Voltaire / Rousseau. La disputa
Quan Rousseau (Pep Planas) li acaba de confessar a Voltaire (Josep Maria Flotats) que, efectivament, va abandonar els seus cinc fills, Flotats mira el públic, fa una pausa i s'asseu. Són cinc segons que fan que el que acaba de dir Rousseau no caigui en sac buit, perquè el públic copsi la gravetat del moment. És un dels clímaxs de la funció. Un petit detall, potser minúscul, la pausa, el moviment, que fa volar molt amunt aquesta versió de 'La disputa' de Jean-François Prévand que tenim al Romea.
En altres mans, el retrobament entre Voltaire i Rousseau, entre mestre i deixeble, podria haver estat un pal fenomenal. Però en braços de Flotats esdevé una lliçó magistral de com es pot fer teatre popular a partir de les idees. Perquè aquí es parla de rivalitat, de veritat i de mentida, d'ètica, de moral, de religió, i no hi ha ni un segon en què els espectadors mirin el sostre o badallin.
Flotats està en una forma que ja desitjarien actors de 45
El ritme és endimoniat, de mascletà. I si tenim en compte que en Flotats ja n'ha fet 85, la cosa és encara més magnífica. L'actor està en una forma que ja desitjarien actors de 45. No ha perdut una dicció apresa a la Comédie Française que ja forma part de l'imaginari col·lectiu local encara que ara fes molt de temps que no vèiem actuar en català. Aquí, en la pell de Voltaire, el filòsof ateu, republicà 'avant la lettre', fa que el seu personatge sigui la icona que va ser.
Planas, al seu torn, aguanta molt bé els embats del seu contrincant. Té