Les 'Dones com jo' no es rendeixen

‘Dones com jo’ tanca la trilogia generacional de Pau Miró

Publicitat
Primer van ser homes que rondaven la seixantena (Els Jugadors, recentment guardonada amb el premi Ubú, el reconeixement més important del teatre italià). Més tard, joves de vint-i-pocs (Un refugi indie). Ara és el torn de quatre dones a l’abisme dels cinquanta, interpretades per les T de Teatre.

Àgata Roca explica que quan va sortir de veure Els Jugadors ho va tenir clar pel que fa a Miró: “Si pot despullar els homes d’aquesta manera, aquest tio ha de saber escriure sobre dones”, va dir-se. A Dones com jo hi planeja l’ànima d’aquells simpàtics fracassats que es reunien entorn d’una baralla de cartes i una ampolla de bourbon. Però aquí les cartes són literàries, i les copes, de ginebra. També elles saben quin gust tenen els somnis frustrats. Una és biòloga (Mamen Duch) però treballa a un peatge. L’altra, arqueòloga (Marta Pérez) però neteja pisos. Hi ha també una mestra (Carme Pla) que acaba de perdre la feina, i una arquitecta a l’atur (Àgata Roca) que ha dit prou. Després de cometre una acció insòlita en algú com ella, ha sentit la necessitat de desaparèixer. La Marta, l’arqueòloga reconvertida en dona de fer feines, li ha proporcionat el refugi que necessitava: un estudi buit, al Raval, on aïllar-se del món. Però no de les amigues, que la visitaran contra la seva voluntat, amb excuses tan ridícules com la d’assajar un ball per guanyar el concurs que celebren a un centre cívic, i així, animar-la. És a partir d’aquí, d’aquesta excusa insignificant que les porta a compartir espai i temps, quan cadascuna d’elles iniciarà un recorregut endins dels propis somnis, esperances, dèries. I això serà només el principi de l’odissea, perquè si alguna cosa li agrada a Pau Miró és tot allò que no és el que sembla. El que a estones s’acosta a un Txékhov amb personatges que esperen una resolució que no arriba mai, es converteix, de sobte, en Thelma & Louise. En acció. Perquè a l’autor, i per extensió a les dones que protagonitzen aquesta proposta, no els complauen els discursos sobre l’enyorança, ni els discursos teòrics.

“Sembla que a mesura que fas anys no puguis permetre’t una dosi d’adrenalina... Quan l’adrenalina és una necessitat”, conclou Miró. D’adrenalina, a Dones com jo, no en falta. En aquesta comèdia negra que thrillereja hi trobareu furgons blindats, pastissos d’èxtasi, una misteriosa maleta, i malgrat tot, moltes ganes de viure (i de riure).

També t'agradarà

Publicitat
  • Nens
Teatre infantil
Teatre infantil
Els espectacles que faran parar boig els nens de Barcelona
Publicitat
Publicitat
  • Dansa
La millor dansa
La millor dansa
Els espectacles de dansa, performance i moviment que són a la cartellera
Publicitat
Shakespeare: les millors obres del segle XXI
Shakespeare: les millors obres del segle XXI
Les obres de l'autor anglès que ens han sacsejat en els últims quinze anys Aquest Sant Jordi fa 450 anys que va néixer el millor dramaturg de la història i, per molts, també el millor escriptor de la història: William Shakespeare. En els últims anys hem vist moltes versions d'obres seves a casa nostra. Radicals, conservadores, bones, dolentes. Grans directors, com Rigola, Broggi o Bieito, s'hi han enfrontat, així com grans actors l'han interpretat. També ens han visitat moltes companyies de fora amb Shakespeare com a bandera. Aquí fem un repàs dels muntatges que més ens han impactat. El Rei Lear: Bieito (2004) Calixto Bieito ha fet una desena d'obres de Shakespeare, però ens quedem amb aquesta en el primer lloc del top 9. Es va estrenar al Romea, amb un Pou estratosfèric en la pell del tirà. Recordar-lo sota la pluja, abandonat, ferit, és recordar una de les millors obres de teatre que he vist mai. L'adaptació de Bieito tenia tots els seus ingredients: potència lírica, gran direcció d'actors i un ritme que et deixava estabornit. Juli Cèsar: Rigola (2002) Va ser la confirmació d'Àlex Rigola com a director d'escena, amb un muntatge minimalista, al Lliure de Gràcia, que deixava tot el pes de la tragèdia romana en els actors. Tots ells, com Rigola, gairebé començaven. Fixin-se en el repartiment: Nao Albet, Mireia Aixalà, Pere Arquillé, Ferran Carvajal, Tilda Espluga, Cristina Genebat, Julio Manrique, Alícia Pérez, Xavier Ripoll, Marc Rodríguez, Eugeni Roig, Joel Roldán i David Se
  • Comèdia
Més Guapo que mai
Més Guapo que mai
Després de tres anys amb #quenonosfrunjanlafiesta, David Guapo presenta nou espectacle Hi ha una cosa que m’inquieta sobre l’èxit de David Guapo, i és que no l’entenc. M’explico. Sé que m’enamora l’absurd dels Monty Phytons, la combinació llenguatge-cos de Faemino y Cansado, la intel·ligència i l’enfocament d’Ilustres Ignorantes o el marcianisme d’Ignatius, per posar uns exemples. I sobretot que tots em fan riure, esclar. Amb David Guapo no sé què és. Em provoca una reacció semblant a la que sento quan sóc al carrer, a un bar o entre un grup de desconeguts i algú, inexplicablement, em resulta graciós. Qui millor que ell mateix, que ha estat amb l’espectacle '#quenonosfrunjanlafiesta' al Capitol durant tres temporades, per donar-me una resposta?, vaig pensar. Potser si m’explica què hi ha darrere dels seus espectacles, en què pensa mentre els prepara i què vol aconseguir, podré entendre com es cuina l’èxit d’aquest còmic barceloní que no fa més que prorrogar funcions. “No m’he aturat mai a gestar un espectacle”, deixa anar. Respon ràpid, amb naturalitat. “He estat més temps dalt de l’escenari que assajant, potser és això el que fa que funcioni”, acaba. Ho tenim: la naturalitat. Fa cosa de dos anys David Guapo em parlava sobre #quenonosfrunjanlafiesta, l’espectacle que feia poc que havia estrenat al Capitol. Jo encara no l’havia vist i li plantejava la pregunta de rigor: “De què va?”. “De riure”, em deia. “Parlo de coses quotidianes, un tema em porta a un altre, i així vaig f
Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat