Lavínia era l'única hereva al tron del Laci segons la mitologia romana. Per Salvador Espriu, Lavínia va ser Barcelona, una ciutat a la qual admirava i avorria gairebé a parts iguals (i una altra de les claus de la seva mitologia geogràfica, al costat de Sinera i Konilòsia). Coincidint amb el centenari del naixement del poeta, noveŀlista i dramaturg, i biografia d'Agustí Pons en mà, recorrem els punts clau de l'altra gran ciutat d'Espriu.
El Pati de LletresEns aturem a l'edifici històric de la
Universitat de Barcelona i refem els passadissos que porten als claustres: Espriu era un dels habituals del Pati de Lletres als anys 30. Va arribar a la facultat la tardor del 1930, com recorda Pons a Espriu, transparent (Proa), i es va matricular a la Facultat de Dret i a la de Filosofia i Lletres després de rebre un premi extraordinari de batxillerat. L'estudiant va fer amics (aquí és on va conèixer el poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre d'altres), va iniciar-se en la descoberta d'Orient -sobretot gràcies al mític creuer per la Mediterrània el 1933- i va esdevenir profund coneixedor de l'egiptologia i la història antiga, matèria de la qual es va llicenciar el 1936. Un any abans publicava 'Ariadna al laberint grotesc', on Salom, àlter ego d'Espriu, anomenava per primera vegada Lavínia.
Teatre a la Cúpula La segona parada, davant del
Coliseum, té regust teatral. Espriu es va vincular amb l'Associació Dramàtica de Barcelona i l'agrupació liderada per Jordi Sarsanedas va ser l'encarregada d'estrenar Primera història d'Esther al Palau de la Música el 1957. Però on l'obra teatral del poeta va prendre volada va ser aquí, a la cúpula del Coliseum, l'espai que el FAD havia cedit a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, el teatre més freqüentat pels universitaris de l'època. La colla de Ricard Salvat, Maria Aurèlia Capmany i companyia van reposar la Primera història d'Esther, i van estrenar La pell de brau i l'èxit del moment als 60, Ronda de mort a Sinera.
Mentre feia d'advocat...Els aparadors de marqueteria encerclen el número 32 del passeig de Gràcia, una porteria senyorial, digna de despatx de notari. Salvador Espriu, que no va tenir cabuda com a mestre a la universitat a la fi de la Guerra Civil i havia de sostenir la família després de la mort del pare, va treballar durant més de vint anys a la notaria Gual. De dia treballava d'advocat, de nit escrivia 'Les Hores', 'El caminant i el mur' i 'El final del laberint', entre d'altres obres.
La casa del poetaTornem al passeig de Gràcia i ascendim fins als Jardinets, territori 100% espriuà. Primer el poeta va viure a la
Casa Fuster, seu històrica d'Enher i el sobrenom amb què es coneixia l'obra de Domènech i Montaner. Pons assenyala els personatges que van per aquest espai mític on se celebraven lectures i converses: Josep Pla, Baltasar Porcel, els nois de Llibres del Mall i també Raimon. Els darrers anys de vida, Espriu va passar-los al número 118 del passeig de Gràcia.
'He mirat aquesta terra'El
CCCB, i l'exposició
Espriu. He mirat aquesta terra, pot ser inici o final de l'aventura. La mostra presenta la trajectòria i la biografia de l'escriptor, la construcció del mite de Sinera, la seva consagració com a autor de referència, els personatges i llocs clau de l'imaginari d'Espriu, i la darrera etapa de la seva carrera, dedicada a reescriure i polir el corpus literari. Una part de la seva obra es llegeix a peu de carrer, en una
ruta ideada i conduïda per la catedràtica de literatura catalana Maria Nunes.
