Juan Villoro va dir una vegada que la deessa de tots els escriptors té forma de hiena. Per què? Perquè la hiena és una bèstia rapinyaire, que s'alimenta de carronya, de les carns dèbils de l'animal caigut. Perquè la hiena no té respecte per res, ni tan sols per la mort. Guadalupe Nettel també és mexicana, està d'acord amb Villoro. "Els escriptors hauríem de dur un cartell penjat al coll que advertís que som un perill", rebla Nettel. Fa anys que es diu que és una de les veus més fortes de la seva generació. També la més incòmoda. Té rampells filogòtics i una mica monstruosos. És el Tod Browning de la nova prosa llatinoamericana.
Tot té una raó de ser. En la seva segons novel·la, 'El cuerpo en que nací', la més autobiogràfica de totes, Nettel explicava que va néixer amb una malformació a la còrnia, i que de petita havia de dur un pegat a l'ull per prescripció mèdica a mitja jornada. "El pediatra em va obligar a mirar el món d'una altra manera", es justifica. Li agrada la música de Nick Drake i d'Elliott Smith, perquè tots dos es van suïcidar joves, i diu que quan vivia a París es va buscar un apartament amb vistes a les tombes del Père Lachaise. "Mai no m'ha importat l'ambient de cementiri -continua-. És més, m'agrada. Em fa sentir còmoda". Necrofília?
Amb la seva tercera novel·la, 'Después del invierno', ha guanyat l'última edició del Premi Herralde. Nettel diu que és "la història de dos personatges exiliats per voluntat pròpia", cínics i descoŀlocats, que van pel món a tentines, amb les arrels amputades i una perpètua sensació de malestar. Fins que arriben a París. Oblideu-vos de la ciutat de 'Ninotchka', de la 'cogitatio' de Bogart al Rick's. Nettel ens ensenya el París menys lluminós, el que Baudelaire descrivia en els seus spleens igual que una caixa de morts amb el cel com una llosa on tots els habitants eren cadàvers preparats per al sepeli.
Corren rumors que Nettel és una escriptora estranya. "Jo només faig llum sobre tot allò que la major part de les persones prefereixen evitar veure", com qui no vol la cosa. Fa pensar en aquells lletjos de Benedetti que feien l'amor i es tocaven les deformitats. Sense edulcorants. El seu primer llibre, 'El huésped', passava sota-terra, en els passadissos del metro de Mèxic, habitats pels vagabunds de l'inframón, i hi havia referències a un ens que es deia 'la cosa', estil Carpenter. El segon, ja ho hem dit, crònica dels seus problemes de salut. I té un bon porró de relats que poden ferir sensibilitats.
Segons Nettel, ens entestem a convertir-nos en una imatge ideal de nosaltres mateixos, en un espot de Levi's o una portada de la revista 'Elle'. "El que ens fa bonics, en realitat, són les nostres peculiaritats, les convulsions, obsessions i trastorns -relata-. Uns es mosseguen les ungles, altres s'arrenquen cabells i a d'altres els surt un tic a l'ull. I això ens fa únics". Com els seus personatges, nòmades amb la vida dislocada, un cúmul de misèries a la guantera del cotxe i el Tànatos lleugerament accentuat. Perquè a 'Después del invierno' també hi ha malaltia, asèpsia i l'olor anestèsica de la unitat de paŀliatius. La hiena ha parlat.
