Tom Perrotta i 'The leftovers'

L'HBO ha llençat l'episodi pilot d'una sèrie basada en aquesta novel·la

Publicitat

Esclar que és fosc, violent i una mica marcià. La sola idea que pugui arribar el dia en què uns quants elegits de Déu Nostrosenyor pugin flotant cap al cel, igual que una plaga de meduses, tots al uníson, ja em fa venir esgarrifances. Però també té la seva sorna. És com el berenar al sostre de Mary Poppins i els germans Banks, amb la diferència que a aquests bons cristians els caurà la roba abans de començar a levitar. ¿Us ho imagineu? Els escollits sortiran en boles d'un cop de vent per les finestres de casa seva. O bé per la xemeneia, si són dels afortunats que tenen llar de foc. I passi-ho bé. D'això, en direm el Rapte.

Tot plegat és cosa de Tom Perrotta, cronista de la cara més improbable de l'estil de vida americà. Encara no fa dues setmanes que l'HBO va estrenar l'episodi pilot d'una sèrie basada en la seva última novel·la, 'The leftovers'. "És un espectacle molt negre, i de vegades violent", exhala, amb aquell to sigiŀlós de qui explica un misteri dubtós. Ja sabeu, com quan la Senyora del Tronc de 'Twin Peaks' mirava a càmera i parlava de mussols. Casualitats de la vida, hi surt Justin Theroux, un dels habituals de les últimes pel·lícules de David Lynch. I també Liv Tyler. Us agradarà saber que encara no li han robat la bellesa.

Els mediocres
El llibre no parla d'aquests privilegiats que van alçar el vol com rossinyols que van a França, sinó dels altres, dels mediocres que s'han quedat a la terra com a rebuig en aquesta mena de salvació col·lectiva. I especialment d'un grup d'envejosos carregats de despit que s'han organitzat, com una secta a l'ús. Es fan dir Residu Culpable. "Sempre van vestits de blanc -diu Perrotta-, i només es deixen veure en públic amb un cigarret encès entre els llavis". Si vols unir-te al clan, no tens més remei que començar a fumar. Adéu a la vida sana, al cultiu de quefirs i les dietes de sucs 'detox'. El món ja no tornarà a ser igual.

Perrotta sempre ha estat d'airejar els draps bruts de la societat ianqui, sense vergonya. A 'Little chlildren' va parlar de la vida suburbial com pocs s'havien atrevit a fer. A 'Lucky winners' va dissenyar un còctel explosiu, amb diners, cobdícia i una família de nous-rics que acabaven de guanyar un bitllet de loteria. 'Oh-la-la'. "Aquest cop, però, sento que he pujat un nou nivell -afirma-. 'The leftovers' és una història molt psicològica, però en certa manera parla de l'Apocalipsi". Al cap i a la fi, els protagonistes d'aquesta elegia socialitzada són personatges perduts, que no acaben de saber si s'han de considerar els afortunats supervivents d'una matança a gran escala o bé el detritus d'un cataclisme còsmic.

Doncs sí, l'HBO l'ha portat a la petita pantalla, sota la batuta de Damon Lindelof, un dels creadors de 'Lost'. Perrotta es mostra molt animat, potser perquè juga amb bons antecedents. L'any 1999, Alexander Payne va estrenar 'Election', l'adaptació d'un llibre seu que no havia aconseguit trobar editor. "Va ser un cas excepcional -diu en Tom-. No acostuma a passar que la pel·lícula surti abans que el llibre. En aquest cas, si no fos perquè Payne va apostar per la meva història, potser mai no l'hauria pogut publicar". Així que quan em diu que la sèrie és negra i violenta, sé que per dins està pensant: "nano, ara sí que hem fet diana!".

