Després de molt temps de servei a Monvínic, Sergi de Meià té restaurant amb nom propi, on fa el que ha fet sempre: treballar amb una trentena de proveïdors de confiança, km.0, per oferir cuina d'autor amb voluntat ecològica que ell denomina com a "cuina absolutament de proximitat ". Plats espectaculars? Un cebiche de verdures excel·lent o un be desossat amb puré de nyàmera i terra d'herbes sensacional.
Quan es parla de cuina de la mare o de l'àvia, es convida a la falsificació. La memòria com a excusa. El sentiment comercialitzat. Cap àvia s'ha aixecat de la tomba, com si fos un mort vivent, per mortificar el nét cuiner per la deficient imitació, tot i que més d'un mereixeria una mossegada. Si Sergi de Meià diu que serveix 'cuina de la mare' és que la seva mare, la senyora Adelaida, cuina.
Cada matí, la senyora Adelaida es desplaça d'Esplugues per preparar els esmorzars de cullera amb què el Sergi dóna la benvinguda al dia. És encantadora, es presenta i pregunta com va la croqueta i el morro i la tripa. Tots dos companatges tenen aquella autenticitat rústica de la 'cuina de la mare'. "L'espai de l'entrada està destinat als platillos de fonda. No havíem treballat mai junts. Ella fins i tot va tenir restaurant", recorda el fill. Ser el cap de la seva mare és una experiència per a aquest home de 33 anys amb carrera en diversos països: Austràlia, les Filipines, Andorra.
Els últims sis anys ha firmat a Monvínic. Després de l'etapa entre suros va decidir fer una parada. "Dedicar un temps a la meva dona i al meu fill". Va escoltar ofertes d'hotels de Barcelona i ultramar i va pensar a mudar-se a un paradís, però aquest local del carrer d'Aribau, que va ser Bistrot 106, Ovic i Bistronou, es va interposar en el seu camí. Temptat per un complex turístic a milers de quilòmetres, s'ha decantat pel km 0, que coneix bé. "El de sempre. Treballar amb una trentena de proveïdors de confiança. El local ha estat dissenyat amb voluntat ecològica". A les taules, fustes reciclades i algunes peces de la vaixella de Can Fabes. "Cuina absolutament de proximitat", escriu a les targetes. Un èmfasi innecessari. Producte pròxim, encara que les tècniques siguin viatgeres.
"Tinc ganes de tornar a gaudir, d'estar pendent del mercat". Ser el seu cap. I el cap de la mare. Entre aquestes improvisacions amb sentit, la cassoleta de tomàquets, alfàbrega i sipietes passades per la planxa, una virtuosa senzillesa. He demanat al sommelier Alberto León només negres i el millor dels tres que bec és Mas Irene 2010, de Parés Baltà.
Les correccions són mínimes: un realç més picant per a l'exceŀlent amanida de verdures micro, de precisos talls, i un altre toc amb picardia per als daus de truita de Tavascan, amb una pasta casolana d'aplaudiment. El be desossat amb puré de nyàmera i terra d'herbes és sensacional.
El servei succeeix amb gran emotivitat. Fa dos dies que ha mort el pare de la senyora Adelaida, l'avi del Sergi. Aquest migdia mengen junts l'àvia, l'oncle, el cosí. L'obertura del restaurant i els seus propòsits serveixen com a homenatge a l'avi Emilio, amb el qual el xef es va criar i va comprendre el bosc i els seus dons. No hi ha falsedat, no hi ha impostura, és la cuina de la mare, és la cuina de l'àvia, és la cuina del Sergi.
