Per què llegir els clàssics?

'La setena vida de Kaspar Schwarz' és un llibre molt felí En Carles té un gat negre. I aquest gat negre es diu Kaspar Hauser, com l'orfe de la vella Europa, aquell nen salvatge i enigmàtic que va ser protagonista d'una de les millors pel·lícules de Werner Herzog, amén. Un dia, en Carles estava jugant amb la càmera de fotos, provant una nova òptica, i el gat Kaspar arronsant-se sobre la taula li feia de model. Els déus van voler que de fons sonés 'Aladdin Sane', David Bowie transmutat en Ziggy Stardust. Per a més inri, a sobre de la taula hi havia un exemplar grapejat d''El llibre del desassossec'. "Ja saps què deia Pessoa, que el poeta és un fingidor", diu en Carles, amb beŀligerància bibliòfila.Des que ETA Hoffmann va escriure les 'Opinions del gat Murr', l'astúcia felina es té en una consideració bastant elevada en el món de les lletres. La conjunció astral va fer que aquell dia, mentre en Carles provava la seva nova òptica, Kaspar el negre es convertís en el protagonista de la seva primera novel·la, La setena vida de Kaspar Schwarz. En Carles la defineix com un 'Zelig', versió animal, perquè tracta d'un gat camaleònic que va sempre empolainat, vestit amb corbata i un mocador de pit. I la història és que és un farsant, i cada dos per tres canvia d'identitat. "Les personalitats li duren menys que a l'Elizabeth Taylor els marits", se'n fot.Però aquest no és un llibre còmic. En línies generals fa pensar en un Holy motors tocat per les runes del 'finis Austriae', la caiguda del

La guanyadora del premi Anagrama ens parla de la seva novel·la Juan Villoro va dir una vegada que la deessa de tots els escriptors té forma de hiena. Per què? Perquè la hiena és una bèstia rapinyaire, que s'alimenta de carronya, de les carns dèbils de l'animal caigut. Perquè la hiena no té respecte per res, ni tan sols per la mort. Guadalupe Nettel també és mexicana, està d'acord amb Villoro. "Els escriptors hauríem de dur un cartell penjat al coll que advertís que som un perill", rebla Nettel. Fa anys que es diu que és una de les veus més fortes de la seva generació. També la més incòmoda. Té rampells filogòtics i una mica monstruosos. És el Tod Browning de la nova prosa llatinoamericana.Tot té una raó de ser. En la seva segons novel·la, 'El cuerpo en que nací', la més autobiogràfica de totes, Nettel explicava que va néixer amb una malformació a la còrnia, i que de petita havia de dur un pegat a l'ull per prescripció mèdica a mitja jornada. "El pediatra em va obligar a mirar el món d'una altra manera", es justifica. Li agrada la música de Nick Drake i d'Elliott Smith, perquè tots dos es van suïcidar joves, i diu que quan vivia a París es va buscar un apartament amb vistes a les tombes del Père Lachaise. "Mai no m'ha importat l'ambient de cementiri -continua-. És més, m'agrada. Em fa sentir còmoda". Necrofília?Amb la seva tercera novel·la, 'Después del invierno', ha guanyat l'última edició del Premi Herralde. Nettel diu que és "la història de dos personatges exiliats per volu

A 'Que tot sigui com no ha estat mai', ens parla de com va ser passar la infància en un manicomi Joachim Meyerhoff es va criar entre bojos. Vivia en una casa del recinte de l'hospital psiquiàtric de Schleswig-Holstein, nord d'Alemanya, entre camises de força i corretges. El seu pare n'era el director. Sortir de casa al matí per anar a l'escola era com pujar al tren de la bruixa: havia d'esquivar dotzenes de grillats que pasturaven lliures amb les bates mig obertes fumant cigarretes d'una sola calada, fent el molí i xisclant com un escamot de pollastres a l'hora en què se'ls serveix el ranxo. "Era un circ i els adorava -m'explica-. Sentia profunda admiració cap a totes aquelles persones. Fins que va arribar un moment en què em vaig adonar que no sé distingir entre el seny i la demència". Per això, diu, es va fer actor.Els habituals de l'escena teutona el coneixen, sobretot, per un 'Robinson Crusoe' experimental, nudista i una mica paleolític, i per una adaptació de 'L'ignorant i el dement' de Thomas Bernhard. "En cada paper lluito perquè alguna cosa transcendeixi la quotidianitat -refila-. Faig un camí cap a la transgressió". Ha estat membre de la companyia del Gorki de Berlín i de la Schauspiele d'Hamburg. I en els últims temps s'ha passat a les files del cercle de Viena, afiliat a la programació del Burgertheater, on el 2011 va estrenar un monòleg autobiogràfic en sis parts amb el títol 'Alle Toten fliegen hoch'. És a dir, 'Tots els morts volen alt'.Sóc dels que pensen que l

'La pell de la frontera' és una cartografia de les terres del Segrià Cap home no es banya dues vegades al mateix riu. Ja ho va dir Heràclit el fosc. I Francesc Serés ha confirmat el proverbi. "Quan jo era petit al meu poble hi havia búlgars, molts búlgars, potser 500 -diu-. Ara en queden poquets". Es va criar a Saidí, a la zona erma del Baix Cinca. És per això que encara ara, que passa els 40 anys, sap deixar-se caure pels marges del continent amb l'habilitat d'aquelles cabres peludes que s'enfilen a les branques de les argànies, al sud del Marroc. Igual que quan en tenia 13. "Aquest paisatge és tan meu que ja em sento part de la seva transformació", rebla, assegut en una taula de la cafeteria de la Laie, jaciment de restes fòssils d'una Barcelona burgesa ara gairebé extinta.Acaba de publicar 'La pell de la frontera', l'últim dels seus llibres misceŀlanis. Completa la trilogia que va començar amb 'La força de la gravetat' i 'La matèria primera', i és una cartografia de les zones detrítiques de les terres del Segre. En general, regions de trànsit per a l'immigrant nòmada de la perifèria. "En certa manera, hi ha la voluntat d'aixecar acta, no notarial, però sí etnogràfica", aclareix. Com Émile Zola quan va baixar a les mines del nord de França per escriure el seu 'Germinal', en Serés ha fet de 'flâneur' dels abocadors. Ha caminat entre les restes de la porcellana esberlada del que algun dia van ser uns sanitaris, roba estesa i cartrons dels indigents, i olor de fems i orina. I