Les millors exposicions de 2015

La millor manera de visitar aquesta exposició és entrant, marxa enrera, per la sortida. I si pot ser amb la camisa del revés. Cal ser coherents amb una mostra que arrenca essent clausurada i, després de penjar el cartell d'"en desmuntatge", obre portes. És una mica com el video 'Inversión', de Glenda León: una navalla raspa un bitllet de cent dòlars fins a deixar-lo sense tinta verda. La pols resultant serà aspirada mitjançant una fulla de coca enrotllada... Quina manera més intel·ligent [modus ironia: ON] de suggerir les connexions entre l’economia liberal i el negoci de la droga!

Martí Peran, el comissari de l’exposició, reivindica, en la societat de la “hiperactivitat nerviosa”, el dret a estar cansat. Proposa un recorregut per diversos estadis de la fatiga i la mandra a través d’una vintena de projectes artístics, que van del dibuix introspectiu de Sinéad Spelman o el de les 'Therapies' esbojarrades de Nedko Solakov, als enunciats en forma de pancarta de Javier Peñafiel, passant per 'Un mundo basado en la evidencia', de Julia Montilla, una maqueta d’una ciutat construïda amb blísters de diferents psicofàrmacs per allò de la societat dopada, activa a base d’estimulants i antidepressius.

Avís per a navegants. Hi ha exposicions, i aquest n’és un cas, que no apel·len directament als sentits. Amb obres que existeixen perquè sí i que no necessiten la nostra simpatia, o la nostra compassió. Hi ha retrospectives que ens ignoren. I davant aquest fet, podem fer bàsicament dues o tres coses: girar cua immediatament, fer una passejada ràpida i ja està –total, l’entrada és gratuïta–, o posar l’ànima en blanc, obrir els sentits i deixar-nos amarar del que vulgui dir-nos aquest autor. L’autor en qüestió és el canadenc Michael Snow. I ja era hora que aterrés a Barcelona. De vegades la Virreina tapa forats que el MACBA ni considera. Aquest n’és un cas.

El got mig ple: el període de l’art català que va del 1915 al 1975 és el més semblant al triangle de les Bermudes. El MNAC arriba amb l’intermitent posat fins al 1948, amb més buits que fites. I el MACBA menysprea tot el que sigui anterior al 1990... i català. Sí, sóc una mica injust, però cal arrodonir en un article d’aquestes dimensions. Aquesta mostra, doncs, intenta comprimir el 'dramatis personae' d'un quart de segle fonamental, més una pila de documentació muda, en menys metres quadrats dels necessaris. I tot i això, cal celebrar que algú faci el primer pas per esbossar un primer mapa cronològic. Ja hi som tots? Doncs fem la foto. I a comptar-nos.