Començaré aixafant-vos una mica la guitarra. Només una mica. No em mal interpreteu: sóc el primer a fer les festes necessàries per celebrar que aquesta versió del 'Kaddish', bilingüe i molt cuidada, hagi arribat a les meves mans. Però no està de més recordar, penso, que n'existeix una edició catalana fantàstica, amb traducció de Josep Costa i pròleg de M.L. Rosenthal, que va veure la llum el 1987. Ara que us tinc avisats, alcem veles!
No és que en Parcerisas s'hagi passat la vida fent la gara-gara a Ginsberg, però sé que fa anys va traduir 'El supermercat de Califòrnia', un dels poemes del Howl, aquell on apareixen els esperits de Whitman i Lorca perduts en una mena de Consum ple de síndries. Per això li truco, per preguntar-li per les seves antigues afinitats amb els tòtems de la cultura beat. I m'explica que, com tothom, ell també va tenir 20 anys. "A principis dels 70, en una llibreria de Santa Cruz, vaig arreplegar amb tot el que vaig poder -diu-. Després vaig aconseguir subscriure'm a la 'Peace news', una revista del moviment pacifista on Ginsberg solia publicar uns poemes llargs i teŀlúrics". D'alguna manera, aquestes lectures tan bèsties sempre van a dins.
Això ho expressa molt bé en Martí Sales, amb unes paraules gruixudes, potents com l'alcohol de grau. "Ginsberg tenia un esperit combatiu i heterodox -rebla-. No com allò de 'la poesía es un arma cargada de futuro'. Era un borroko". És per això, diu en Martí, que l'obra de Ginsberg connecta tan bé amb la tradició llibertària catalana, amb els versos d'Enric Casasses i companyia, aquells que estan pensats per ser recitats, proclamats i declamats. Uns versos en què cada síŀlaba és una destralada per canviar el món. "Ginsberg lluitava amb alegria -segueix en Martí-, i no amb cara de trotskista restret".
És qui s'emporta la millor part. A casa seva té un exemplar dedicat del 'Kaddish', record de quan Ginsberg va venir a Barcelona, convidat per l'Institut d'Estudis Nord-Americans, a principis dels 90. "T'adverteixo que aquell dia la Via Augusta estava coŀlapsada de gent -recorda-. Mai s'havia vist res semblant". Ja s'havien trobat abans, a Tànger, en un temps en què en David anava seguint la pista de Paul Bowles. Però aquell cop, a Barcelona, el va entrevistar. I van parlar del bebop i de Charlie Parker, de Kerouac i Bob Dylan, de la Guerra Civil Espanyola i de les noves generacions. "A les fotos el veies amb pinta de hippie, però si parlaves amb ell era seriós com un senyor amb corbata -diu-. No te l'imaginaves passat de tres porros o coŀlocant-se amb mescalina tripera". I no obstant això, llegeixes el 'Kaddish', i la seva beŀligerància carnívora et deixa de pedra.
N'hi ha molts, arreu del món, que treballen per la memòria de Ginsberg. Però aquí, l'Escoffet és un dels pocs que han tingut el que calia per traduir la seva obra al català. I, de passada, actualitzar-la un xic. L'any 2004, quan Gabriel Planella va decidir dedicar el Festival de Poesia de Barcelona a la penya 'beat' -l'any que van venir Amiri Baraka i Patti Smith-, l'Escoffet i en Josep Pedrals van fer una versió del 'Footnote to Howl', un poema ple de sexe i drogues que sona tan terrible com un crit al fons d'un pou. Diu que es van permetre la llibertat de canviar el jazz per la sardana, i Seattle per Andorra la Vella. Però la lucidesa farlopera era la mateixa. Gran mèrit.
A mitjans de maig era al Bowery Club, recitant amb Rafael Metlikovez, el seu company de fatigues, amb qui fa anys va fundar el duo dels Accidents Polipoètics. "Sempre hem dit que no ens agrada la poesia de tauleta de nit -etziba-. I Ginsberg, en aquest sentit, és un mestre, que creia en el vers com un 'happening', molt lligat als escenaris, a l'essència del rock'n'roll". Per això, per a ells, va ser un honor actuar en un escenari tan beat, proper a Ferlinghetti, i Orlovsky, i altres mites de la contracultura. Els nostres estimats fantasmes.
