Pau Miró: literatura i feixisme

El silenci, focalitzat, concentrat, és un senyal que la història ha enganxat el públic. Una altra és el desig de saber més, de portar al teatre l'ansietat anticipatòria d'un bon llibre. Si el lector és amo de les pàgines, l'espectador està en mans del director. A 'Un tret al cap' té la sort que aquesta responsabilitat és de Pau Miró, també autor del text: una comèdia dramàtica amb el seu 'macguffin' periodístic, la seva esgrima verbal estil Mankiewicz i un notable equilibri entre conflictes privats i públics.

Fins que Pau Miró no trosseja en rendicions les vides de gairebé tots els seus personatges, 'Victòria' sembla la baula perduda entre el realisme de Rodoreda i el de Benet i Jornet d''Una vella, coneguda olor'. Un barri de Barcelona i la seva gent entre la vaga de tramvies del 1951 i el final de les cartilles de racionament del 1952. Un any perquè una dona que sempre s'ha deixat arrossegar pel corrent es planti i comenci a presentar resistència, a viure amb la consciència desperta. Una dona sense biografia que l'autor-director presenta amb la silueta endolada de les dones icòniques de la República. Una aparença anacrònica –fora del seu temps– que desvela el seu sentit històric en la seva al·locució final.

Quatre i un fan cinc. Però a 'Dones com jo' les parts no sumen. Les quatre actrius de T de Teatre i el dramaturg-director Pau Miró no aconsegueixen junts reeditar l'èxit que cada un havia assolit per separat. Elles amb la seva empresa conjunta artística amb autors com Plana, Daulte o Sanzol; ell en el seu camí teatral per trilogies. Amb aquest títol tanca la que havia començat amb l'excel·lent 'Els jugadors'.

'Un refugi indie' és el segon lliurament de la nova trilogia de Pau Miró. La va iniciar brillantment amb 'Els jugadors', i està a l’espera la dedicada a les dones. Per ara els uneix un feix de diners: l’obsessió compartida pels veterans de la primera i els nois de vint anys de la segona per escapar com sigui de la pobresa i la inseguretat que els ofereix la vida futura. Però si a 'Els jugadors' hi havia una suma d’humanitat estomacada que t’incitava a descobrir els seus misteris, a 'Un refugi indie' predomina la creació d’una atmosfera (depressiva, lànguida, nihilista, trista) construïda com un perfum amb els elements que aporten cadascun dels sis personatges. Una lliçó apresa en els capítols de la novel·la de Süskind.

Quatre homes i una afició. Gairebé un vici. O una passió. El joc. Les cartes i el casino. De tot ja fa temps, perquè han creuat l’equador de les seves vides. Vides grises. Normals? En qualsevol cas, vides sense grans alegries i assumides amb certa resignació. Tot passa a la cuina del professor. Allà jugant a cartes, beuen ginebra i mengen magdalenes. El professor té un problema judicial i ha demanat l’ajuda dels seus companys, dels seus amics, de la seva única família. I allà fan cap l’enterrador, enamorat d’una prostituta ucraïnesa, un home sempre nerviós. Un barber que va haver de vendre la seva part de la barberia per deutes de joc i que pateix perquè tem que la seva dona el deixi. I l’actor, sempre fent càstings i amb certa afició per les situacions incomodes.