Enrique Vila-Matas

Deia Samuel Beckett, amb aquell sarcasme irlandès tan aspre que gastava, "fracassa un altre cop, i fracassa encara millor". Enrique Vila-Matas em va explicar en una ocasió que aquesta mutació àcida de l'imperatiu dèlfic era el seu parenostre. Recordo bé el dia. Ell portava unes ulleres de sol vermelles que espetegaven com dos llums de fre. Algú li havia dit que tenia una retirada a Lovecraft, i en feia conya. 'Aire de Dylan', el seu penúltim llibre, acabava de sortir al carrer.

Vas començar a escriure 'Aire de Dylan' després de rebre una invitació per participar en un congrés suís sobre el fracàs.
En això és com 'Kassel no invita a la lógica', que arrenca quan em conviden a la Documenta. Són dos llibres molt diferents amb alguna cosa que els connecta. En el seu dia vaig dir que 'Aire de Dylan' era com un cop de vent, com una brisa de tardor entrant en una casa d'estiueig, anunciant el canvi d'estació.

Com la instal·lació de Ryan Gander, la del corrent d'aire artificial, que hi havia a Kassel.
Al principi volia que el títol del llibre fos 'El impulso invisible', com el de l'obra de Gander. Perquè és un impuls així, atzarós, el que em desperta la curiositat, l'eufòria d'escriure.

Però vas acabar optant per un homenatge a Italo Calvino.
M'agradava aquella frase seva, "Torí convida a la lògica, però condemna a la bogeria". Jo venia de Torí, havia visitat el lloc on Nietzsche va parlar amb el cavall i va perdre el cap. Torí és una ciutat racional, sens dubte. I això em va fer pensar que Kassel no. Que Kassel és una ciutat de xalats.

De fet, compares l'estrany món de la Documenta amb el 'Locus solus' de Raymond Roussel.
El de Roussel és un llibre molt estrany. A mi em va semblar tan increïble... És un passeig per un lloc on hi ha exposats tot d'invents curiosos, absurds. A Kassel vaig tenir la impressió d'estar caminant per allà dins.

T'hi van convidar perquè et passessis el dia escrivint a la taula d'un restaurant xinès. Que performàtic!
Quan m'ho van proposar vaig estar a punt de declinar la invitació. Em veia, cosa inversemblant, fent hores en aquell xinès dels afores de Kassel, i em feia por que de sobte entrés un home amb una metralleta i em robés l'ordinador. A casa m'hi estava massa bé com per prendre aquest risc.

Home, en va sortir un molt bon llibre. Quan t'hi vas posar?
Em vaig trobar amb cinc dies tediosos per davant, sense res més a fer que estar assegut en un restaurant. D'alguna manera m'havia d'ocupar el temps.

¿És així com crees? ¿Del tedi?
Em va passar un equivalent fa molts anys, a Melilla, durant el servei militar. Vaig haver de forçar-me a pensar que allò no era un horror. M'imaginava que era dins d'una pel·lícula de Von Sternberg, 'Marroc', amb Gary Cooper i Marlene Dietrich. I anava a les cafeteries àrabs i em creia que era un soldat colon espanyol. I així vaig escriure el meu primer llibre.

¿I aquest, l'escrivies al xinès?
Allà tenia una llibreteta que es deia 'Impressions de Kassel', on prenia les notes que després es van convertir en el llibre.

M'he trobat algunes pàgines d'inspiració irlandesa. ¿Són herència de Dublinesca?
Amb ¡Dublinesca¡ vaig aprendre una cosa curiosa: després de sentir queixes de molts lectors que s'havien avorrit llegint els preliminars del viatge, vaig entendre que l'acció havia de començar de seguida.

A 'Aire de Dylan' vas esquivar la dimensió assagística de les anteriors novel·les. Ara hi has tornat, i amb èxit. Per què?
En aquest llibre he decidit fer el que realment m'agrada, amb un estil que he afinat al llarg dels anys. N'estic molt satisfet.

Kassel no invita a la lógica
Seix Barral
300 pàg. 19,50 €