Els bars més originals de Barcelona

M’agrada pensar que el Garage Beer Co va començar com Apple: en un garatge. Amb dos amics que volien fer cervesa artesanal i han acabat pilotant un Falcó Mil·lenari del llúpol. Amb una idea humil que esdevé un triomf colossal. Entres al local i t’adones que has accedit a una cerveseria artesanal diferent. És un espai industrial, profund, alt, grisenc. Emula clarament un garatge, una sensació que es trenca puntualment gràcies a les taules altes i els tamborets del passadís d’entrada. La barra granítica funciona com a perfecte búnquer per als que no volen endinsar-se a les tripes d’aquesta taverna 2.0. El disseny industrial, també present en aquest altar massís, és el leitmotiv estètic d’una planta que també ofereix un lounge farcit de sofàs retro d’inspiració hipster. I al fons del local, la joia de la corona: una petita fàbrica on els nois de Garage Beer Co facturen la seva pròpia cervesa. Així de fàcil. I això és precisament el que demano: un glop suau i rossenc de fabricació pròpia que es diu Riba i aterra a la taula amb got personalitzat de la casa. Senzillament de-li-ci-o-sa. Decideixo seguir els consells del bartender i acompanyar la birra amb un dels oferiments culinaris de la casa. Diuen que el sandvitx de porchetta és celestial, però estic encuriosit pels nachos i l’encerto del tot: són millors que al 80% dels restaurants suposadament mexicans de Barcelona.

Que bé que es vivia a les cavernes, amics meus. No teníem problemes d’hipoteca, no patíem escapaments d’aigua, no havíem de suportar veïns amb síndrome de Diògenes. Per això m’agrada Las Cuevas del Sorte, perquè està decorat com si fos una gruta ancestral i perquè entrar-hi és com tornar a aquells temps en què l’home en tenia prou amb un garrot i uns calçotets de pell de mamut per ser feliç.Aquest curiós bar és un forat esculpit a la pedra de l’ombrívol carrer Gignàs, una de les artèries més pudentes del Gòtic. La planta superior del local és una bogeria: les parets blanques, amb tota mena de desnivells, imiten les formes capricioses d’una cova i tot l’espai està recobert d’incomptables d’estalactites. I n’hi ha per tot arreu, fins i tot sota la barra! La cova, on s’hi accedeix a través d’unes portes de fusta que semblen excedents dels decorats del Senyor dels Anells, és la gran atracció del local i té una aroma caribenya especial. Però tampoc es queda enrere el soterrani, una cambra ombrívola on hi reposa un negre de fusta terrorífic que sembla tret d’una pel·lícula de vudú de sèrie Z. Las Cuevas del Sorte és un lloc entre misteriós i circense, una experiència que s’ha de completar amb els còctels (6-7 €), servits amb cartes esotèriques com a posavasos. Si no voleu provar els deliciosos mojitos, decanteu-vos per les receptes amb sucs de fruites, l’especialitat de la casa, i deixeu-vos embriagar en aquesta gruta on no hi cap l’avorriment: si la companyia no és grata, sempre p

Baixo unes escales recargolades, m’endinso a les catacumbes de la Casa Camper i, de sobte, es materialitza davant meu una bombolla rectangular de fusta plena de butaques retro. Sembla una cocteleria clandestina del Hollywood dels anys 50. La colònia de Humphrey Bogart es pot olorar encara. Els altaveus farceixen de jazz espasmòdic el buit. Dues taules de billar americà en un estat impecable presideixen: els tacs, penjats a les parets; les boles, perfectament disposades al tapet. Litografies i quadres envolten aquest speakeasy i condueixen la mirada del bevedor al púlpit, la barra. Concretament a l’hipnòtic pentinat afro de l’Archie, un bartender d’altíssima volada que prescindeix de carta i prefereix parlar amb el client. Em porta un Bloody Mary de wasabi i pateixo un atac de priapisme etílic: deliciós. Remena el canell i es treu del barret un Strawberry cocoa amb vodka i polsim de xocolata. I el paio l’encerta sempre. De fet, a la meva companya li prepara un glop vigoritzant amb fruita de la passió. Diuen que és un afrodisíac infal·lible. Diuen, diuen, diuen...

