un efecte contaminant sobre els microorganismes poètics en cultiu és la presència anímica de l'espectador. El director –conegut per deixar empremta amb rotunditat germànica– no és aquí la substància dominant. Ell només ha creat l'entorn propici perquè el plàncton lorquià –impossible parlar d'argument, de personatges, de conflictes, de res que sigui vagament aristotèlic– flueixi cap a un públic que no té res a què agafar-se excepte el lliure albir d'acceptar la immersió i submergir-se en un torrent d'imatges nascudes de paraules. No és una experiència fàcil. L'apnea dramàtica és intensa, fins i tot dura per a qui no es deixi portar pel líquid de les metàfores. Però és bella, en extrem bella en la seva capacitat d'acompanyar l'obra de Lorca.

Molt difícil –i molt engrescador– el que ha fet Didier Ruiz amb dotze nois i noies dels instituts Miquel Tarradell, Milà i Fontanals i Consell de Cent de Barcelona. Primer, fer-los parlar com parlen, deixar-los dir el que diuen. Segon, fer que tot soni natural, senzill, com si en lloc de públic al davant tinguessin els seus amics quan parlen de l'amor, el sexe, la família, els orígens... I tercer que no sigui una cosa naïf, ni melodramàtica, perquè hauria estat molt fàcil decantar-se pel sensacionalisme. Els tenim tots dotze asseguts en una cadira. Parlen d'asseguts, s'aixequen, es presenten. I sortim del teatre amb la sensació d'haver conegut com és una part dels adolescents de la nostra ciutat. Xavals que ens expliquen qui són, quins són els seus somnis, però que també ens diuen, dos, que tenen una mare a qui no estimen. O, un, que tenen por a oblidar, i després sabem que quan va retrobar sa mare no la recordava...Tot és fluïd i els 75 minuts de funció s'escolen gola avall com un got d'aigua fresca. Veurem també com ballen i com l'únic element coreogràfic, un moviment introduït per Tomeo Vergés, s'afegeix a la funció per donar-li encara més vida... Després de veure '2015 com a possibilitat' creus una mica més en la funció social del teatre. Visita obligatòria. 

Després de la grandiloqüència, dels 'tours de force', de l'exquisida excessivitat de les 'Tragèdies romanes' i de 'The fountainhead' dels dos anteriors Grecs, Ivo van Hove ens ha regalat una cosa petita i preciosa, un monòleg potser antiteatral, com diu ell, encarnat per una actriu majúscula: Halina Reijn. Una bèstia escènica, d'expressivitat màxima. El text de Jean Cocteau demana precisió: una dona parla amb el seu amant per telèfon, està desesperada perquè l'enyora i sap que la deixa. Ella, l'espai i el telèfon. Res més. Podria ser un melodrama de pa sucat amb oli, histriònic, i Van Hove ens l'apropa tot allunyant-nos-en. Converteix el públic en 'voyeur' d'una escena macabra, dins la qual no voldríem per res del món que ens espiessin. Doncs, no, allà som, rere la finestra, mirant com Reijn entra amb una samarreta de Micky i Minnie abraçats, pantalons de xandall Adidas, mitjons, i li diu al seu amant que va amb el vestit de setí blau que tant li agrada. Li diu que no està desesperada. Que és molt valent, que és molt bo, que l'adora, que llençarà totes les cartes que s'han escrit. Veiem com va embogint, com parla sola, com el seu cos i les seves paraules pateixen una greu dissociació. Magistral.

Julio Manrique aconsegueix amb aquesta funció probablement el seu millor espectacle. I és gràcies sobretot a la sensacional interpretació de Pol López, capaç de fer-nos creure des del primer moment que té quinze anys, tres mesos i tres dies, arrossegant-nos darrere el seu Christopher i establint una tremenda empatia amb els espectadors, quan paradoxalment aquell és incapaç d’establir-la. L’obra és una  història de superació i una reivindicació de les capacitat dels malats de la síndrome d’Asperger, una especificació de l’autisme, que qüestiona el que entenem per normalitat. La posada en escena està farcida de brillants solucions per traslladar-nos a una dotzena d’espais. El ritme cinematogràfic i l’excel·lent moviment dels actors i actrius, que fan alhora de secundaris i de figurants, donen vida i ànima a un relat commovedor.

El carrer, la vida al carrer, sempre ha estat la gran assignatura pendent del teatre. Hem tingut vides de reis, de famílies burgeses, de famílies de classe mitjana, de classe baixa, històries de borratxos, d'inadaptats, de suïcides, de triomfadors, de guanyadors, però no sabem què fa la gent del carrer. I Nao Albet i Marcel Borràs s'hi han acostat de biaix, en una mena de 'performance' teatral amb skaters de veritat, als quals van trobar a la plaça dels Àngels, davant del Macba, epicentre mundial dels patinadors. D'entrada, els tenim a ells dos, estudiants de filosofia, que entren en contacte amb la filosofia de la vida. Del 'daimon' socràtic al 'hail-sky', l'estat suprem al qual arriben els skaters. Ells es mouen amb el patí, parlen de la seva vida, de com van arribar a la seva religió, com es van convertir. I Albet i Borràs els condueixen. No són com ells, sinó dos paios que volen ser com ells, que volen aprendre d'ells. Alhora, els skaters són convidats a participar en un xou del qual en seran l'epicentre. Sentim el clavicèmbal de Bach i un duet de bateria i teclats, bateria i guitarra elèctrica. Del barroc al segle XXI. Un gran espectacle. El millor d'Albet i Borràs des d''Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach'.