Els llocs més bonics de Barcelona

La casa més fotogènica, veïna de La Puntual

Una barreja de locals i guiris conflueixen en certa harmonia en un carrer plàcid que adquireix la seva màxima expressió al costat de números imparells, a tocar de La Puntual. La casa de les flors no té pèrdua. Tothom la vol immortalitzar. No sembla la Barcelona del segle XXI. Els insectes pol·linitzen l’entrada verda d’aquesta casa sense número ni timbre.

Un dels racons més carismàtics i no sempre coneguts del cor del Raval.

És una biblioteca dirigida principalment a historiadors i altres investigadors, rates de biblioteca que gaudeixen dels fons gegantins d'aquesta referència de la documentació. Però també és un centre obert a tothom qui desitgi perdre's i conèixer el patrimoni cultural català. La seva funció és la de preservar, conservar i difondre absolutament tot allò que es publica al país. Imprescindible també el pati de la seva entrada, no us el perdeu.

Als boscos de Vallvidrera, a tocar de l’estació de FGC, hi campen senglars

Els excursionistes jubilats en saben, d’esmorzars pintorescos, i la masia de Vallvidrera on va morir el poeta Jacint Verdaguer retallada sobre el cel blau de juny és un marc idíl·lic. Sempre es pot buscar refugi sota els pins, o bescanviar una estona de versos i literatura per una caminada amb sorpreses... A aquella hora també esmorzen els senglars i les seves criatures.

Un dels secrets de Sarrià és aquest pati andalús de parets blanques i geranis

És una llàstima que el barri de Sarrià estigui tan renyit amb el poble ras. Fa de mal dir, però si hi aneu a passejar una tarda us hi podeu morir del gust. Això, esclar, si aconseguiu obviar la plaga de nens uniformats. Just darrere del mercat, al final d’un cul-de-sac que sembla que no dugui enlloc, trobareu aquesta placeta, una mena de pati lorquià, amb lligabosc i testos de geranis. Només faltaria el so del cante jondo, per acabar-ho d’adobar.

Una construcció romànica just darrere del gimnàs de can Ricart

Diuen que el va fer construir el fill de Guifré el Pilós a principis del X, fora muralles, enmig del camp. D’aquí el seu nom. És quasi un miracle que sobrevisqués a la progressiva expansió de la ciutat. Tot i haver estat escanyat per la densitat demogràfica del Xino i les transformacions dels últims anys que l’han convertit en una atalaia encaixonada entre l’ample Paral·lel i el sud del Raval, allà el teniu, sòlid com una roca, fòssil romànic d’una solera admirable.

Obert el 1878, enllaça dos barris i dues realitats urbanístiques, l’Eixample i Sant Pere

El fet que enllaci dues realitat urbanístiques fa que es noti un desnivell de quatre metres, que se salva amb unes escales que porten de l’hotel Yurbban Passage al Flax & Kale. És també imprescindible que mireu amunt si no voleu perdre-us l’escultura d’Antonio Yranzo. Igualment imperdibles són l'ascensor d'època –per a veïns– i l’escalinata noble amb el sostre cassetonat, detalls recuperats d’un passatge restaurat amb carinyo.

És el digne escenari d’un relat gòtic amb presències d’ultratomba

No som Londres, no tenim un cementiri com el Highgate amb criptes i àngels de la mort on escenificar un enterrament prematur estil Poe. Però tenim la Tamarita. Per més que els de Parcs i Jardins s’hi esforcin, la natura sempre hi viu en estat salvatge, devorant les escales en runes, pedres i hivernacles a plaer. És la versió soft del parc d’atraccions de l’Arrabassada, hàbil per al transport públic i apta per a nens. Un deliri romàntic a base de bé.

Toca perdre’s abans d’arribar a aquest paradís paral·lel al carrer Llobregós

Un veí surt de casa i topa amb unforaster, al qual explica que el carrer Aiguafreda encara conserva allò que el feia famós a principis de segle: els safareigs on pujaven a rentar roba els senyors de Barcelona. Al llogaret d’Horta de cases baixes, exultants de natura, hi acudeixen grups d’escoles i turistes amb ganes de descobrir la ciutat que s’obre més enllà del Turó de la Rovira, expliquen els locals que ensenyen el carrer, però no els hortets que s’hi amaguen...