La seva modesta intenció és donar de menjar amb cara i ulls a un preu molt econòmic. I ho fan mitjançant un bufet giratori de cuina mediterrània on hi giren plats com l'escalopa de pollastre al chimichurri o uns espàrrecs amb beixamel de piquillo. Al migdia hi podreu trobar girant una vintena llarga de plats, tots casolans. Els esmorzars giratoris són bons i econòmics. Perquè... qui es pot resisitir a demanar un entrepà de truita de patates que s'intueix melòs, quan t'ha passat tres vegades per davant dels nassos?

Quan va néixer, al bell mig d’una vorera llardosa del Barri Xino de finals del XIX, els primers que la van agafar en braços van quedar meravellats de l’olor que feia la seva pell: de gessamí. Embriagava a tothom amb aquest perfum sobrenatural. No és estrany que es dediqués a viure dels seus encants amb el sobrenom de Madame Jasmine. Amant d’anarquistes, mestressa de bordells i fumadors d’opi, Madame Jasmine era l’esperit del Barri Xino. Esplèndida i tràgica. Per això, quan el 2005 uns pakistanesos es van traspassar un bareto de mala mort a la rambla del Raval, en Patrice i en Rashid no van dubtar a reformar-lo de cap a peus i dedicar-lo a ella. Fins fa dos mesos feien els millors entrepans de Barcelona, però se’n van cansar, i van decidir convertir la petita cuina en un puticlub, un reservat en miniatura empaperat de pell de zebra i ple de detalls retro, com la resta del bar: cartells pop retocats, entapissats exòtics i una il·luminació tènue que difumina rostres i permet el grapeig al so de Bambino, Rocío Jurado, Mary Schneider, Carmen de Mairena...  Madame Jasmine té ànima de meublé atrotinat i d’amor clandestí. És un tuguri canalla, bizarro i queer obert a tothom. Hi pots prendre un baliza (ginebra amb coriandre) mentre Lady Braga es retorça en el seu xou del primer dijous de mes, o fer-hi un esmorzar-dinar el cap de setmana escoltant tango finès. Qualsevol nit hi podràs anar a perdre-t’hi com en un núvol d’opi, en espera d’aquell amor que mai no tornarà. Él vino en un b

No us fixeu en la direcció de la fitxa: és la del Bar Mut. El Mutis és el seu germà amagat i cocteler. Podreu entrar en aquesta encantadora cocteleria oculta –va guanyar el premi a millor bar d'Europa de la revista 'Drinks International' del 2012– si reserveu per telèfon o pregunteu al Mut (sempre que ho feu amb educació). Robert De Niro en va voler obrir una sucursal a Nova York.

Una barra de fusta, terra de rajoles, miralls a les parets, verdor vegetal a l’entrada i ni rastre de ferum de peix fregit: el fish&chips no va triomfar a la rambla del Raval i dues veneçolanes intrèpides es van fer amb el local. Fa dos anys que la Romi –propietària del Foxy de Riera Alta– i la Vanesa –arquitecta– es van instal·lar a l’artèria principal del barri, al costat de l’altra perla, el Madame Jasmine, i es pot ben dir que han aconseguit allò que es proposaven: obrir un bar-restaurant popular i de qualitat que la gent prova, repeteix i recomana. Què té, el Palosanto, que el fa tan atractiu? Per començar, un tracte franc i proper: des de l’atenta Vanesa fins a l’espurnejant Marta, passant pel Carlos –un dels cambrers amb més fans de la ciutat–, tots et fan sentir com a casa. Després, la teca. El millor comentari sobre la seva cuina el van fer una parella de nois quan marxaven després d’haver sopat: “Es nota que està feta amb amor”. El salmorejo, amb espàrrecs, ous de guatlla i pernil, és sensacional; la truita de patates del cuiner Marcos té devots; l’entrepà de calamars amb maionesa d’all confitat, alvocat i wasabi sembla ideat expressament per perdre el senderi. També fan molt bones hamburgueses, mandonguilles per sucar-hi pa... Abans de les 22 h tenen mojitos, caipirinhes i caipiroskes d’oferta a 4 euros. A les taules han tingut la bona pensada de posar a disposició del client uns quaderns de dibuix perquè la gent s’hi esplaï.

