Me la trobo ensorrada en una butaca, amb aires desganats. Du una jupa de pell gegantina, com un pneumàtic, i dues botes mig balderes que, sí, són un bé de Déu. Sembla infranquejable, rondinaire i esquerpa. Però si s'hi posa xerra pels colzes. Li pregunto per Edison, el pianista frustrat de 'Germà gran'. Frustrat i obès. Mòrbidament obès.
És una mica com el Ramsey Acton d''El mundo después del cumpleaños', no creus?
Ben mirat, sí. En Ramsey era un 'snooker', la meva versió de Jimmy White. I la seva carrera, com la de l'Edison, tampoc no era gran cosa. Havia intentat guanyar els mundials de billar fins a sis cops, sense èxit. A l'Edison li passa el mateix, amb el jazz: vol ser un pianista als clubs de Nova York, i fracassa.
És un món que coneixes bé, el del jazz. Estàs casada amb el bateria Jeff Williams.
Ell m'ha ensenyat un univers ple de gent dotada que s'hi mata per dos duros. Persones molt vàlides, que treballen molt dur i fan molts concerts, tot per amor a l'art. Tenen sort si allà on toquen els posen una cervesa de franc.
Però l'Edison no s'ho pren pas amb aquest entusiasme, oi?
Perquè ell va de 'prima donna'. És l'herència que li va deixar el seu pare, una antiga estrella de la televisió. Així el defineixo.
Dediques un bon espai a parlar dels programes de la teva infància, de 'Flipper' a 'Bonanza'.
Totes aquestes sèries eren iguals. Sempre hi havia una família monoparental, amb un vidu o una vídua, i moltes possibilitats romàntiques. Tots els arguments eren similars, i no tenien un valor demogràfic real. A més, hi havia uns nens insuportables.
¿Insuportables?
Quan els meus germans i jo vèiem xous com 'Family affair' ens posàvem dels nervis, perquè hi sortien uns nanos molt pilotes. No tenien res a veure amb nosaltres, que érem rondinaires, salvatges i rarets. Aquells maleïts nens modèlics ens feien quedar malament.
No sé on queda l'adolescent assassí de 'Tenemos que hablar de Kevin' en tot això.
¿En Kevin? En Kevin juga el paper de bon nen americà a la perfecció. Entabana el seu pare, entabana tothom. Fins al dia de la matança.
Per cert, què et sembla la pel·lícula que se'n va fer?
En general, bé. Tot i que opino que John C. Reilly hauria estat millor si li haguessin donat més línies. Falta diàleg, a la pel·li. Els moments de diàleg que hi ha són els millors, potser perquè estan agafats del llibre.
Tornem a 'Germà gran', un llibre, diuen, sobre l'obesitat.
Sobre l'obsessió amb el menjar, diria jo. Des dels dos punts de vista: el del vici i l'excés, que és el de l'Edison, però també el de la contenció, la del seu cunyat, que quasi no menja i fa molt d'esport. Són com l'àngel i el dimoni de la dieta.
Hi ha una relació d'enemistat entre tots dos. ¿Ve d'aquí?
L'experiència m'ha ensenyat que entre cunyats hi ha mal rotllo. La meva relació amb la germana d'en Jeff, per exemple, ha estat bastant complicada. Ella està gelosa. Què hi farem?
Tots els personatges tenen una rèplica, versió ninot xerraire, a corda. Quina conya!
Mentre ho escrivia pensava com de divertit seria que el meu marit en tingués un. Em vaig imaginar un Jeff en miniatura amb una corda a l'esquena, dient: "c'mon, man! c'mon, man! c'mon, man!". Així, sense parar. I em va semblar un bon invent.
Una paròdia de la vida!
Donava el punt d'humor just que el llibre demanava.
Germà gran
Empúries
304 pàg. 18 €
