Andreu Ruiz, amb aquest local de la platja de Cunit, hi té una història d'amor. Allà hi havia un bar on feia de DJ i on va conèixer la seva dona, Carme García Cazorla, amb qui ha compartit vida i negoci, encara que fa un parell d'anys ella es va independitzar amb una agència de comunicació. El lloc va ser enderrocat, hi van construir pisos i, als baixos, en una U envidriada, hi van encendre els focs de L'Arrosseria, una bateria de cuina per disparar milers de paelles i calders. L'única cosa que ara punxa l'Andreu són cebes.
Abans de comptar grans, van tenir dos restaurants, La Sirena i La Cuina de l'Andreu, on va assajar una creativitat que no va aconseguir la propagació necessària. Pertany a una generació d'avançats, la primera promoció de l'escola de Muntaner, xefs amb A al cognom: Sergi Arola, José Andrés o Carles Abellan.
El cuiner ha pensat bé què ofereix i com ho ofereix: "L'arròs es deixa al mig de la taula perquè la gent se'l serveixi. El vi, igual. Volem que l'ambient sigui molt relaxat". La Carme és una sommelier amb seny i mana a la carta amb taps, amb un gran espai per als vins naturals. Aquests sucs amb alteracions mínimes cada vegada seran més quotidians, concentrats de moment en restaurants amb fe. Bec Vineŀlo 2013 de Partida Creus i penso en pomes i en el color carmesí.
El servei és diligent: ho ha de ser, en dies atapeïts han donat menjar a 350 persones. Per mi, una arrosseria és com un con amb tèrmits per un ós formiguer: un lloc on ficar el morro i llepar-se'l. Llegeixo 16 propostes a la carta entre secs, melosos i caldosos, i els ulls se me'n van cap al de crancs i galeres, dos ingredients principals relegats a comparses de fumet. Crec en les galeres i en els crancs i me'n faré una samarreta reivindicativa.
Mentre apareix el calder, uns entrants: unes croquetetes rodones de gallina (bones!), unes gambetes de Vilanova amb allada (massa oli, hi suco més pa o no?) i el sashimi d'orada amb rave japonès i escuma de soja. Orada de canya que l'Andreu compra "si pesa més de tres quilos". Això és una carn blanca i no el que es veu a la platja.
Apareix el botafumeiro amb arròs d'Illa de Riu. "Un sofregit dens. 50 quilos de ceba i 50 quilos de tomàquet queden reduïts a 16. La melsa i la sípia, més la ceba molt concentrada, negra, hi donen el color. Ni colorant ni safrà". Sabor intens, gra sencer, dits tintats després de la lluita amb les armadures dels crustacis. Furgo en aquest ventre de ferro fins a buidar-lo. Els encenalls de pinya amb crema donen el toc tropical a l'àpat de pescador sofisticat.
Rice to meet you, have a rice day: juguen amb el terme. Sunrice. Sol i arròs: somriu. A la platja de Cunit hi ha milions de grans. Aquests no m'interessen. Només lamento tenir un sol estómac i 16 possibilitats arrosseres.
Discover Time Out original video
