Des de Photographic Social Vision, la fundació que presideix Sílvia Omedes, creuen en el poder de la fotografia com una eina de conscienciació i sensibilització molt potent. Per això, fa catorze anys que treballen per tal d'apropar-la a la ciutadania, i en fa deu que fan possible que el
World Press Photo, el concurs més gran de fotografia de premsa anual vingui a Barcelona. El bon fotoperiodisme, explica la Síliva, és aquell que interpreta i interroga la realitat. Les 130 fotografies que enguany s'exposen al World Press Photo són imatges que tenen la capacitat d'informar, interrogar i emocionar. Parlem amb ella d'una mostra que vol oferir "una oportunitat de veure visions alternatives del món, ampliant la mirada de la gent, no només en les històries sinó en com s'expliquen aquestes històries". La Sílvia ho té clar: "El World Press Photo contribueix al desenvolupament dels ciutadans i a la seva educació visual".
Què diferencia les fotografies de World Press Photo de la resta de fotoperiodisme que veiem durant l'any?
Durant l'any ja es veu bona fotografia de premsa, i de fet gran part fotògrafs que participen al World Press Photo treballen per grans mitjans o agències. El que passa és que els mitjans, sobretot la premsa escrita, es nodreixen de dos o tres grans agències que envien fotos durant tot l'any. Gairebé tots els diaris, siguin de la tendència que siguin, publiquen les mateixes fotografies. En els últims anys s'ha perdut la capacitat d'enviar fotògrafs sobre terreny. De tenir corresponsals que tinguin temps per explicar històries amb recorregut, profunditat i dedicació. Amb les agències tenim accés a les imatges en qüestió de segons, però tenim una visió empobrida del context de les històries. Hem perdut la capacitat de rebre informació amb matisos i ambigüitats, que són sempre importants.
Per quins motius la fotografia guanyadora de l'edició d'enguany és la de John Stanmeyer? Per començar, que causa un impacte visual tremend. Té bellesa, ens informa, i en un primer estadi, també ens interroga, perquè no sabem qui són ni què fan. És tan bella que molta gent pensa que és un anunci de telefonia mòbil. Per la manera com estan disposades les persones que hi apareixen, sembla que l'escena estigui coreografiada. Però no ho està. Quan descobreixes que aquestes persones són immigrants que intenten aconseguir cobertura per entrar en contacte amb les seves famílies, que són a l'altra banda del mar, la imatge guanya una altra dimensió. És una foto literalment extra-ordinària. A més a més, no és una fotografia típica d'immigració. Aquest any s'ha apostat per una imatge més simbòlica i poètica, i me n'alegro perquè té molt a veure amb el fotoperiodisme que s'està fent ara, més íntim i no tant de grans angulars amb pistoles en primer terme.
L'impacte és un element determinant en les fotografies que formen part de la mostra?
És un element important, i és cert que al World Press Photo veiem fotografies molt impactants de moments molt durs. Hem de pensar que si no veiéssim aquestes fotografies perdríem debat, i una de les filosofies de la mostra és que se'n parli. Sabem que una determinada fotografia exerceix un impacte mediàtic i pot canviar l'opinió pública. Les empreses també ho saben, i s'estan fent amb grans arxius de fotografia. Qui té accés a la fotografia té accés a escriure la història com vol. Per això és molt important generar un impacte i fer que se'n parli, encara que es critiqui que sembla que fem art d'una desgràcia.
On és i com s'estableix el límit de l'estetització de la realitat en un certamen de fotoperiodisme?
L'estetització de la catàstrofe és una crítica que rebem molt: fer fotos boniques de situacions molt dures. Això genera un impacte encara més fort. I és el que es busca! Perquè l'emoció ve gràcies a la bellesa. En primera instància, els límits els estableix el fotògraf, però des del World Press Photo s'està dient als fotògrafs que no maquillin excessivament les fotos perquè va en contra de les seves veritats. Aquest any hi ha més filtre per part del jurat. Tenen accés als raws, i detecten si els colors han estat excessivament alterats. En aquest cas poden retirar una foto del concurs. Ara bé, quan el World Press Photo exposa, i aquest any són 130 fotografies, podem tenir garanties absolutes que no hi ha hagut manipulació de la informació. Pot haver-hi un cert potenciament de l'expressió de la foto i de la seva bellesa. Però no hi ha pistoles on no n'hi havia, ni manipulació de la informació o omissió de dades importants.
Qui forma el jurat del World Press Photo?
L'organització del World Press Photo, fundat fa 57 anys per tres fotògrafs holandesos, es limita a triar un jurat de professionals que canvia cada any, sota una premissa d'equilibri entre professions i d'especialistes en les diferents categories del concurs: hi ha editors, directors de museu, comissaris i fotògrafs de primera línia amb capacitat crítica per complir la seva funció. És un jurat independent, i l'organització del concurs no juga cap paper en la selecció de les fotografies finals.
Com funciona aquest jurat?
L'equip es reuneix a Holanda durant dues setmanes al mes de febrer. Els donen menjar i lloc on dormir, tot i que gairebé no dormen. És una tasca duríssima. Es valoren més de 100.000 fotos que van desapareixent per etapes. A la primera ronda es tanquen a les fosques a una habitació on projecten totes les fotografies, a dècimes de segon cadascuna. Amb un joy-stick seleccionen 'in and out'. Durant el primer visionat es carreguen el 60 % de les fotos sense saber-ne el tema ni l'autor. Després ja són els especialistes de cada categoria -Notícies d'Actualitat, Temes d'Actualitat, Temes Contemporanis, Vida Quotidiana, Retrats, Retrats en l'Entorn, Natura i Esports d'acció, i Esports Cròniques- els qui decideixen els resultats finals, després d'una llarga deliberació.
Totes les imatges de la mostra es poden veure a la web de World Press Photo. Què aporta fer-ne una exposició?
No hi ha res comparat a caminar entre elles, respirar-les i digerir-les. Dialogar amb elles, dedicar-hi un temps. La mitja d'estar connectat a internet mirant fotos és molt escassa, i el consum que en fem és molt més ràpid. El vincle que es crea entre espectador i fotografia en un context expositiu va molt més enllà. Per això la portem i fem un esforç per presentar-la el millor possible, amb visites guiades i activitats paral·leles.
