El rock en clau femenina

Toni Castarnado publica la segona part de 'Mujeres y Música', anàlisis extensiu dels millors discos de rock protagonitzats per dones

Publicitat

No descobrim la sopa d'all si diem que el rock és un gènere testosterònic; ara bé, bona notícia pels qui aprecien la sensibilitat femenina dins el gènere. El periodista musical Toni Castarnado, coincidint amb el Dia Mundial de la Dona, acaba de publicar el segon volum de 'Mujeres y Música: 144 discos más que avalan esta relación' (66 RPM Ediciones).

Si en el primer llibre Castarnado es va centrar en les dones solistes, aquesta vegada el periodista ha optat per buscar exemples de femelles que han jugat un paper decisiu en bandes de tots els gèneres. El llibre s'articula en 144 articles individuals dedicats a discos on hi ha hagut la participació decisiva d'una o més dones. Centrat en la seva aportació característica al disc, esclar.

Això ha possibilitat que sigui bastant mes 'cañero' que l'anterior, centrat en cantautores: "No deixa de ser significatiu que la paraula que he escrit més cops en tot el llibre sigui 'punk'", diu l'autor. Tot i això, si el volum és alguna cosa és variat i sense prejudicis, guiat pels gustos de l'autor: hi trobem gloses que van des de la irreductible dominatrix Wendy O'Williams dels Plasmatics fins a Cher en l'època de duet amb Sonny Bono.


I no direm la revinguda frase que "les dones han escrit algunes de les millors pàgines del rock". No, segons l'autor, les dones han escrit exactament la meitat del llibre del rock, o potser més i tot. "Em vaig adonar que en un aparador de discos, si n'hi havia 40, només sis eren de dones", diu Castarnado. El mateix passa en les famoses llistes de resum de l'any. Amb aquesta certesa al cap, Castarnado no volia fer un llibre reivindicatiu, més aviat "posar damunt la taula un indicador de normalitat o de transcendència sobre la presència i el valor de la dona en el món de la música".

L'autor fa lustres que col·labora en revistes com Ruta 66, Rock Zone i Mondosonoro, i sempre ha procurat entrevistar més dones que homes. Ha conversat, entre d'altres, amb Marianne Faithfull, Lucinda Williams i Patti Smith –aquesta darrera va prologar el seu anterior llibre, i en el nou volum ho fa Cristina Rosenvinge. I la majoria de les vegades que entrevista amb dones, Castarnado s'adona que elles són més interessants que ells: "Es troben punts de connexió molt macos, parlen sobre ser dona en aquest negoci, sobre ser mare i músic, moltes coses que porten a una complicitat amb l'entrevistador molt xula que en els homes costa trobar".

Perquè els dos 'Mujeres y Música' han nascut de les desenes d'entrevistes que ha fet amb dones: de 288 artistes ressenyades, ell n'ha entrevistat unes 85. "El valor d'aquest llibre" afirma l'autor, "és que està fer per un home en contacte directe amb les artistes" i també que ha procurat que cada ressenya "sigui una petita història, sempre partint d'una anècdota o d'un fet històric que contextualitza". La seva ambició no apunta a les polítiques de gènere sinó cap a l'apreciació musical: "És un llibre ideal per llegir amb una col·lecció de discos al costat. O per posar l'Spotify i gaudir-ne". Qui escriu aquestes línies ho fa sota l'embruix de Sandy Denny i ho certifica. 

MUJERES Y MÚSICA: 144 discos más que avalan esta relación
Toni Castarnado
66 RPM. 207 pàg.
20 €

