"No la vaig conèixer, però m'hauria agradat molt", diu Manuel Foraster. I jo afegeixo a la seva ambiciosa desiderativa un profund sospir, acompanyat d'un encara menys subtil moviment d'espatlles, com per fer-li costat. Ell es reclina en una butaca, i eleva els peus calçats amb peücs sobre un puf de ratlles, com si anés a agafar el diari un diumenge al matí. No, no va conèixer Jean Seberg, aquella actriu americana de pèl 'à la garçon' que es va convertir en la primera icona de la Nouvelle Vague. No la va conèixer perquè es va suïcidar l'any 79. Però en Foraster sospita que s'haurien portat bé.
Al menjador de casa seva hi ha unes escales que s'enfilen per la llibreria i van a petar a l'estudi. Des de baix puc veure que hi té penjat un cartell d''Al final de l'escapada', presidint com el Sant Pare. Jean-Paul Belmondo porta una cigarreta als llavis del gruix d'un clarinet. Ella, la Seberg, té la mandíbula desencaixada per una rialla ufana, i tragina un feix de diaris sota el braç. I l'escriptor de les sabatilles, que acaba de publicar 'Lisboa direcció París', se'ls mira amb una tendresa que no és simple mitomania. "Tu que has llegit la novel·la ja saps que va una mica per aquí", m'engalta. Per on?
Potser hauria de dir que 'Lisboa direcció París' és la segona part de la trilogia 'Foraster de fora'. I també hauria de dir que és un estirabot gegantí, un disbarat tan efervescent com aclaparador, capaç de passar de les gestes epopeiques de Luis Camões a Charlie Brown i els 'Peanuts' amb un sol salt de línia. "La transcendència em fa angúnia en tots els seus àmbits -rebla-. Gaudeixo barrejant la referència erudita amb la cultura popular". Per culpa d'això, alguns li han retret que el llibre sigui confús i dispers. Jo el trobo d'una ironia molt fina. I l'hi faig saber.
L'home irònic de les plantofes
Sí que és una mica com Godard, que et treia d'una conversa sobre les 'Palmeres salvatges' de Faulkner per ficar-te en una altra sobre el tabac Chesterfield, amb una certa promiscuïtat. Tot i que a ell també li agrada definir-se com a deixeble d'aquell humor suprasensible de què parlava Carner quan glossava la lírica de Pere Quart i els de la seva colla. "Jo és que sóc nascut a Sabadell, i em sembla quasi un deure reivindicar-los -s'excusa-. El que ells feien era art dadà sense saber-ho". I el que ell fa és una mica com un còmic de Tintín regat d'erudició, conscientment esnob.
No va conèixer Jean Seberg, però sí el seu fill, el que va tenir amb aquell aristòcrata polonès d'ínfules parnassianes, Romain Gary. "Ara viu a París, però investigant vaig descobrir que és propietari d'un bar a Barcelona", m'explica. Aquest bar resulta ser el Lletraferit, el que queda baixant Joaquín Costa a mà dreta. Fa anys, Foraster hi va compartir hores de gintònics amb el Gary junior. I de resultes va decidir que 'Al final de l'escapada' havia de tenir un paper fonamental en la novel·la. Decisiu. La va convertir en l'epíleg de la història. Aquell punt mort on tots els estirabots busquen un sentit. I alguns fins i tot el troben.
Lisboa direcció París
TusQuets
301 pàg. 18 €