De ressonàncies i templers

Admirem l’obra gòtica d’amagat, mentre preparen un concert de guitarra espanyola. ¿Hem ignorat què s’amaga sota els budells de plaça Catalunya? Sí, ho admetem. Entaforada en una plaça inhòspita i tèrbola hi ha l’església de Santa Anna i al seu interior, un claustre preciós. No podem sinó imaginar aventures de l’orde dels templers, i de fons sonen botzines de manifestants.

Surt de la tràgica confluència entre l’avinguda Meridiana i el carrer Aragó

Té un índex desmesurat d’assessories jurídiques i de gossos obesos, però no deixa de ser el refugi peatonal d’una zona de trànsit insuportable, a banda d’un espai de culte al petit comerç. Des de la rellotgeria Lara, fins al Gym Rogent, que s’anuncia amb un boxejador en calça curta i guants. Pujant una mica, a la cantonada amb Enamorats, hi ha una oca majestuosa, dalt d’una font, que abaixa el cap i aixeca el cul en direcció nord, com si hagués de fer un pet.

A Gràcia Nova, al carrer Grassot, també triomfa l’esperit col·laboratiu

Papers de diferents gramatges, màquines d’offset històriques com la Heidelberg, calaixeres d’impremta de temps pretèrits i una olor de tinta que ho impregna tot. El visitant observa des de dalt, a baix treballen els successors de Gutenberg. Això és L’Automàtica, una associació cultural autogestionada formada per artistes, dissenyadors i il·lustradors que va néixer de l’amor per un espai i un ofici en extinció. Reinvenció, col·laboració i tinta de la mà.

Perdre’s pel carrer Julià, a Montjuïc, és una experiència per a tots els sentits

La Satalia és una troballa inaudita, el regal per als valents que enfilen el costerut passeig de l’Exposició. Des de l’exterior del camp de futbol –amb una birra si el bar és obert– s’observa la magnífica posta de sol. El retorn a la civilització s’ha de fer pel carrer Júlia: a cop de tambor i corneta, si és dia d’assaig de la banda Palma Moderna, o en silenci absolut observant les casetes que acompanyen el camí. Tothom s’enamora de la de l’ebenista, està folrada d’heura.

En aquella cantonada del Carmel on el Pijoaparte veia caure la nit sobre la ciutat

Té l’aire proletari d’aquells berenadors de les pel·lis de Berlanga, on les famílies humils passaven els diumenges. És mític pels vermuts a base de fritada i braves i fàcilment identificable per les lloses que revesteixen la façana. Per culpa de Marsé i les seves 'Últimas tardes con Teresa', tothom que seu en aquesta terrassa sent l’irrefrenable impuls d’espenyar un Seat pendent avall. És per això que la gent hi puja en moto des de temps immemorials.

Què hi ha darrere d’aquella porta de forja noble del final del carrer Hospital?

No us enganyi l’estil imperial de l’entrada: és estret, fosc i una mica insalubre. Fa una olor de pixum que tomba. Però tot el que hi passa és encantador: els senyors asseguts davant la quarta porta, amb cadires de fòrmica i un transistor i el menú mariner que els del restaurant El Cafetí tenen penjat sota l’arc de la sortida de Sant Rafael, decorat amb popets de guix i un cranc amb xarampió.

No pel centre cívic, sinó pel racó de cartró-pedra que té adossat

Hi ha notícia d’una capella de Santa Eulàlia per Vilapicina des de l’any 1031, però el cas és que l’església que ara hi veureu va ser construïda a finals del XVIII. Enganxada, com una masoveria, trobareu una construcció rutilant on tres quarts de segle enrere es venien olles de terrissa. Ara és una botiga de llanes amb ínfules de cotilleria i un xiprer a l’entrada que és un portent de verd. I, sí, a l’altre costat del temple, unit per un pont, hi ha el recinte de Can Basté.

Una invocació als vampirs en aquest no-lloc que és Pere IV a l’altura de La Escocesa

No confondre amb una fàbrica de Manchester, o amb un espai ocupat. Els lectors del gènere fantàstic visualitzen el campanar de l’església del Sagrat Cor com un imant per a vampirs, però res més lluny de la realitat. El temple és humil, sense pretensions ni estil aparent. Les parets estan desprovistes d’imatgeria per adoctrinar fidels. La coberta, a dues aigües, està feta amb bigues de fusta. Enmig del no-res, s’alça un insòlit espai per a la fe.