Eduardo Halfon

Eduardo Halfon, un contista enigmàtic

L'autor de 'Monasterio' ens explica els secrets de la seva literatura

Publicitat

Anys enrere, a Madrid, Andrés Trapiello li va dem

anar al guatemalenc Eduardo Halfon que escrigués la història del seu avi, un jueu de Lódz reservat i molt discret que acostumava a explicar als seus néts que el número que duia tatuat al braç era el de telèfon, i que se l'havia fet gravar com una senzilla mesura de precaució per si mai li fallava la memòria. Poc després, potser per l'impuls d'aquest consell de sobretaula, Halfon publicava 'El boxeador polaco', l'inici d'una sèrie parcialment autobiogràfica que va continuar amb 'La pirueta'. Aquest 'Monasterio' és la tercera entrega.

És curiós, perquè això d'en Trapiello ja ho havies explicat en un llibre anterior.
Sí, sortia a 'El ángel literario', que en realitat és el primer llibre on vaig explicar la història del meu avi. Me n'hauria d'anar molt enrere per raonar la gènesi de tot plegat. Perquè jo no estic escrivint una sola obra, sinó un 'Rayuela'. Tots els meus llibres estan connectats, com un sistema solar, que té un sol al mig que no sé què és. I els llibres són els planetes, amb un element interplanetari que és aquest Eduardo Halfon, que s'assembla una mica a mi.

Però que no ets ben bé tu, oi?
Estem molt lligats. Les meves preocupacions són les seves, i al revés. Quan parlo ja no sé si parlo jo o ell. Ara et demanaria un cigarro, però jo no fumo. És ell qui fuma. Quin dilema!

Si més no, sembla que tots dos sou igual de neuròtics.
I no ens agrada dormir en hotels. Borges va explicar molt bé aquest conflicte entre l'autor i la seva creació en un escrit breu, 'Borges y yo'. Allà diu que no sap qui escriu, si el Borges fictici o el real. A mi em passa igual.

I aquest conflicte no té fi.
Això petarà el dia en què mori un dels dos Eduardos. No sé quin anirà primer.

Realitat i ficció. Aquest era el quid del teu penúltim llibre, 'Elocuencias de un tartamudo'.
Allà vaig emprendre un viatge per anar recollint històries per Amèrica Llatina.

Ets com els germans Grimm!
Però les meves eren històries reals, que jo després passava pel filtre de la ficció. Tot el que faig és versionar el que veig: la meva visió d'Israel, la meva versió de la família, del judaisme...

Per això hi surten tantes disfresses?
Com cerca un individu la seva identitat a través de les màscares? Això em pregunto. Un jueu que toca el piano i de sobte es converteix en un cantant punk que no sap que porta una esvàstica a la boina. Una ortodoxa amb perruca.

O un senyor amb gavardina rosa caminant per Varsòvia.
Quina història més misteriosa, aquesta, oi? No acabem de saber a què ve. Potser es convertirà en una altra cosa, en una futura novel·la.

Ho esperem.

Tot això és el que expressa l'epígraf de Kafka que encapçala la novel·la: "La gàbia va sortir a la recerca d'un ocell".  Tots els barrets se'n van a buscar una víctima.

Sona enigmàtic. Tens programada la continuació?

No. Jo de formació sóc enginyer, però quan escric improviso. La meva literatura és pur jazz.


