El millor de Sant Andreu: bars, restaurants i botigues destacades

Des del 2014

L’Harmonia va néixer als carrers i les places de Sant Andreu, on el veïnat i la federació d’entitats socioculturals i de lleure reclamaven un espai del recinte de la Fabra i Coats per a la gestió comunitària. Aquesta és la diferència més grossa entre un centre cívic i un ateneu popular: la seva gestió; empresarial en el primer cas, comunitària en el segon. Aquest matís ho és tot, perquè vol dir que aquí ningú mana més que un altre i que tothom hi és benvingut des del respecte i la voluntat d’aprendre, d’ensenyar, i de fer que la cadena s’alimenti i s’enforteixi. En parlem amb l’Emma Llésera, responsable de comunicació, i en David Vallverdú, dinamitzador cultural. Aquest edifici lluminós i proper fa de llar d’associacions i grups veïnals que van des de diables fins a cooperatives de consum, des d’agrupaments escolta fins a fabricants de cervesa. S’hi fa política sense partit i sobretot s’hi fa pinya indiscriminada. S’hi acull tothom, però a la vegada, recorda en David, “no és un hotel d’entitats”. Que vol dir que, com a espai de coneixement, el retorn es dona per fet. També s’hi fan tallers i activitats, cada any més acurats pel que fa a la línia comunitària i inclusiva del projecte: hi ha autodefensa feminista i cuina vegetariana, circ i fotografia, per dir-ne alguns. Va néixer al 2014 i ja és un espai imprescindible.

Des del 1919

El 21 de febrer del 2019 farà cent anys que un grup de veïns de Sant Andreu, "joves, catòlics i amb inquietuds artístiques", van fundar aquesta entitat. El primer president de la junta va ser Josep Ribó Payarol, l’avi de l’actual tresorer Jaume Ribó, que ens n’explica la història. Al Casal hi feien teatre, s’hi reunien per parlar, per preparar Els pastorets que encara fan avui en un preciós teatre de fusta dels d’abans, amb politges, decorats de tela i el forat de l’apuntador. Durant la Guerra s’hi va instal·lar la UGT i, un cop acabada, l’auxili social hi va servir menjars. Cap als 60 s’hi fa l’últim acte pròpiament catòlic: una xerrada de consells matrimonials. Als 70 hi arriba l’obertura. El Casal, a falta d’altres equipaments com els que té ara Sant Andreu, canalitza els canvis socials del final de la dictadura. Avui el Casal té 400 socis que el sustenten i acull, en un edifici de 2.000 metres quadrats, les seccions de Teatre i Pastorets, la Federació de Tennis Taula (on hi ha la foto de Joaquim Renom, campió mundial de veterans de més de 90 anys), els escacs, l’associació Benavinguts –que organitza sortides culturals–, l’Esbart Maragall (fundat l’any 1932!) i el club de lectura. Sigueu o no socis, al bar us esperen amb els braços oberts.

Habitatges dignes per als obrers. Aquesta és la gènesi dels pisos de la Casa Bloc; un projecte que la Generalitat va encarregar al grup d’arquitectes GATCPAC. La dignitat demanava donar llum natural, ventilació i espais verds als obrers que fins aleshores vivien en barraques. El projecte, iniciat a la República, va quedar frustrat pel franquisme, que el va destinar a militars, vídues de guerra i policies nacionals. Si voleu saber-ne més, podeu visitar el pis museu Casa Bloc.

Les biblioteques són un dels grans patrimonis que té Barcelona. La Ignasi Iglesias és un temple dedicat al còmic amb novetats, clàssics i recomanacions que van canviant. Quan hi anem, han seleccionat el més nou de l’editorial Fulgencio Pimentel i un còmic sobre el procés creatiu de Nick Cave, 'Mercy on me', del dibuixant Reinhard Kleist. L’apartat de cine no es queda curt. Sobre un mateix prestatge hi ha pel·lis de Kore-eda, Yorgos Lanthimos i Mia Hansen-Løve.

Parlem sovint del que passa a la fàbrica de creació però no ho fem tant de la fàbrica tèxtil que va ser i les històries que hi van tenir lloc des del 1837, quan es va fundar, i fins al 2005, quan es va tancar definitivament. Els Amics de la Fabra i Coats, extreballadors de la fàbrica, fan visites culturals pel complex i també munten exposicions.

Fundada l’any 1870, la societat cultural i esportiva La Lira existeix quan Sant Andreu de Palomar és encara un poble separat de Barcelona, que se’l menja el 1897. El 2014 van estrenar reforma sencera, però la façana és encara la de l’època. A banda de les seccions que s’hi reuneixen també fan activitats obertes.

Va ser l’entitat més important pel que fa a l’associacionisme popular fins a la Guerra Civil. L’Ateneu Obrer, que tenia una escola laica, va ser el centre amb més alumnes del barri fins a la Guerra. Actualment és una entitat privada sense ànim de lucre que organitza activitats lúdiques i esportives.

Les places són punt de reunió, de reivindicació i d’història. La d’Orfila, on ens escup el metro i on hi ha la seu del districte, va ser un dia el centre del poble, quan Sant Andreu era una vila. A la plaça del Comerç, amb el rellotge aturat a tres quarts de sis i una família de coloms instal·lats al balcó d’una casa buida, va coure’s la revolta de la Setmana Tràgica, el 1909. La del Mercadal és una de les tres úniques places porticades de la ciutat –amb la Reial i la de Masadas–, ara mateix amb el mercat en obres, almenys fins al 2020.

Potser aneu a passejar per Sant Andreu i no us passa pel cap anar a xutar la pilota o a fer llargs, però l’un i l’altre són temples esportius i socials d’orgull andreuenc. Si voleu conèixer bé Sant Andreu, els heu de trepitjar tard o d’hora.