L’Olímpic Bar és un vòrtex al voltant del qual giren en espiral bohemis, hipsters, crusties, freaks del Raval, grups d’universitaris borratxos que volen veure el futbol, parelletes amb poca pasta a les butxaques... Aquest dinosaure, reviscut recentment per a felicitat dels arqueòlegs del mam, conserva el seu encant  primigeni, però ha tornat amb un lífting d’esperit tan bèstia que s’ha convertit en un deliciós contrast vivent: és un bar de vells que torna bojos els joves. Amb un desplegament inhumà de rajoles dels setanta i un mobiliari de fusta cromada d’allò més kitsch,  l’Olímpic recorda el clàssic bar tronat ravalenc, i en essència ho és, però els seus reanimadors han aconseguit donar-li una pàtina de modernitat reciclada i una personalitat de clara influència hipster que funcionen molt bé. Proveu de fer-vos amb els butacots de l’entrada –dignes del rebedor de la Pantoja de Puerto Rico– i des d’allà podreu tenir una visió privilegiada del tràfec –i del tràfic– del carrer Joaquín Costa. No hi ha porta, el bar està del tot obert a aquest aparador ravalenc. Si mireu cap a dins, veureu que el local, amb les parets pintades de blau cian, s’estira tot seguint una barra metàl·lica proveïda d’un aparador de xarcuteria de barri ple de fruites de tota mena (fan uns sucs collonuts). Hi podreu passar el dia sencer matant el cuquet amb aperitius, tapes, amanides i pica-pica a preus de barri, gaudint d’un bon mojito o assaborint una canyeta de Moritz a 1,20 euros tirada amb sapiència cervesera.

El vi i la taverna són més antics que l’anar a peu. Els bars són per refugiar-s’hi, relaxar-se i fer un got (la majoria), per deixar-s’hi veure (els locals de moda), per no tornar-hi (últimament d’aquests, totalment deshumanitzats, n’hi ha massa) o per fer conxorxa (per exemple La Tranquil·litat, al Paral·lel, bar anarquista per exceŀlència de la Rosa de Foc).No sabríem estar sense bars. Se n’obren, se’n tanquen i, contra vent i marea, en sobreviuen un grapat. Un d’aquests bastions irreductibles és la Bodega Marín. Què té, la Bodega Marín, que congrega una parròquia fidel i enamora els passavolants? L’encant d’allò genuí. L’olor de les seves tines et parla dels gairebé cent anys de tradició del negoci; les parets altes –que n’han vist de tots colors– i entapissades d’ampolles de totes les mides i provinences t’agombolen; mirant el terra, un esquitxat de blanc i negre, t’hi pots perdre i començar a percebre el que vol dir veure-hi en quatre dimensions. Si pares bé l’orella, les converses dels habituals et sorprendran, perquè s’hi arriben a pescar més veritats que en molts cenacles intel·lectuals. A la Marín s’hi pot beure bon vermut, vi, cervesa i altres alcohols. També tenen coses per picar. Però a la Marín, sobretot, s’hi ve a estar-s’hi, a trobar-hi els amics sense necessitat de trucar-los, s’hi ve a divagar, a compartir ocurrències, a xerrar amb la Tere i l’Antonio, els amos, o amb la menuda i tendra Gemma. S’hi ve a fer barri i a oblidar les noves tecnologies.

Senzillesa i escalfor. El Pura Vida ofereix una barreja d’estils estimulant: influències llatines i europees floten en una atmosfera sedant, relaxada. La puresa del blanc, omnipresent, encaixa perfectament amb el candor de la fusta i el parquet. És un espai que s’endinsa en les tripes d’un vell edifici del Born, netejant amb estil el que abans s’intuïa un forat insalubre. Des de la foscor que domina l’exterior, ve molt de gust entrar-hi. El Pura Vida consta de tres ambients: una barra de marbre d’allò més hospitalària (finestral abocat al carrer inclòs); una sala interior amb còmodes sofàs i coixins de coloraines, i la joia de la corona per als que volen allunyar-se del gènere humà: un piset superior amb vista panoràmica sobre la barra que funciona com a perfecte oasi per a parelles. Les butaques rococó i les tauletes baixes conviden a quedar-se a les altures. Hora de demanar. He llegit que els còctels són espectaculars. Decidim tastar-ne un de clàssic i un de la casa. El Bloody Mary resulta ser correcte, però ni de bon tros estaria entre els millors de la ciutat. En canvi, el Cucumber Cooler és una altra cosa. Ginebra, gínger, cogombre i suc de llima en una copa ondulada. Frescor. Dolçor. Ideal per matar la set i invocar el pet. Queda clar que, a banda dels gintònics, les combinacions més afruitades i originals són el fort de la casa. Per tant, decidim fer coixí i ataquem també la carta, farcida de platets d’inspiració llatinoamericana.