Bars de barri a Barcelona

“Tenim un petit do, que no es pot fingir”, diu l’Antonio Gutiérrez, al Bar Andalucía. Es queda curt: en termes de bonhomia, l’Antonio és una força de la natura. Si té temps, al cap de tres minuts ja t’estarà explicant que els seus fills no mengen fruita perquè no volen pelar-la. Aquest baràs, res de baret, va obrir el 1969, al cor del Poblenou fabril, i ha vist totes les transformacions del barri, sempre donant menjar i beure als curriquis. És un home de detalls: si hi dines –un menú excel·lent a 10,90 euros amb... onze primers i catorze segons!– et posarà un platet de xips i fuet de cortesia, també una ampolla de moscatell fred amb el pastís de Santiago. L’Antonio pateix de veritat perquè hi estigueu bé.

El Xavi Montes és un taverner vocacional, d’aquells que són molt més amables que graciosos. I al Bar Casi, amb una façana de bareto de cigaló guerriller, és on desplega tot el seu encant natural. A la part costeruda i deserta de Gràcia, el Casi va obrir l’any 1978 (veureu la llicència amb la mirada d’orgull del seu pare emmarcada en un raconet). Quan passes per un barri desert i veus un bar a petar de gent, alguna cosa hi donen. Són sis taules escadusseres en un bar que no bruteja, però que no té res de l’altre món. Aparentment. Amaga un caliu i un dinamisme especial: Montes cada dia posa en joc esmorzars de forquilla i un menú a deu euros (generós, casolà, fora de sèrie) i el seu carisma. Aquí et diuen ‘rei’ i t’atenen des del primer dia com si en fes vint que hi vinguessis.

Tota una raresa: un bar de barri dedicat a la música surf i al garage-punk al vell Poblenou. El seu propietari, el Lluís Platas, pertany a la vella guàrdia mod barcelonina –és a dir, als heroics quatre gats– que eren la claca de Los Negativos i Brighton 64 als 80. El Surf Bar és com la sala d’estar dels veïns de la cantonada –de fet, algun fins i tot hi ha deixat el penjador– amanit amb memorabilia garatgera: pòsters de concerts emmarcats, màscares de lluitadors mexicans i fins i tot un quadre del Ringo Julián. El Lluís és simpàtic i si teniu xerrera us seguirà la veta; la seva filla cuina el seu propi menjar mexicà i les cerveses estan ben tirades (ell era comercial d’alcohol). I el dia menys esperat us hi podeu trobar una sessió o un concertet a càrrec dels clàssics mods de casa nostra.

Fa de mal explicar què trobaràs al Carmel si no hi has anat mai. Les coses han millorat –suposo–, però l’herència franquista i porciolista encara es mastega en bocins de misèria vertical. El Delicias és l’ànima d’un barri que va néixer desarrelat: als 60, era el punt d’arribada de centenars de famílies andaluses que venien fugint de la misèria. Avui encara hi pugen els romàntics que busquen la tendresa de claveguera d’'Últimas tardes con Teresa', i sobretot els qui volen fer un àpat a base de tapes senzilles, bon producte i mides pantagruèliques. Cal pujar-hi expressament però és un must: té l’encant d’un bar de camioners posat al capdamunt de Barcelona, on avis amb barret de feltre i corbata recapitulen el temps passat amb sornegueria. I hi pots endrapar un plat d’arròs negre més que digne per sis euros!

Contra els fornets satànics que et claven set euros per un cafè horrorós i un entrepà de xiclet, la Palmer és sinònim de cafè del bo (Novell gamma alta) i entrepans memorables, de mida XL i preu diminut: pa de primera, del forn Serra, i embotit i bull tel·lúrics, exhibits en peces senceres en un frigorífic metàl·lic. Calents per fora i per dins, amb un got alt de cafè amb llet són el paradís de l’esmorzar. “És un procés fàcil però s’ha de fer bé. Tot està inventat”, diu en Josep Carrasco. Els seus avis van obrir la cafeteria el 1944 i ell la porta des del 1999. Sòlid i senzill com un cop de roc: de dilluns a dissabte, de 6 a 15 h, entrepans i cafè. Mig Poble-sec esmorza aquí, com qui diu.

El Santutxo és ple de ràdios dels Encants, primeres edicions de l’Avui i del Diario de Barcelona, bitllets i monedes sota un vidre a la barra i, per estovalles individuals, vinils. Té personalitat, com el seu amo, l’Ismael, que és un encant: et rep amb un somriure d’orella a orella, sempre acaba les frases amb “vida meva” i et fa sentir com a casa –a banda de ser fenomenal tirant canyes! Al fons del local hi ha un tresor: una eixida emparrada on s’està de meravella. Per menjar, els seus farcellets de brandada de bacallà són una gran opció, o les xips de moniato amb salsa brava casolana.

