La família de l'Aina ho vota tot, però ningú no havia pensat mai que el president de l'assemblea pogués ser algú altre que el pare o la mare. Aquest punt de partida de 'Consell familiar' li serveix a la seva autora, Cristina Clemente, per explicar la qualitat de la nostra democràcia i reivindicar que l'Estat no són només els seus gestors, és a dir, els polítics que triem , sinó que l'Estat som tots. "Volia jugar amb la idea que per construir un món nou caldria començar a canviar les coses ara, des del minut 1, a cada família", indica. Perquè el que passa és que tothom, des que és petit, es cria en "un món corrupte". Sovint manifestem que l'Estat -o els corruptes- són ells -els polítics- i "aquí estem nosaltres per timar-los", manifesta Clemente. Una contradicció brutal.
Això és el fons de 'Consell familiar'. Només el què. Perquè el com és una mica més complicat. Clemente, dramaturga punyent de la gran generació d'autors que tenen entre 33 i 40 anys, va arribar a tota aquesta sèrie de conclusions després de treballar tot el curs passat amb els alumnes de 2n d'ESO de l'Institut Príncep de Girona de Barcelona gràcies al programa En Residència de l'Ajuntament, que fa que nois i noies s'acostin als processos de creació artística. Fins a l'entrada de Clemente i de la coreògrafa Àngels Margarit, es feia només amb artistes plàstics.
La dramaturga n'ha quedat meravellada. Primer, perquè diu que va gaudir d'un grup molt receptiu, molt creatiu, cosa que l'omple d'optimisme cap al món futur. I segon perquè ha descobert una generació molt crítica. "Pensa que són nanos que no tenen ni idea del franquisme, que no poden dir allò de, compte, que abans estàvem molt pitjor, sinó que són molt crítics amb la democràcia actual".
Clemente portava a la butxaca una obra breu que havia escrit quan estudiava a l'Institut del Teatre. I va optar per esborrar-la i parlar d'organització familiar, potser perquè a casa seva eren molt democràtics. 'Consell familiar' té molt de la vida de l'autora. La família és humil i, tot i les disputes entre els seus membres, hi ha una gran estima entre els uns i els altres, i la voluntat d'unió dels pares.
L'autora reivindica una manera de fer comèdia pròpia, "fins i tot com a país". Els seus herois quotidians característics, els de 'Vimbodí vs. Praga', 'La nostra Champions particular' o 'Consell familiar', són gent d'Horta o de Gràcia, amb els problemes de la gent d'aquí. Personatges que defineix com a ingenus -"aquí és on entra en joc la comèdia"-, que viuen dins la precarietat -"i busquen la felicitat tot i viure en condicions pèssimes"-, que malgrat tot són positius, i que situen l'home i la dona en un mateix nivell, amb la responsabilitat compartida a la llar.
Quatre trets que podrien formar part del cànon de la comèdia catalana contemporània per als que es troben per sota dels 40 anys. I que els seus nens de 2n d'ESO captarien de seguida... Sobre la democràcia real, la que tenim i el que voldríem podríem parlar durant hores. Fins i tot podríem parlar de la 'democràcia teatral', de com molts gestors viuen al marge del que s'ha construït en els últims anys. A les seves mans està canviar les coses. No val queixar-se.
