El que hi ha a la cartellera de Barcelona i que no et pots perdre de cap de les maneres
Primer van ser homes que rondaven la seixantena (Els Jugadors, recentment guardonada amb el premi Ubú, el reconeixement més important del teatre italià). Més tard, joves de vint-i-pocs (Un refugi indie). Ara és el torn de quatre dones a l’abisme dels cinquanta, interpretades per les T de Teatre.
Àgata Roca explica que quan va sortir de veure Els Jugadors ho va tenir clar pel que fa a Miró: “Si pot despullar els homes d’aquesta manera, aquest tio ha de saber escriure sobre dones”, va dir-se. A Dones com jo hi planeja l’ànima d’aquells simpàtics fracassats que es reunien entorn d’una baralla de cartes i una ampolla de bourbon. Però aquí les cartes són literàries, i les copes, de ginebra. També elles saben quin gust tenen els somnis frustrats. Una és biòloga (Mamen Duch) però treballa a un peatge. L’altra, arqueòloga (Marta Pérez) però neteja pisos. Hi ha també una mestra (Carme Pla) que acaba de perdre la feina, i una arquitecta a l’atur (Àgata Roca) que ha dit prou. Després de cometre una acció insòlita en algú com ella, ha sentit la necessitat de desaparèixer. La Marta, l’arqueòloga reconvertida en dona de fer feines, li ha proporcionat el refugi que necessitava: un estudi buit, al Raval, on aïllar-se del món. Però no de les amigues, que la visitaran contra la seva voluntat, amb excuses tan ridícules com la d’assajar un ball per guanyar el concurs que celebren a un centre cívic, i així, animar-la. És a partir d’aquí, d’aquesta excusa insignificant que les porta a compartir espai i temps, quan cadascuna d’elles iniciarà un recorregut endins dels propis somnis, esperances, dèries. I això serà només el principi de l’odissea, perquè si alguna cosa li agrada a Pau Miró és tot allò que no és el que sembla. El que a estones s’acosta a un Txékhov amb personatges que esperen una resolució que no arriba mai, es converteix, de sobte, en Thelma & Louise. En acció. Perquè a l’autor, i per extensió a les dones que protagonitzen aquesta proposta, no els complauen els discursos sobre l’enyorança, ni els discursos teòrics.
“Sembla que a mesura que fas anys no puguis permetre’t una dosi d’adrenalina... Quan l’adrenalina és una necessitat”, conclou Miró. D’adrenalina, a Dones com jo, no en falta. En aquesta comèdia negra que thrillereja hi trobareu furgons blindats, pastissos d’èxtasi, una misteriosa maleta, i malgrat tot, moltes ganes de viure (i de riure).
