El pa de BonBlat, de Francesc Altarriba, ja val una recomanació. "És el 60% del 'bocata'", diu Albert Gómez, cuiner i soci de Butifarring. "Un mix de coca, xapata i pa de vidre". És un descobriment, cruixent i esponjat: una cosa tan difícil de trobar, acostumat a barres que podrien portar els antiavalots al cinturó. Altres vegades que he escrit sobre 'fast good', he intentat buscar l'excel·lència en el que és expeditiu (Sagàs, Fastvínic, The Dog is Hot, Bacoa, La Burg, Your Burg, La Guingueta), he ensumat el que ve com un gos, m'he interessat per les noves formes d'estar al carrer. S'acosta l'entrepà sobre rodes, malgrat que col·locar una furgoneta al carrer és més difícil que canviar una roda sense gat: Mr Frank and the Butis roden amb veterania, Paco Pérez té a punt La Carletta i Caravan Made arrossega fans.
De Butifarring m'interessen unes quantes coses: que un cuiner, en aquest cas l'Albert, prosperi lluny d'un restaurant; que s'hagi preocupat que cada part del tot sigui rellevant i que estigui en la punta d'aquesta Revolució Buti que ha començat a Barcelona (Butipà, Hotdoks, Yango) i que ja assenyalava la revista 'Dominical' com a tendència del 2014. El primer dispensari -tenen intenció d'expandir-se i franquiciar-se- es troba al costat de la plaça de Sant Jaume, a l'altre extrem de Conesa, sandvitxeria degana. La botifarra com a puntal de la independència.
Hi ha algun problema de fums en via de solució i un canvi de forn: estrenen un Josper, el Bentley d'aquests artefactes. La brasa dóna una nota de fum que embolica nostàlgies. L'Albert és còmplice de tot el procés. Amb Ferrer, les salses, està orgullós de l'allioli i la brava ("a l'estil madrileny, i aquell toc de pebrot de la meva àvia"); amb BonBlat, els panets, i amb Mitjans, les botifarres farcides. Fa anys que els xarcuters emboliquen carn amb ingredients i a Butifarring se cenyeixen a aquest embotit fresc. Pa, carn i poca cosa més. El que és oposat és fer servir una salsitxa neutral i realçar-la amb afegits, això que al negoci anomenen 'toppings'.
El meu exercici, a pèl o pell, és satisfactori: mossego amb gust la de formatge blau, la d'escalivada i, sobretot, la de calçots ("en tindrem fins al juny"), aquesta sí, amb unes pinzellades de romesco. La nuesa m'agrada perquè és arriscada: carn i pa s'acoblen com una parella competent. Un parell de canyes de Cervesa del Montseny i una capseta de patates al caliu, rústiques, ruixades amb la brava, poc impetuosa. Pico frankfurt i bratwurst, fins i tot un botifarró de patata, en què la sang ha estat substituïda per albúmina. La porció és massa petita perquè pugui jutjar-la.
'Fast food', camionetes, rulots, un univers al voltant de la velocitat que la legislació obliga a aparcar, sense circulació pels carrers. Que curiós: el menjar del carrer, l''street food', és aquí un exercici sota sostre.