A l’ampla vorera assolellada, les quatre taules de L’Olivera són més cobejades que l’or: no és gens estrany, els seus platillos són excel·lents i el tracte de cambreres tan atentes com la Carolina, també. Per 6,25 euros et pots cruspir un brie tebi amb mel de tòfona i pernil d’ànec curat per ells mateixos que fa caure de cul a terra. Els bunyols de bacallà, esponjosos com un núvol salat, es desfan a la boca. Per 3 euros, vermut i tapeta. El disseny del local, sobri i contemporani, l’allunya del bar tradicional i atrau moderns i estrangers. A la porta, una olivera recorda la mare de l’amo, que se’n deia de cognom.

Davant de l’edifici més antic del barri, la Torre de Sant Joan del Clot, des de l’any 1983 hi ha el celler de Ca la Paqui, abans una merceria. Ella i el seu marit, en Juan, s’encarreguen de vendre vi a doll –gandesa, priorat i rioja–, vermut de la casa i anxoves del Cantàbric, que netegen ells mateixos amb molta dedicació i encert. També serveixen patates d’Olot, farcides amb carn, i tota mena de tapes –popets, mandonguilles amb sèpia, gambes salades– a bon preu. El celler és petitó i als vespres i a l’hora del vermut s’omple de gom a gom. El matrimoni és molt simpàtic i fan que sigui un goig anar-hi a fer un got.

Aquest abril farà tres anys que l’Ángela i la Cristina van obrir aquest local amb ganes de gresca. A la saleta interior, entre els sifons, hi tenen tot de nines Barbie amb les mamelles a l’aire i faldilles d’estovalles, cada setmana pengen un playback musical al seu Facebook: elles són així, divertides i gamberres. Des de la cuina a la vista preparen el bistec tàrtar (14 euros) al moment –com ha de ser!–, uns raviolis de la sister (pasta fil·lo, ceba caramel·litzada, formatge blau, melmelada de tomàquet i al forn, 7,5 euros) i el menú de migdia (10,90 euros). Fan un cafè i un pastís de pastanaga boníssims!

Una de les festes més populars de la Barceloneta són els cors, aquestes colles del barri que es troben un cop l’any per bramar fort. Al Moll d’en Rebaix se’n reuneix una cada divendres, uns 35 homes que vénen a fer quintos i endrapar el peixet, els cargols o la variada –combinat típic de la Barceloneta amb anxoves, seitons, sípia, calamars i gambes per 10 euros– del Paco, l’amo. El local està ple de fotos de la Marilyn Monroe i de frases com aquesta: “Deberían abrir los bares solo para cerrar las heridas y sentir que cada mañana es olvidar cada día”.

A primer cop d’ull, el Bar Bodega Josefa –Pepeta’s per als amics– és un parc temàtic del kitsch: cada centímetre d’aquesta taverna quasi centenària està cobert per parafernàlia reminiscent del Far West (pronuncieu-ho com ho faria el vostre iaio: far best). La història és entranyable: la Pepeta, la tieta dels ara propietaris, els germans Jordi i Manel Balsalobre, hi treballava i se’n va fer càrrec a la mort dels propietaris. Als 80, el Manel hi va entrar per ajudar-la i el van heretar. Són especialistes en entrepans de truita: quan en demanes un, et fan entrar a la cuina, fas un cop d’ull a les truites i decideixes quina vols. També el menú de migdia i les tapes són boníssims. Si el Barça juga, el trobareu obert encara que sigui Nadal.

A la frontera entre Sants i Hostafrancs, la Bodega Floren és un bàlsam per al treballador cansat: quan la veus de lluny encara que no hi hagis estat, intueixes que a dins hi trobaràs un respir. Va més enllà: entrar-hi indueix a la meditació i a la calma. Suposo que hi ha influït que en una plaça de vianants l’aragonès Florencio Ibarra declinés l’oportunitat de tenir terrassa. Massa feina. I potser té raó, perquè el seu tracte amb el parroquià, exquisit, ja implica deixar-hi la pell. Només hi trobareu el millor producte amb DO a preus difícils de creure: llonganissa de Graus, cecina de León, botifarró de Burgos i un pernil excel·lent.

Des del maig passat, el Clot té un casal popular independentista, una entitat oberta i participativa impulsada pels veïns. L’autogestió, la cooperació, la solidaritat i l’activisme són els seus pilars. Es fan debats –sobre la revolució feminista de Kobane i Rojava, per exemple– i tertúlies –la darrera, sobre els resultats de les eleccions del 20D– i es passen partits de futbol per veure’ls plegats. Si us ve de gust fer un got capvespral o un vermut dominical a preus populars i en un ambient llibertari explícitament oposat a la dominació patriarcal i sexista, L’Anònima és el vostre lloc de referència.