També t'agradarà

  • Què fer
  • Activitats literàries
Apunts d'un venedor de dones
Apunts d'un venedor de dones
APUNTS D'UN VENEDOR DE DONESGiorgio FalettiTrad. Pau Sanchis Ferrer. Amsterdam.375 pàg. 19,90 € Escriptor, actor, cantant i compositor, Giorgio Faletti ha escrit títols com 'Jo mato' o 'Jo sóc Déu' i és un dels còmics més populars de la televisió italiana. L’escriptor que escriu best-sellers per fulminar rècords de vendes pot topar amb un crític exigent que no accepti la literatura massiva. Aquest és el cas d’'Apunts d’un venedor de dones': la recreació del Milà més sòrdid de finals dels 70 està ben aconseguida però la trama no aporta originalitat. La novel·la és una narració lineal compacta que explica una història en primera persona. Un proxeneta a qui van cisellar el membre viril, àvid, rancuniós i cínic (que es diu Bo i condueix un Mini Innocenti), un company de fatigues que parla intercanviant l’ordre de les síŀlabes, una dona de la neteja que fa de Ventafocs, un amic guitarrista i cec que només palpa les fronteres de l’instint amb l’olfacte i el tacte i adora els criptogrames. Els personatges són uns malànimes però “acaben per resultar còmics a pesar seu”, i es mouen sobretot de nit, com pertoca al gènere. Tòpics de la novel·la negra: droga, pòquer, policia, artistes, delinqüents i putes. Hauria estat trencador llegir uns “apunts”, unes notes fragmentàries d’un venedor de dones. Però l’autor perd tinta filosofant sobre els contractes quotidians que ens sotmeten l’existència, i la traducció es perd en l’afany d’ultracorrecció. Enmig d’un llenguatge corrent, alguns aforis
Les 'Dones com jo' no es rendeixen
Les 'Dones com jo' no es rendeixen
‘Dones com jo’ tanca la trilogia generacional de Pau Miró Primer van ser homes que rondaven la seixantena (Els Jugadors, recentment guardonada amb el premi Ubú, el reconeixement més important del teatre italià). Més tard, joves de vint-i-pocs (Un refugi indie). Ara és el torn de quatre dones a l’abisme dels cinquanta, interpretades per les T de Teatre. Àgata Roca explica que quan va sortir de veure Els Jugadors ho va tenir clar pel que fa a Miró: “Si pot despullar els homes d’aquesta manera, aquest tio ha de saber escriure sobre dones”, va dir-se. A Dones com jo hi planeja l’ànima d’aquells simpàtics fracassats que es reunien entorn d’una baralla de cartes i una ampolla de bourbon. Però aquí les cartes són literàries, i les copes, de ginebra. També elles saben quin gust tenen els somnis frustrats. Una és biòloga (Mamen Duch) però treballa a un peatge. L’altra, arqueòloga (Marta Pérez) però neteja pisos. Hi ha també una mestra (Carme Pla) que acaba de perdre la feina, i una arquitecta a l’atur (Àgata Roca) que ha dit prou. Després de cometre una acció insòlita en algú com ella, ha sentit la necessitat de desaparèixer. La Marta, l’arqueòloga reconvertida en dona de fer feines, li ha proporcionat el refugi que necessitava: un estudi buit, al Raval, on aïllar-se del món. Però no de les amigues, que la visitaran contra la seva voluntat, amb excuses tan ridícules com la d’assajar un ball per guanyar el concurs que celebren a un centre cívic, i així, animar-la. És a partir d’aq
Publicitat
  • Música
  • Llatina i world music
Sílvia Pérez Cruz, 2008-2012
Sílvia Pérez Cruz, 2008-2012
Els 5 anys clau per a la cantant més important de la seva generació En els 5 anys de vida de Time Out Barcelona tinc la sensació d'haver-la vista convertir-se en qui és ara: aquella noia el nom de la qual em trobava a tot arreu, cantant Bill Evans, amb Llama, Las Migas i Javier Colina, i ha esdevingut la gran artista de la seva generació a casa nostra, sense distinció d'estil, perquè a Sílvia Pérez Cruz (Palafrugell, 1983) no se la pot encasellar d'aquesta manera. Se'ns va donar a conèixer amb la veu, la que li surt dels pulmons, del cor o de les entranyes, qui ho sap, potser ni ella mateixa. Però va arribar a un punt en què va haver de posar-la al servei de les seves pròpies cançons, primer només en directe, en els concerts en què l'acompanyava Refree, i l'any passat amb el debut del seu projecte personal, 11 de novembre, un dels millors discos editats el 2012; si no us refieu de mi, feu-ho de Jamie Cullum, que el va recomanar. La Sílvia em dóna la raó: els últims cinc anys han estat "els més bèsties" de la seva vida. "En aquests cinc anys sóc mare i la meva carrera –després d'acabar els estudis a l'ESMUC– comença a accelerar-se. El disc –dedicat al seu pare, mort el 2010– és un resum d'aquesta etapa, em calia treure'l per donar espai a allò que vingui al darrere. Però ara estic contenta, tota la feina està donant resultats. Em sento neta, començo una nova etapa i m'encanta aquesta sensació". Diu la Sílvia que a ella cal veure-la parlant, que no s'agrada quan llegeix el que
  • Què fer
  • Activitats literàries
Quin fàstic que fa el pernil dolç!
Quin fàstic que fa el pernil dolç!
Christine Angot escriu una novel·la sexual que fa venir basques Bertolucci ho va fer amb una untada de mantega. Oshima, amb un ou de corral passat per aigua. Christine Angot ha optat per una mica de porc llescat, gelatinós, ple de tendrums. "No era la meva intenció resultar escandalosa", em diu, molt segura. Però imagineu-vos-ho: una humil llenca de pernil dolç, un tall d'embotit rosadet, inofensiu en aparença, que un senyor assegut en un vàter, amb el cinturó a l'altura dels turmells, extreu d'un sobre de plàstic estil paquet Campofrío i s'enrotlla al voltant del membre erecte mentre va fent les seves deposicions. Repulsiu, oi?Mala sangVa vestida de rigorós negre, com si estigués a punt de sumar-se a un seguici funerari provençal de l'any 1854. "Vull que el lector visualitzi tot el que escric, que senti que són les seves cames, el seu pit i els seus òrgans sexuals els que estan vivint la història -rebla-. Vull que senti que la seva pell és dins de la novel·la". M'increpa amb una mirada que és pura astúcia, mentre beu cafè a glops minúsculs. Jo, quin remei, empasso saliva, i li pregunto com va començar tot plegat. Diu que fa un parell d'anys una revista femenina que batia rècords d'estupidesa li va encarregar que escrigués un relat per a un número especial sobre eròtica. "Em va tocar els nassos -respon, molt més fina i elegant del que les paraules semblen amagar-. Aquesta mania de fer literatura de gènere em treu de polleguera". Però l'encàrrec estava molt ben remunerat, i ja
Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat