Guia de bars amb carisma

Marc Azcona va treballar a la televisió, però després de presentar un programa infantil va decidir que volia viure la vida. I la va començar a viure al seu propi local. Cal Brut és un recull de tots els bars i llocs que ha visitat en les seves aventures: “És com la meva habitació”, confessa. Ha trobat la fórmula per espantar turistes i fidelitzar gent del barri. És el psicòleg definitiu. Cada racó està impregnat de les seves vivències. Han estat sis anys al límit i ara el bar comença a funcionar, però les factures l’hi porten fluixa. Sap que ha parit un lloc especial: “Aquí s’han fet parelles, s’han retrobat amics que feia 20 anys que no es veien, em donen una pasta i no el traspasso”. Més clar, l’aigua.

Tres huracans. Les germanes Esteve (Cristina, Glòria, i Gemma) són cares conegudes al Gòtic. Elles i el Cervantes són el mateix: “Hem nascut al bar”, diuen. Han aconseguit mantenir viu el teixit social del barri en un espai que traspua la seva personalitat. Porten el negoci a les venes, és una herència familiar que es remunta a principis del segle XX. Tota una vida entre cafès, entrepans i tensions fraternals. I el més bèstia és que tenen temps per exercir de mares treballadores. Les Esteve es fan estimar de veritat: m’ensenyen la paella on couen les millors truites de formatge de l’univers i em donen llibertat per desvelar les seves edats: “Estem de puta mare”, diu la Gemma. 

Van deixar enrere Agon-Coutainville (Normandia) i no hi volen tornar. Admeten que el primer any van pensar a tancar el negoci per les baralles consanguínies. Xocaven. Finalment, la grandesa del que havien creat es va imposar a les disputes. Han recorregut molt de món abans de trobar el seu paradís a Barcelona. Suïssa, Granada, Austràlia... res no es pot comparar al Casal, un bar amb entrepans increïbles, batuts exquisits i menús barats d’influència francesa. Podrien ampliar-lo, fer més hores, guanyar calés, però en tenen prou amb la família que han format. Per això, abaixen la persiana a les 17 h i el cap de setmana descansen. Aquests normands se la saben molt llarga.  

La Daniela i la Yuki són parella i han donat vida a un bar de barri atípic que elles volen imaginar com un punt de trobada. Es van traslladar del Raval al Poble-sec per manca d’espai. Els ha costat donar-se a conèixer al barri, però ara ja en formen part. L’Ikki és una combinació d’influències d’allò més estimulants: la rauxa italiana i la disciplina nipona. I d’aquestes espurnes surt un negoci únic que serveix vins de qualitat, vermut, receptes asiàtiques i fins i tot permet al client fer-se el seu propi sushi. L’Ikki és la història de dues noies que van volar de Roma i Kyoto per curiositat i han trobat a Barcelona el millor sol per arrelar. Per cert, estan fartes que les confonguin amb el restaurant Iki (amb una sola k). Queda dit.  

Braços tatuats. Presència imponent. Molta mili. Jordi Bou pot presumir de tenir el bar rocker on van els rockers de veritat. Juntament amb Óscar Manresa va agafar les regnes d’un local que també hauria pogut ser de Loquillo. Després de fer de crupier, en Jordi va treballar de 'roadie' del Loco; es nota que du el rock and roll a la sang. Ha fet que el 99% sigui una extensió de la cultura musical que el torna boig, el clàssic bar rocker on pots sopar una hamburguesa i veure actuacions de doo wop, rockabilly i altres estils en directe. Un temple que cada cap de setmana s’emplena de motos antigues i rockers de totes les generacions... Fins i tot el Leslie dels Sirex ha pujat al seu escenari!

Les guitarres ressonen al cervell del Charly Ramírez des de fa eons. Viu pel rock and roll. El recordareu de la botiga de discos Overstocks; s’hi va estar una dècada. Ara bé, el seu triomf és el Psycho, un bar on fa quatre anys que remena les cireres i on la gent hi va per escoltar música sorollosa en família. 'Hipsters', rockers, heavies, mods... aquí hi ha lloc per a tota mena de canalles. I compte perquè n’ha tingut d’il·lustres: els Jayhawks o Jon Spencer Blues Explosion són alguns dels músics que han combregat a la parròquia. Perquè el Psycho és molt més que un bar: és la història de 40 anys de rock explicada a través de la història del Charly. “No pesen els anys, pesa l’insomni”, confessa. Tranquil, amic, dormir és de covards.

El Rodrigo Cornejo és un 'person'. Va arribar fa tres anys al Mingus després de portar un xiringuito i l’ha convertit en una cerveseria de referència al Barri Gòtic, un àlbum de fotos de les seves passions. Compagina la direcció del 'bareto' amb una carrera paral·lela que ha anat cultivant des de fa anys: la interpretació. Sí, el Rodrigo és actor. Ha participat en obres de teatre i de fet, mentre parlo amb ell, sosté el llibre de la propera pel·li on participarà. Com a bon surfista i 'skater', ha adaptat el local al seu estil de vida. I des de fa poc, ha donat un nou caire al negoci per mantenir-lo en flotació: cerveses artesanes de màxima qualitat. Ben jugat, Rodrigo.  

La Laura López pot amb tot. Va saltar al buit amb quatre euros i dos socis per muntar un bar a un barri que encara no estava de moda: Sant Antoni. Li va sortir bé, i ara comanda l’Olimpia, un dels espais amb més personalitat de la zona. Per ella passen tots els maldecaps burocràtics, la part administrativa, la feina fumuda. Però li paga la pena veure que el seu bar, del no-res, ha esdevingut una referència de culte en les guies més prestigioses de Barcelona. I té plans de futur, noves propostes d’hostaleria que encara no vol desvelar. El que sí que confessa és que a l’Olimpia va conèixer la seva companya. “El calor de l’amor en un bar”, que deia Jaime Urrutia.  

25 anys manant a Joanic, des que l’antic propietari li va traspassar el local després de fer d’aprenent. Parla amb la pausa del veterà. El boom del vermut no l’agafa de nou. De fet, em diu que ell va inventar el concepte de vermuteria, i me’l crec de totes totes. Els gitanos de la plaça del Raspall li van retallar el nom. I a Gràcia tothom coneix Cayetano Gabernet com el Tano. El local, una casa de pagès a principis del XIX, és història viva del barri, una mena d’àlbum de vivències del seu propietari. Pregunteu-li pels rellotges, per les esquelles, pels actors de 'La Riera'... En aquest santuari absolutament tot té una història.