Riu-te'n, dels perills d'Eurovegas. La Barcelona de principi del segle XVIII era víctima d'una ludopatia desbocada. La passió pel joc dels barcelonins s'estenia per tots els racons de la ciutat, i fos quin fos el joc escollit, sempre anava acompanyat d'apostes. El joc sense juguesques no era pas joc.
De la taula al llit
Els jocs més populars eren les cartes, els daus i l'auca. Aquest darrer era un invent català de final del segle XVI, exportat a Europa, i que funcionava de manera similar a la ruleta: s'apostaven quantitats a nombres o dibuixos d'un taulell, i per escollir l'afortunat, en comptes de fer rodar la boleta, es treia el nombre o el dibuix d'un sac.
L'èxit d'aquests jocs es devia a la poca infraestructura que requerien: només una taula. I de taula, en tenies a casa, però també en trobaves als hostals i les tavernes, on es practicava un altre dels vicis favorits dels barcelonins: la ingesta de vi. Les autoritats municipals i religioses intentaven eradicar el joc tavernari, perquè sabien que de la combinació de juguesques i alcohol no en sortia res de bo: si els jugadors no acabaven a trompades, ben probable és que acabessin de putes.
La prostitució a Barcelona estava prohibida, i els bordells, desterrats fora muralles. Tot i així, per la ciutat circulaven prostitutes encobertes, dones que complementaven els seus escassos recursos amb el negoci de la carn. Satisfeien les necessitats dels jugadors de taverna, però també d'estudiants, soldats, nobles i, si feia falta, de les autoritats municipals i religioses. Els clergues, de fet, quan el celibat els donava massa maldecaps, gaudien dels serveis de les conegudes com a "putes de frares".
L’esport ‘vintage’
Una manera d’allunyar els jocs de taula de les tavernes, o d’intentar-ho, va ser tolerar- lo als triquets. Els triquets eren espais de joc oberts al públic, apareguts al llarg del segle XVII per acollir dos populars jocs de pilota, d'aquells que avui dia en diríem esports. Els havien posat de moda els francesos i feien furor a tot Europa. Eren el jeu de paume, anomenat aquí joc de raqueta, i el jeu de mail, conegut com el joc de l'argolla. El primer era un clar antecedent del tennis. El segon, del croquet i el golf, i també, en versió reduïda de taula, del billar.
A la Barcelona de la Guerra de Successió hi havia uns vint triquets, regentats per espavilats menestrals que els construïen als seus horts per fer un sobresou. No cal dir que els espectadors que hi assistien, ho feien més per gastar-se el calerons en apostes, que no pas per admirar la bellesa d'un 'passing shot' o d'un 'swing'. I si no en tenien prou, sempre es podien escurar les butxaques en els jocs de taula de les sales annexes.
A mig camí entre el poliesportiu i el casino, els triquets no només no trencaven el cercle viciós del joc, sinó que tampoc van servir per separar-lo d'altres pecats. La gran majoria es van instal·lar en zones de tavernes, a la perifèria de la ciutat, a tocar de les muralles de llevant i de la Rambla, ben a prop dels portals per on se sortia de Barcelona, camí dels bordells dels afores. Als portals, per cert, per si a algú encara li quedava una moneda, era freqüent trobar-hi taules de joc improvisades al mig del carrer, per a escàndol del Consell de Cent, que el 1712 ordenaria prohibir-les.
La diversió més bèstia
Les juguesques més fortes, a Barcelona, es feien en el joc de les pedrades. No queda clar si el nombrós públic que el contemplava s'hi jugava diners, però els participants sí que hi apostaven fort, ja que s'hi jugaven la vida. El joc era tan senzill com brutal: dos bàndols es reunien en una plaça, un carrer ample o un descampat i, animats per una massa exaltada, es dedicaven a llançar-se pedrades els uns als altres, fins que l'indret quedava farcit de ferits i algun mort. Sembla que tan innocent diversió tenia els seus orígens en les batalles de taronjades dels estudiants universitaris per Carnestoltes, i cal suposar que es va acabar durant el setge final de la ciutat, quan als barcelonins, en comptes pedres, els van començar a ploure bombes.
