Els finalistes dels premis de la crítica de teatre 2017

L'actual explosió dels debats identitaris relacionats amb el gènere i la sexualitat contribueix a generar inèdits espais de llibertat individual que actuen com a revulsiu social. Aprofundir en la deconstrucció de les etiquetes suposa també deixar al descobert els mecanismes repressius que identifiquen les nostres societats. 'MDLSX' de la companyia italiana Motus explota aquest terreny fecund mitjançant una atomitzada barreja de llenguatges escènics que transiten entre la performance i la dansa, entre el debat col·lectiu i el testimoni individual. -Manuel Pérez

Publicat poc abans de la mort de l'artista aquest mateix any, el videoclip del tema de David Bowie 'Lazarus' va posar Ivo van Hove al mapa de l'star-system cinematogràfic i li ha donat una projecció que pocs directors teatrals arriben a tenir. Ell ja era, però, un nom fonamental del teatre contemporani, com saben els espectadors del Grec, a qui va endinsar en l'univers shakespearià amb les seves Tragèdies romanes, va fascinar amb l'imaginari visual de 'La deu (The Fountainhead)' i va emocionar amb la seva visió íntima de 'La veu humana'. Ara Van Hove ens descobreix l'obra d'un dels grans de la literatura holandesa. És Louis Couperus (1863-1923), autor d'una novel·la visionària sobre l'enfrontament entre dues cultures irreconciliables: Orient i Occident. La història té com a escenari Java, on el governador Otto van Oudijck controla fermanent la seva província. És sensible a la cultura local, però està convençut de la seva superioritat com a europeu sobre els pobles que governa. Un enfrontament amb el germà d'un príncep local desencadenarà, però, unes forces sobrenaturals i ocultes. Tot passa sota el monsó, en un ambient inquietant i una escenografia espectacular de gran format on l'aigua és un element fonamental. Una història sobre les antigues colònies holandeses que explica, però, la història universal de l'enfrontament entre dos mons i d'un malestar existencial que s'estén fins al nostre segle XXI.

Si hi ha una novel·la que hagi marcat una època aquest segle XXI aquesta és, sens dubte, 'Les benignes' de Jonathan Littell, la història d'un oficial nazi que, com si escrivís les seves memòries, relata tot el que va veure i fer durant la Segona Guerra Mundial. Max Aue és un home normal que no es penedeix de res. Un home corrent que va contemplar l'horror i en va formar part. Guy Cassiers, un dels més prestigiosos directors europeus i ben conegut a Temporada Alta, ha adaptat, amb la col·laboració de l’holandesa Toneelgroep d'Ivo van Hove, i la flamenca Toneelhuis, dues companyies europees de prestigi, una gran novel·la.

L’autor combina la comèdia i el drama i planteja la qüestió amb dosis d’humor àcid  i Julio Manrique l’ha dirigit amb molta cura i encert de manera que la funció passa volant gràcies a unes impecables interpretacions dels citats i de Ramon Madaula i Mima Riera, contrapunt convencional a la mítica del corresponsal.

Certament que hi ha una gran diferència entre les dues obres que conformen aquets deliciós 'A teatro con Eduardo'. Malgrat estar ben lligades, el matrimoni pot resultar estrany, però certament que el resultat és una de les millors produccions de Pasqual.

És difícil sostreure's a la influència d'uns personatges tan lluminosos -amb tots els matisos de llum i ombres- i a la malenconia del que torna als últims dies d'una infantesa daurada, aliena als drames dels seus grans. Com Pere Planella al 1993 al Lliure, ara Ferran Utzet a la Biblioteca ha optat per no resistir-se a aquesta poderosa corrent i ha creat un espectacle a major glòria de les seves actrius i actors.

L’obra no seria la mateixa sense les quatre magnifiques interpretacions. Vilarasau ens fa oblidar la Fedra, en un paper prenyat d’amargor i solitud. L’adorable fragilitat de Moliner es correspon tant amb l’Ofèlia que assaja com a la de qualsevol jove actriu. Ferrer treballa amb una veritat sorprenent. Boixaderas ratifica un cop més que no hi ha paper del qual no tregui el màxim. Reflecteix perfectament la inconsistència de l’èxit i la duresa de la professió.

Lupa és un mestre del temps escènic. Un altre director hauria fet aquesta obra en una hora i tres quarts. Ell en necessita tres i mitja per aconseguir el seu objectiu. I té tres actors sublims al seu servei. Per començar, una Angelat que calla durant dues terceres parts de la funció mentre els germans l’insulten i la menyspreen. Un silenci que parla. És ella la víctima de la depravació? Qui ha d’anar amb el vestit de presoner de camp d’extermini per al gaudi del germà tarat? Lupa  no la salva, ja que el seu silenci és el silenci dels que no diuen res quan tenen la barbàrie davant dels morros.

La direcció de Jordi Prat i Coll, en un magnífic espai escènic de Bibiana Puigdefàbregas, confereix a la comèdia una captivadora atmosfera txekhoviana habitada per un grup d’intèrprets molt expressius. Laura Conejero està immensa. Elegant, misteriosa. Com expressa el dolor des de la serenitat, fins i tot des del somriure! Anna Alarcón i ella protagonitzen una aclaridora discussió en el brillant segon acte. En el tercer, la trobada de Sílvia amb l’excèntric veí David (Pep Munné) suposa un genuí cant dels qui prefereixen la bellesa d’un posta de sol al color dels diners.

Amb el to de llegenda i la fantasmagoria característica dels textos de Mouawad, però sense l’èpica de la tetralogia, el monòleg està travessat per la guerra civil  que va patir el Líban fins al punt que Wahab la considera la seva germana bessona. Un text íntim que apel·la a les relacions entre pares i fills a les que ningú es aliè. Un text amb les clarividents metàfores per designar l’indesignable, per fer visibles els sentiments, servit per un imponent Ernest Villegas que amb el seu sentir clava l’espectador al seient.

El professor Bernhardi és un estrany heroi que defensa la veritat. Amb una dignitat i obstinació que ens recorda el doctor Stockmann de 'L’enemic del poble'. Un personatge ideal per a un Lluís Homar amb presència i autoritat. Punyent la trobada amb el capellà. Tota una lliçó filosòfica. Quin plaer! Desafiant el trepador i arribista doctor de Joel Joan. Especialment interessant és el paper del ministre de Culte i Educació. Flint és metge també i antic company de Bernhardi. Domina l'eloqüència i la demagògia i té clar que la fi justifica els mitjans. Manel Barceló esta esplèndid i exhibeix una envejable naturalitat.

El capdavant de la funció hi ha un Jordi Bosch més histriònic que mai repartint joc fins que a l'última escena de la segona obra un impressionant Ramon Madaula, fins al moment servidor de la comèdia i del protagonista, el mag Otto Marvuglia, agafa les regnes de la funció introduint un fenomenal sentit tràgic amb imatge final beckettiana inclosa i posant un fermall d’or a aquest deliciós viatge a Nàpols.