Sortir pel Raval

Tendra és la nit, deia aquell i es va quedar sol perquè tots eren al Cangrejo. El Cangrejo, aquest local preolímpic en la Barcelona que vol ser post i no se'n surt, el Cangrejo, amb el seu cartell de coloraines de 'Barri Sèsam', és un descans per a la ciutat que es mou a cop d'ordenança cívica. La gentada balla cada cap de setmana a ritme de Los Chichos i Lola Flores en un cel de castanyoles daurades i les parets estan farcides de fotos d'actrius clàssiques que conserven el mateix foc als ulls que una flamenca.

El carrer d'en Robadors és tot allò que defineix el barri xino: cadires a la fresca, xivarri i batusses, putes, camells i corredisses, insults i afalacs desmesurats... Tot al màxim, res de mitges tintes. No t'hi avorreixes. A Robadors 23 s'hi lliga, tiren bé el gintònic i sovint tenen alguna cosa de picar; cada nit hi ha alguna cosa programada (jams i concerts de jazz i flamenc gairebé cada nit de la setmana).

Negroni té esperit clàssic, però gasta un look contemporani, en un elegantíssim negre, que s'allunya de la fusta envellida i les decoracions pre-Transició tan comunes a les cocteleries més canoses. No tenen carta, però només cal respondre a un parell de preguntes per tenir davant teu, a l'instant, una copa que et costarà oblidar. Preparen un Negroni que et posa els ulls en blanc i et posseeix com si fossis la nena de 'L'exorcista', i també també tenen la mà trencada amb el Moscow Mule i el Whisky Collins.

Neptú, fart de passar-se els dies en remull per aquests mars de Déu, ja fa temps que va decidir comprar una segona residència a Barcelona, prop del mar, però a recer de les aigües. Amb les bones mans i la imaginació prodigiosa de l'interiorista, el Pesca Salada és el rei d'un mar de gintònics. En prepara d'aranja, de poma verda, amb pètals de rosa.

El Piscis és un altar kitsch: la seva sala amb llums vermells i sofàs d'escai hauria de ser proclamada patrimoni de la humanitat. Un dels enclavaments canalles més indomables de la ciutat.

Aquest bar de línies rectes és un manicomi diminut que s'ha guanyat els galons de la modernitat gràcies a un disseny fresc, a una agosarada selecció musical que va de l'indie a l'electrònica experimental i a una passió indesxifrable per uns petits objectes de plàstic que els nostres pares compraven a les benzineres. Si hi veieu coses estranyes, no en foteu la culpa als gintònics, ben preparats, per cert, i amb cogombre, llimona, gingebre o llima.

Aquesta discoteca és un clàssic de la nocturnitat més disbauxada. El seu nom li ve que ni pintat: per un estrany caprici, la seva clientela es va renovant a través dels anys sempre amb estudiants dels primers cursos universitaris. Aquí les hormones de la concurrència entren en combustió amb èxits fàcils i gent que aquella nit també ho és.

La nova cocteleria de Javier Cejas, just davant del seu imbatible Negroni, és una cocteleria 'tiki'. Cambrers de cabells clenxinats i corbata estreta serveixen còctels, la majoria basats en el receptari tradicional de la cultura tiki. Segur que ho sabeu, però, per si un cas, és l'estètica que va néixer als Estats Units després de la Segona Guerra Mundial, quan els combatents tornaven amb els ulls negats de nostàlgia per les platges del sud del Pacífic. La fal·lera del Javier Cejas per aquest període converteix els cambrers del Tahití en uns autèntics experts en còctels amb rom.

Antiga bodega que abans d'obrir queia a trossos i que, sense renunciar a l'essència (el local era replè de les ampolles de sifó que encara avui decoren les parets) s'ha convertit en un establiment d'èxit a ritme de música negra, copes i broquetes i bona cocteleria (els propietaris són els mateixos que els del restaurant veí, l'Ofis). Tenen una programació d'esforçats DJ amics de la casa que punxen música negra i ballable de qualitat.

Una capa de dos dits de farra condensada recobreix els futbolins de l’Ovella Negra del Raval, un parell de fòssils que han superat diverses glaciacions. Aquestes baluernes de fusta precàmbrica estan fetes d’una altra pasta. Porten una eternitat suportant el maltractament d’Erasmus britànics embravits i universitaris locals fins a les gònades de llet de pantera. Si han sobreviscut a aquest càstig infernal durant eons, ja res podrà eliminar-los de la faç del planeta Terra. Això que veieu, humans, no són futbolins: són piràmides.