The leftovers
Periscopi
409 pàg. 19 €

També t'agradarà

  • Què fer
  • Activitats literàries
Estimat senyor Ginsberg
Estimat senyor Ginsberg
Es publica l'edició definitiva del 'Kaddish'. N'hem parlat amb cinc escriptors Començaré aixafant-vos una mica la guitarra. Només una mica. No em mal interpreteu: sóc el primer a fer les festes necessàries per celebrar que aquesta versió del 'Kaddish', bilingüe i molt cuidada, hagi arribat a les meves mans. Però no està de més recordar, penso, que n'existeix una edició catalana fantàstica, amb traducció de Josep Costa i pròleg de M.L. Rosenthal, que va veure la llum el 1987. Ara que us tinc avisats, alcem veles! Francesc Parcerisas No és que en Parcerisas s'hagi passat la vida fent la gara-gara a Ginsberg, però sé que fa anys va traduir 'El supermercat de Califòrnia', un dels poemes del Howl, aquell on apareixen els esperits de Whitman i Lorca perduts en una mena de Consum ple de síndries. Per això li truco, per preguntar-li per les seves antigues afinitats amb els tòtems de la cultura beat. I m'explica que, com tothom, ell també va tenir 20 anys. "A principis dels 70, en una llibreria de Santa Cruz, vaig arreplegar amb tot el que vaig poder -diu-. Després vaig aconseguir subscriure'm a la 'Peace news', una revista del moviment pacifista on Ginsberg solia publicar uns poemes llargs i teŀlúrics". D'alguna manera, aquestes lectures tan bèsties sempre van a dins. Martí Sales Això ho expressa molt bé en Martí Sales, amb unes paraules gruixudes, potents com l'alcohol de grau. "Ginsberg tenia un esperit combatiu i heterodox -rebla-. No com allò de 'la poesía es un arma cargada de f
  • Què fer
  • Activitats literàries
Al jardí de Ponç Pons
Al jardí de Ponç Pons
L'escriptor mallorquí ens ho explica tot sobre 'El rastre blau de les formigues' Sa Figuera Verda és una finca modesta, allunyada del món, un lloc on les perdius van a refugiar-se quan comença la temporada de caça, perquè saben que allà no s'aplica la pena de mort. Ponç Pons s'asseu a terra, l'esquena recolzada en un pany de paret seca reescalfada, amb un quadern i una estilogràfica Pelikan. I així escriu, hores i hores, tota la tarda, mentre les formigues se li enfilen per les cames com si fossin l'escorça d'un pi. "Em van i vénen com volen", diu. De tant en tant, alguna arriba a la pàgina a mig omplir i s'arrossega per la tinta fresca. I quan desapareix pel marge deixa un caminet blavós, com un borrissol.No som a Menorca, ara, sinó en una habitació interior d'un pis de Muntaner, tocant a Mitre. Aquí les formigues no deixen rastre blau. En Ponç, un home serè, reconeix que això no va amb ell. "Jo em sento com Spinoza -explica-. Quin personatge! Li brinden ser catedràtic a la universitat de Heidelberg i declina l'oferta per continuar polint lents". És un illòman, en Ponç. Als matins va a fer classes en un institut. Ell n'hi diu "anar a convertir infidels". A les tardes, agafa la bicicleta, una motxilla, i se'n va al seu refugi, lluny de tot.No té pressaS'hi va fer construir una cabana de llenya, sense electricitat ni gas, amb un banc a l'entrada, a la manera del 'Walden' de Thoreau. I se n'hi va a llegir i omplir llibretes. D'allà, va sortir-ne el 'Dillatari' i, ara, 'El rastr
Publicitat
  • Què fer
  • Activitats literàries
Les botes de Lionel Shriver
Les botes de Lionel Shriver
Lionerl Shriver publica 'Germà gran', una novel·la sobre un pianista gras com un matalàs Me la trobo ensorrada en una butaca, amb aires desganats. Du una jupa de pell gegantina, com un pneumàtic, i dues botes mig balderes que, sí, són un bé de Déu. Sembla infranquejable, rondinaire i esquerpa. Però si s'hi posa xerra pels colzes. Li pregunto per Edison, el pianista frustrat de 'Germà gran'. Frustrat i obès. Mòrbidament obès.És una mica com el Ramsey Acton d''El mundo después del cumpleaños', no creus?Ben mirat, sí. En Ramsey era un 'snooker', la meva versió de Jimmy White. I la seva carrera, com la de l'Edison, tampoc no era gran cosa. Havia intentat guanyar els mundials de billar fins a sis cops, sense èxit. A l'Edison li passa el mateix, amb el jazz: vol ser un pianista als clubs de Nova York, i fracassa.És un món que coneixes bé, el del jazz. Estàs casada amb el bateria Jeff Williams.Ell m'ha ensenyat un univers ple de gent dotada que s'hi mata per dos duros. Persones molt vàlides, que treballen molt dur i fan molts concerts, tot per amor a l'art. Tenen sort si allà on toquen els posen una cervesa de franc.Però l'Edison no s'ho pren pas amb aquest entusiasme, oi?Perquè ell va de 'prima donna'. És l'herència que li va deixar el seu pare, una antiga estrella de la televisió. Així el defineixo.Dediques un bon espai a parlar dels programes de la teva infància, de 'Flipper' a 'Bonanza'. Totes aquestes sèries eren iguals. Sempre hi havia una família monoparental, amb un vidu o u
  • Què fer
  • Activitats literàries
Pere Antoni Pons
Pere Antoni Pons
L'autor de 'Tots els dimonis són aquí' ha escrit un nou llibre, 'Si t'hi atreveixes' Fa cara de guardar un mort dins l'armari. O dos, o tres. Té unes quantes teories sobre 'Les verges suïcides' de Jeffrey Eugenides, i viu obsessionat per aquella imatge terrible del funeral de River Phoneix, la del taüt obert, i a dins el cadàver amb la pell com un pergamí, vestit amb la samarreta dels Aleka's Attic i acompanyat del clavell encarnat que una mare desconsolada li havia posat sobre el pit. Cada generació té els seus màrtirs. I ell, que va veure 'Indiana Jones i l'última croada' en edat de creixença, sap perfectament a qui li toca fer honors.Hi ha un no-sé-què tètric en l'ambient. Pere Antoni Pons sap com fer que l'aire s'aturi al teu voltant. Quan vam llegir 'Tots els dimonis són aquí' la sang se'ns va glaçar a les venes. Ara, amb 'Si t'hi atreveixes', ens torna al més profund de les cavernes. De fet, encara més endins. "Volia crear inquietud des del primer moment", em diu, sec i enigmàtic, sense moure un sol múscul de la cara. La novel·la comença amb un cotxe perdut en una carretera boirosa que es dirigeix a un poble sense nom. No sabem gran cosa. Només que, allà on va, han trobat un home assassinat. Un que mereixia tot el que li hagi pogut passar. Espinós assumpte.Cada generació té els seus màrtirs, deia. I en el fons, per tèrbola que sembli, aquesta és una novel·la generacional. "La història de dos paios que amb 23 anys estableixen una aliança d'ambicions -explica-. Però amb e
Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat