¿On són els arqueòlegs del paladar, els paleogastrònoms, per diferenciar què es menja en un celler, en una fonda i en una taverna? Però no al segle XX, sinó al XXI, quan a les fondes ja no hi ha allotjament i només queda l'esquer del cartell. Les paraules han deixat de tenir sentit en favor dels sentiments. Els tres termes volen dibuixar en la ment del comensal la mateixa idea, en la qual es barreja la cassola, l'àvia, el passat i el tapeig sense temps acabat d'ordir però que sembla que sempre ens hagi acompanyat.
Quan la mestra Mey Hofmann va posar el substantiu 'taverna' davant el seu cognom hauria pogut escriure 'fonda' perquè l'objectiu era el mateix: "És menjar que agrada a tothom, un registre de cuina que es va anar perdent". De casolana: no ho és del tot. La proposta és que traslladi els plats amb els quals ensarrona els seus néts quan la visiten des de Milà. Ella parla d'unes llenties que no s'atreveix a servir per aquella calor de Barcelona. La cuina de l'àvia, però quina àvia.
La TH ocupa un espai que fins ara ha tingut poca sort: va ser Cal Xim en la seva versió barcelonina i Foc Ca La Nuri. Vaig menjar en tots dos, i bé, vaig escriure sobre tots dos. Em temo que en els seus tancaments hi van tenir a veure els preus. Mey ho sap i busca la contenció al voltant dels 30 euros. Desitjo que es quedi molt de temps perquè això no es converteixi en una gasetilla immobiliària.
"Equip jove i nostre". Gent formada al restaurant 'gran' i a l'escola. El resultat és magnífic. Un sol 'però': massa sal al bacallà cobert amb allioli, de delicada textura. Unes copetes de Furvus 2010 per muscular la boca. Un pa rústic de menja-i-menja-i-menja. ¿I el forn quan?
Entro amb el 'cromesqui' de peu de porc, ah, goma d'enganxar; el bunyol de bacallà i la croqueta de rostit. Carxofes en dues coccions amb pernil entebeït. Em llepo els dits amb el cap i pota amb cigrons i encara que em segella els llavis he de dir: ¡bo! "També m'interessa fer plats que no puc servir al gastronòmic, com els cigrons".
Que gran l'arròs, en cassola de ferro, amb salsitxes i sipietes, ja al rànquing dels millors de la ciutat. Fora el 'min 2 pax'. A favor de l'#arrosperaun. Postres arribades de la Pastisseria Hofmann, al Born: la Mey és una gran rebostera i mima els vasets, virgueries que caben dins d'una mà. De yuzu (cítric japonès), de xocolata blanca i aquella 'cheese cake' que l'embogia de petita però alleugerida segons la demanda d'aquests temps.
Taverna, celler o fonda, tant és, l'únic important, Mey, és que serveixis el pastís de sardines amb tomàquet, plat que t'acompanya des de sempre, pont cap al teu altre restaurant i la teva biografia.
Discover Time Out original video
