La Villarroel

Hi ha obres que tenen un heroi amagat, algú que només surt a saludar el dia de l'estrena i que, si la peça funciona, és en gran part mèrit seu. Pot ser el dissenyador de so, l'escenògrafa... Sí, cal que els intèrprets que són sobre l'escenari excel·leixin, que hagin tingut un bon guia en el director, però la base ve de fora, d'algú que no hi serà cada funció. I en el cas d''Un matrimoni de Boston' lluu per tots els costats la feina que ha portat a terme Joan Sellent traduint un text molt trapella de David Mamet. D'entrada, perquè ha de fer que en català sonin perfectament bé els tres registres de les tres dones que té al teatre: l'Anne (Emma Vilarasau), una dona madura amb aires de refinament burgès; la Claire (Marta Marco), que podria representar la classe mitjana; i la Catherine (Emma Arquillué), la criada immigrant que pateix alguns problemes amb l'idioma. Bona part dels gags són lingüístics i la mecànica de l'obra depèn de què ens empassem el punt de partida inicial. Les actrius s'ajusten al paper i tot flueix de manera meravellosa. Té al seu servei tres actrius de gestos convincents i mirades poderoses Tot comença amb la Claire acudint a la seva amistançada, després de setmanes de no veure-la, amb la necessitat d'un cop de mà: ha conegut una noia més jove i li cal un lloc on consumar l'atracció. L'Anne, és clar, no ho acaba de veure, ja que estima la Claire... I la Catherine les van interrompent com un digne bufó shakespearià. El primer acte passa a la velocitat de la ll