És el conte de la lletera. Tot 'loser' redimit s’acaba convertint en un melancòlic que acaba plorant de nostàlgia pels seus temps de bala perduda. I, de retruc, fa que també nosaltres enyorem la seva vida de tronera, aquell paràsit a qui havíem convertit en el rei dels àcrates, i que s’ha reformat. Això explica que tants adolescents de fa divuit anys es traguessin el barret quan veien Ewan McGregor bussejant en aigües fecals com qui busca corall. I explica que Irvine Welsh, l’autor de 'Trainspotting', es convertís en un boom de la cultura del subsòl. “Jo també sóc un nostàlgic”, engalta.
I aquesta és la llet vessada. Michel Platini, a l’Eurocopa del 84, escalant posicions per als francesos. Els gols enllaunats que es retransmetien en loop a cada pub d’Edimburg per aixecar la moral a una clientela defallida. Els nanos increpant la tele, crispats per l’speed, tots com un sac d’ossos, amb polos Fred Perry i cara de son. Uns xavals sense pèl a la cara, condemnats per les polítiques laborals de la Thatcher a una vida pària abans d’haver arribat a la majoria d’edat. “No et sorprengui que ens droguéssim –diu–. Quan el món et fot una coça, et punxes, i au”.
A 'Skagboys' ha tornat a l’Escòcia dels seus anys de guerrilla. “Tenia moltes ganes de parlar un altre cop d’aquella època”, rebla, balancejant-se endavant i endarrere, amb les mans al clatell i els colzes amunt, com si es perdés en el record. Diu que ho tenia fàcil, perquè la cosa ja estava mig escrita des de feia anys. “Quan vaig escriure Trainspotting era un total inexpert –confessa–, i se me’n va anar de mare. Em va sortir un totxo enorme, i vaig haver de retallar, per davant i per darrere”. No va ser en va. Tot el que va descartar, tot el rebuig, ha estat reaprofitat.
Les sobres del final van quedar dispersades en els seus llibres de relats, i també en va sortir una seqüela, 'Porno', publicada l’any 2002. Les del principi s’han transformat en les quasi 700 pàgines de 'Skagboys', preqüela per tant d’aquella primera novel·la. “Rescatar-ho va ser un autèntic calvari –es queixa l’Irvine–. Ho tenia en la memòria d’un ordinador antic, no se m’havia acudit guardar-ho enlloc. Vaig haver de fer moltes peripècies informàtiques per recuperar aquelles línies”. Diu que el que tenia escrit de quan 'Trainspotting' constitueix un 30 % d’aquest nou llibre, crònica minuciosa del descens als inferns de Mark Renton i companyia.
Des de la primera xeringada. Des que tots plegats es deixen el braç com un colador intentant, amb poca traça, que l’agulla toqui vena. “La lluita de classes estava extingida –afirma–. La vida ens anava de cul i la militància política havia perdut sentit. L’heroïna era l’únic que no ens donava l’esquena”. En l’argot de l’època, el que parlaven Welsh i els de la seva confraria, heroïna és 'skag'. I 'speed' es diu Lou Reed, per la lògica de la rima. La poesia també arriba als baixos fons, allà on Renton sobreviu picant-se cavall, fent concursos per veure qui caga un xurro més llarg i seguint les repeticions d’aquells històrics gols de Platini. Renton, l’heroi enyorat.
