Aquesta no és una taverna disfressada de taverna, taverna d'interiorista, sinó el sentiment franc del cuiner Joan Boneta assistit pel seu germà Toni. Si al Joan li diuen 'cuiner' tremola, perquè el seu ofici durant un quart de segle ha estat el d'arquitecte. Eh, cuiner, que fresc i nou que sona, com un pis acabat d'estrenar i amb les finestres obertes. Eh, cuiner. Quan el món de la construcció es va desfer com sorra sota la pluja, va decidir que havia de reconstruir la seva vida i va dissenyar el nou plànol. Es va apuntar a l'escola Bellart, on va tenir com a mestre Pep Nogué, a qui va anar a buscar per aixecar Can Boneta.
"Tota la meva vida he somiat amb això". Ha hagut d'esperar a 49 anys per donar forma a l'aire. Acostumat al que és sòlid, també ha recorregut a bons materials per a casa seva. Vaig menjar unes minitruites de patata i ceba amb botifarra blanca, esponjoses i amb revolts i daurat de blini. Fetes al moment, lleugeres i allunyades d'aquelles masses que si et cauen damunt el peu et deixen coix. Milers de bars ofereixen la rossa als taulells: en mossegar-la és motllura, guix. La del Joan és d'alt nivell.
Molt poques taules, rajoles a les parets, ganxos que subjecten porrons, cuina oberta, iconografia popular rescatada amb gràcia. No hi ha acudit als plats. Parlem de retrocuina: fa servir la baixa temperatura per als guisats.
Bona bona la croqueta de carn -sí, què passa?, he menjat croqueta-. Pop amb crema de patata, pebre vermell i cansalada cruixent, porc i mol·lusc, dos que no viatgen mai junts. Macarrons amb ragoût, un altre hit popular desterrat de les cartes. Tripa de bacallà al pil-pil amb mongetes: seda blanca. Melós de vedella amb ceps: tremolor a la boca. Costella de porc Duroc de la Garrotxa amb soja i mel. I una cua de boví de muuu. A la salsa de ratafia, hi sobra dolçor.
Can Boneta, el Bitxarracu i el Matís Bar, tres dels últims restaurants on he anat, amb diferents estils i filosofies, sorprenen amb una qualitat notable a preus amistosos, al voltant dels 15-20 euros (sense beguda). En el cas dels Boneta, amb el plus d'un cuiner sense experiència que guisa amb plomada i cartabó.
L'apartat per sacsejar és el de les postres -confien en els gelats del mestre Angelo Corvitto- i el dels vins, sense carta, amb l'oferta d'un celler en concret i amb compromís de canvi i rotació. "És que no tenim més espai". Quan hi vaig anar tocaven els d'AT Roca i vaig celebrar que el gran Agustí Torelló tornés a la càrrega. Vaig beure Sileo 2013, vi rocós adequat per a aquestes contundències.
A Can Boneta el porró no és decoratiu. Apareix a les taules com a símbol i credo. El porró, encara no ho sabem, serà modern. Amics sommeliers, ¿aquest vidre bifront, podria ser el decantador perfecte?
