Barcelona al 1713: festa tot l'any

A la Barcelona de principi del segle XVIII, un de cada dos dies era festiu, cosa que obligava els comerciants a demanar permís per poder obrir algunes hores i evitar que el negoci se n'anés en orris. A la ciutat se celebraven cada any desenes de festes religioses i civils fixes, a les quals les autoritats sumaven celebracions pels més diversos motius. Si un rei es guaria del constipat, festa. Si el Papa proclamava un nova canonització, festa. Si una reina paria, festa també. I els barcelonins, al marge d'algun senyor botiguer enfadós, tot ho celebraven amb el mateix entusiasme. De fet, era tal l'engrescament, que sovint els capitosts de la ciutat intentaven posar-hi ordre. Sense gaire èxit.

L'arribada de Carles III a Barcelona
La tardor del 1705 va arribar a Barcelona l'arxiduc Carles d'Àustria, per jurar les Constitucions catalanes i ser proclamat rei. El 1701 havia fet el mateix Felip de Borbó, però aleshores les celebracions van passar amb més pena que glòria. Fou l'arribada de Carles III la que desfermaria la festa. En honor al nou rei es van celebrar processons (amb parada ineludible a la plaça Major del Born, el centre neuràlgic de la ciutat), focs d'artifici (l'estrident dèria dels barcelonins per la pólvora ja era aleshores ben arrelada), lluminàries (que convertien la nit en dia gràcies a candeles i torxes als edificis oficials i moltes cases particulars) i balls al carrer i al desaparegut Palau del Virrei del pla de Palau. Les festes reials es van revifar el 1708, arran del casament del monarca a Santa Maria del Mar, i continuarien durant els primers mesos del 1709, alienes als vaivens de la guerra, en un estat de disbauxa total que s'acostava a la inconsciència.

El Carnestoltes, la festa més popular
De les festes fixes de l'època, una de les més concorregudes era la processó de Corpus, amb el seguici dels gegants i figures del bestiari (l'àliga, el lleó, la mulassa). Era una celebració religiosa, però amb actituds profanes que ben sovint escandalitzaven les autoritats eclesiàstiques. Amb tot, si hi havia una festa que feia posar el crit al cel als bisbes, aquesta era la del Carnestoltes: la més popular i esbojarrada. Oficialment, se celebrava els tres dies anteriors al dimecres de Pasqua, però gairebé sempre s'allargava, avançant-ne l'inici al 28 de desembre. Eren setmanes d'autèntica barra lliure, per menjar i beure fins a rebentar, i per posar-se una màscara i aprofitar l'anonimat per insultar o tirar floretes al veïns i les veïnes. Els més agosarats vestien disfresses exòtiques, algunes sacrílegues, d'altres ben properes al transvestisme.