“No hi ha cap època d’en Miquel que em resulti forana: l’únic lloc de la seva geografia que no he trepitjat és Mali”. Parlem amb l’escriptor Biel Mesquida. “Vaig conèixer en Miquel als anys setanta. Formàvem part d’un grup heterogeni i d’ideari anarquista que es deia Taller Llunàtic. Fèiem moltes accions, exposicions esbojarrades i fins i tot una publicació, 'Neon de suro'”. Les ganes de jugar del grup els va portar a enterrar el Salón de Otoño del Círculo de Bellas Artes de Palma l’any 1976 o, un any després, a ocupar l’illa de Sa Dragonera protestant contra la seva urbanització. “De la colla, Barceló era el pintor que més m’interessava. Anava cap als orígens a partir de coses molt elementals. El seu és un món de poble, rural, però en sabia treure alguna cosa més. En aquella època tots érem molt analfabets: no havíem tingut gaires contactes amb el món”, diu Mesquida.
Vicenç Altaió, poeta, assagista i director de l’Arts Santa Mònica del 2008 al 2013, recorda la coneixença amb Barceló amb meticulositat: “Va ser el juliol del 1978. Vaig anar al seu estudi de Palma, els baixos d’un palau, i tot el terra i les parets eren plens de pintura: hi havia unes teles que s’anaven assecant, uns quadres entremig dels 'drippings' –la pintura gestual– i la pintura abstracta i informal. Tot ell estava posseït per la pintura. Vaig veure, molt emocionat, una tela humida sobre la qual es tallava cabells i els repartia, i també alguns autoretrats figuratius. En Barceló hi trobava més un foll que un savi, llavors: era algú que havia fet algunes pràctiques a prop del conceptual i la poesia visual i que finalment explotaria reivindicant el paper de la pintura. Em va cridar l’atenció que era capaç de convertir-ho tot en pintura: teles, llibres i fins i tot guies telefòniques”.
A finals dels setanta, Barceló vivia a cavall entre Barcelona i Palma, i la seva experimentació multidireccional –des de 'Cadaverina', 225 capsetes de fusta amb tapa de vidre que contenien tota mena de substàncies orgàniques, fins als llibres d’artista, les aquarel·les i els quadres– va cridar l’atenció del marxant Antoni Estrany: “Un dels primers treballs en què vam estar vinculats era la proposta de fer un mural per a l’Hotel Sabina de Cala Millor. Visualment quedaves com si estiguessis al fons del mar: hi havia peixos, taurons, un cranc i calamars. El treball figuratiu va espantar els propietaris de l’hotel i me’l vaig quedar jo”. Estrany va treballar amb Barceló fins l’any 1983, quan Bruno Bischofberger va adquirir bona part de la seva obra i el va començar a representar. “En Miquel és un artista amb una exigència molt gran i una voluntat tremenda –afirma Estrany–. Tot el que ha desenvolupat neix entre finals dels setanta i principis dels vuitanta: s’ha mantingut coherent”.
Altaió recorda el context barceloní en què esva gestar parcialment l’obra de Barceló: “Estàvem molt a la vora de moviments de revolta estètica. Va ser un moment en què vivíem amb una intensitat molt alta. Érem carn de canó: la revolució no la vam fer nosaltres, va ser feta per la gent que durant el franquisme va crear les cèl·lules i les bases. Érem transgressors pel que fa a allò sexual, a allò social, a la política, a la família... Barceló ha fet, de la merda, or. Tots nosaltres érem merda: intel·lectualment també”.
Una de les primeres entrevistes a Barceló va ser feta per la fotògrafa i periodista Mireia Sentís, que va arribar a l’artista a través de la seva germana Marta, en aquells moments parella de Javier Mariscal, un dels millors amics de Barceló d’aquells anys. “Quan el vaig conèixer –diu Sentís–, de seguida em va semblar un artista total. Era cultíssim: llegia molt. Una vegada li vaig regalar unes teles, i al cap d’un temps em va dir que n’escollís una de regal. Em vaig quedar amb el gos més violent i enrabiat. Anys després em va dir que feia una catalogació del que tenia, i que vindrien a buscar el quadre. Van fer una caixa especial i tot per emportar-se’l, em va impressionar molt... Havia passat a tenir una cotització molt alta, però se la mereixia. La carrera de l’art és de fons, pot cremar-te de seguida: cal tenir, a més d’un volcà interior, molta intel·ligència, i a en Miquel no n’hi ha faltat”.
