És un fet, Els jugadors de whist va deixar el llistó molt elevat. Tant, que vam arribar a pensar que si Vicenç Pagès Jordà s'atrevia a escriure un nou llibre se la fotria, i tota la collita se n'aniria en orris. Calia un repte encara més alt perquè tots plegats, homes de poca fe, ens empasséssim la desconfiança. Un repte agosarat. Un repte sense precedents. I el va trobar allà on menys ens esperàvem.
¿En quin moment se't va acudir anar a buscar una història a La Jonquera?
Vaig estar-hi dos anys com a profe d'institut. Es podria dir que m'hi van destinar. No és com per anar-hi de vacances, ja ho saps. Però vaig descobrir la zona i de seguida em vaig adonar que tenia força. Hi va haver una època en què em dedicava a anar-hi pujant. Hi feia el menú de migdia i observava.
I vas remenar en la seva mitologia literària, que pel que es veu va de Nostradamus a Sangtraït.
El cas de Sangtraït és bastant curiós. És l'única formació d'allà i, excepte per alguna referència al tràfic de LSD, mai no en van parlar gaire. En Bezsonoff sí que va plantar-hi bandera, però vaja, d'una manera molt discreta, en una frase o dues. La veritat és que em va semblar que havia trobat un espai molt poc explotat.
¿Et sents una mica pioner?
Em feia gràcia ser el primer. És un lloc digne d'una carrera literària. Té el prostíbul més gran d'Europa. És el territori del 'fast-food', dels cartrons de tabac. Si vols sexe pagues, si tens gana te'n vas a un bufet lliure. Tot funciona com una gran metàfora del capitalisme. És tan estrany veure dues persones agafades de la mà a la Jonquera com a Wall Street.
Dius que 'Dies de frontera' és una evolució en la teva carrera. ¿En quin sentit?
Jo vaig començar fent contes fantàstics quan ni tan sols sabia que seria escriptor. Només volia publicar un llibre. No importava si continuaria o no. No sóc de mirar cap al futur, però sí cap al passat. I d'alguna manera entenc 'Dies de frontera' com una mena de culminació.
El mateix es va dir d''Els jugadors de whist'.
Ara em sembla un altre pas en aquesta direcció. Potser d'aquí a un temps em passa el mateix amb aquest. Però de moment el veig més compacte. L'he concebut perquè cada capítol importés, fins i tot el més curt. Fins i tot el que no és més que una llista de gustos de Facebook.
Recorres al Facebook com a 'Els jugadors' recorries al món dels Fotologs, que ara està obsolet. Com passa el temps!
Sí, pensar en un Fotolog ara produeix nostàlgia. És com mirar una foto en blanc i negre, una mena de relíquia dels anys 20. El Fotolog ja és 'vintage'. Però quan vaig escriure 'Els jugadors' era la màxima modernitat.
La història pesa sobre tots. És una de les lliçons del llibre. Quan parles de Benjamin i de Machado, per exemple.
Són històries simètriques. Un creua la frontera i mor res més arribar a Cotlliure. L'altre fa el camí invers i mor a Portbou. Són producte de l'escenari. Això no hauria pogut passar a Sòria ni a París. Aquest indret poligonal, La Jonquera, va ser el drama de centenars de persones de les que no queda cap rastre. Al lloc on la gent moria escapant de la guerra ara es venen whisky, vestits de sevillana i barrets mexicans. Hi ha un museu minúscul, alguna placa, però cap memòria. És com si a Auschwitz haguessin posat una fàbrica de mitjons.
¿Es pot dir que estem davant d'una novel·la de carretera?
Ho és. Una carretera que es recorre a peu, però. Jo vaig fer el trajecte de La Jonquera a Figueres caminant, com a part de la preparació del llibre. Des del cotxe tot sembla net, però si t'ajups veus que la cuneta està plena de condons i llaunes rovellades. Com deia Flaubert, qualsevol cosa és literatura si la mires amb atenció.
I una frontera pot ser el llindar que porta a una nova dimensió.
Fa poc vaig llegir que un artista havia caminat sota el sincronitzador de neutrons de Suïssa, i que això havia estat una acció. Crec que la protagonista de la novel·la, la Teresa, és una artista sense saber-ho. Una artista sense obra. I el seu viatge és una 'performance'. La funció del narrador és certificar-ho.
Permet-me que et torni a preguntar per 'Els jugadors'. Era una novel·la tan efervescent... podien sortir-ne mil llibres més.
I una mica és així. T'has adonat d'on va en Cosme, el noi colombià? Va a visitar els seus pares que treballen en un 'bed & breakfast' a Roses, regentat per una jove que escriu elogis sota pseudònim a la pàgina del seu negoci. És la Halley, la noia d''Els jugadors'! Evidentment, no cal que tothom se n'adoni, però sé que el lector fidel s'ho prendrà com una bonificació. I m'agrada.