Monasterio
Libros del Asteroide
227 pàg. 19 €

També t'agradarà

  • Què fer
  • Activitats literàries
Al jardí de Ponç Pons
Al jardí de Ponç Pons
L'escriptor mallorquí ens ho explica tot sobre 'El rastre blau de les formigues'
  • Què fer
  • Activitats literàries
Una estona amb Irvine Welsh
Una estona amb Irvine Welsh
Entrevistem l'escriptor escocès que acaba de publicar 'Skagboys' És el conte de la lletera. Tot 'loser' redimit s’acaba convertint en un melancòlic que acaba plorant de nostàlgia pels seus temps de bala perduda. I, de retruc, fa que també nosaltres enyorem la seva vida de tronera, aquell paràsit a qui havíem convertit en el rei dels àcrates, i que s’ha reformat. Això explica que tants adolescents de fa divuit anys es traguessin el barret quan veien Ewan McGregor bussejant en aigües fecals com qui busca corall. I explica que Irvine Welsh, l’autor de 'Trainspotting', es convertís en un boom de la cultura del subsòl. “Jo també sóc un nostàlgic”, engalta.I aquesta és la llet vessada. Michel Platini, a l’Eurocopa del 84, escalant posicions per als francesos. Els gols enllaunats que es retransmetien en loop a cada pub d’Edimburg per aixecar la moral a una clientela defallida. Els nanos increpant la tele, crispats per l’speed, tots com un sac d’ossos, amb polos Fred Perry i cara de son. Uns xavals sense pèl a la cara, condemnats per les polítiques laborals de la Thatcher a una vida pària abans d’haver arribat a la majoria d’edat. “No et sorprengui que ens droguéssim –diu–. Quan el món et fot una coça, et punxes, i au”.A 'Skagboys' ha tornat a l’Escòcia dels seus anys de guerrilla. “Tenia moltes ganes de parlar un altre cop d’aquella època”, rebla, balancejant-se endavant i endarrere, amb les mans al clatell i els colzes amunt, com si es perdés en el record. Diu que ho tenia fàcil, p
Publicitat
  • Què fer
  • Activitats literàries
Knausgård, un noruec fet a l'antiga
Knausgård, un noruec fet a l'antiga
Karl Ove Knausgård publica 'Un hombre enamorado', la segona part de la seva autobiografia, titulada 'Mein Kampf' És estrany que algú amb 45 anys hagi escrit la seva biografia. És estrany que li hagi ocupat 3.500 fulls, repartits en sis llibres. Però encara és més estrany que hagi tingut la gosadia de posar-li 'Mi lucha', com Hitler. Al noruec Karl Ove Knausgård, ara resident a Suècia, res no li fa por. Després de l'èxit de la primera part, 'La muerte del padre', aquí arriba el segon volum de la sèrie.Tinc entès que el sisè llibre és una disquisició al voltant del nazisme. ¿Estava tot calculat?La veritat és que no. Però el 'Mein Kampf' és, encara, el gran arcà dels nostres temps. Tot dilema moral contemporani se segueix emmirallant en l'Europa del 39. Fins i tot els individuals. No havia llegit el 'Mein Kampf' quan vaig començar a escriure, però em semblava un títol idoni per a una autobiografia.Què vol dir que et sents un home del segle XVIII?Aquest és el dilema que ho va aixecar tot enlaire. Crec que sóc una mica massa reaccionari per a la moderna Suècia.En aquest llibre hi ha una discussió sobre l'individu en relació amb l'entorn.Tinc un amic que diu que Bergman hauria estat Bergman encara que hagués nascut en un altre temps, i en un altre lloc. Al primer volum de la sèrie parlava de fins a quin punt el meu pare m'havia determinat. Ell diria que vaig néixer sent qui sóc, que les circumstàncies no importen.Acabes de citar Bergman. Quin paper juga en la teva vida?Abans d'escr
  • Què fer
  • Activitats literàries
Hellboy: una obra mestra
Hellboy: una obra mestra
Mike Mignola, en la seva nova entrega de 'Hellboy', es torna a fer càrrec del dibuix i el guió per primer cop en deu anys Clar i català: Mike Mignola (Berkeley, 1960) és, amb el permís de Neil Gaiman, el gran autor de còmic fantàstic dels darrers vint anys. Ara bé, el mèrit de Mignola és doble: a Hellboy, el seu mascaró de proa, Mignola fusiona els mites celtes de Yeats amb l'horror victorià, Lovecraft, i aires de novel·la negra. Però sobretot ha fet el petit miracle de triomfar a l'engròs amb un estil de dibuix fosc i molt poc efectista, on l'horror esclata discretament, més evocat pel que dibuixen les ombres que no pas pel detallisme del degoteig de sang als ullals. Alta cultura popular! Coincidint amb la nova edició del Saló del Còmic, Mignola publica a Espanya Hellboy en el Infierno (Norma). Tota una fita: Mignola es torna a fer càrrec del guió i del dibuix per primer cop d'ençà el 2005 i, de retruc, celebra els vint anys del personatge.  L'artista insegur La primera pregunta és òbvia: ¿per què gairebé deu anys sense portar el pes del dibuix? "Tenia molts problemes de confiança pel que fa a les meves capacitats d'escriptura i dibuix", respon des de Califòrnia. ¿De veritat? ¿Algú que entre el 1995 i el 2011 ha guanyat dotze premis Eisner -l'Oscar del còmic-, tenia inseguretats? "Tirava pàgines i les reescrivia contínuament, em mossegava la cua. Calia fer un pas enrere. Era l'època en què s'estaven fent els films de Hellboy i necessitava que les coses es calmessin", explica
Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat